dimecres, 29 de juliol del 2009

Carla Bley Big Band: Appearing Nightly

La matinada de divendres a dissabte, un dels concerts més esperats que no va decebre ni un gram els aficionats. Naturalment, hi ha moltes apreciacions al respecte, però es pot dir que la proposta d'acords impossibles i cops d'efecte, habituals a les composicions de Bley, van ser compensats aquesta vegada per una clara mirada a la melodia i al swing. 'Appearing Nightly' és un seguit de propostes ben arrelades a la música europea (alguns dels components de la Big Band són alemanys), que tendeixen ponts cap a la Big Band americana. Algú amb més "llums" que jo ho podria emmarcar en el que es va anomenar als 60 "third stream". Una nit ben finalitzada, encara que el sopar vagi acabar sent un entrepà (del Narrika!!) asseguts a l'esplanada de la Costa Brava (ja ho explicaré un altre moment), a quarts de tres, i amb una ampolla d'escumós d'una cava de Sant Sadurní.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Roy Haynes Trio





David Kikoski, John Pattitucci, Roy Haynes (Imma Casanellas)

Roy Haynes hi ha posat l'edat i la història, Dave Kikoski i John Pattitucci l'aplom i la lírica. Ja fa temps que crec que Kikoski és un dels millors pianistes del moment. Substituïa en aquesta formació a un altre dels grans, Danilo Pérez, i va liderar musicalment el grup: frasseig rapidíssim, notes clares, acords brillants. Pattitucci té un dels "walkings" més impactants de l'escena jazzística actual i el seu so va omplir tot el que calia i més.
Acurades versions de Monk, Metheny i Ellington. (Fotografia: Imma Casanellas)

dissabte, 25 de juliol del 2009

Hank Jones Trio

Una de les figures de la història del Jazz, sense cap dubte. Només això ja era suficient per anar al concert. Després, però, tot es va convertir en una successió d'estàndards d'allò que es diu "easy listening" plens de swing. Un gust amb 3 bisos inclosos. Jones n'acaba de fer 91!!

Joe Lovano Us Five

Joe Lovano (Imma Casanellas)

Aquest Jazzaldia tenia diverses perles amagades i aquest concert n'era una d'elles. Lovano és hereu de Coltrane i dirigeix la seva música des del pensament Free dels 60. Va ser un concert amb 2 bateries, Paco Mela i Otis Brown, Esperanza Spalding al contrabaix, absolutament aclaparadora en la seva interpretació i Richard Weidman al piano. Lovano va tocar el saxo tenor, però també el tarogato(instrument de canya procedent de l'europa de l'est) i un saxo soprano doble (l'anomenat aulochrome), aquest darrer segurament en homenatge a Roland Kirk. Un concert brillant però curt. (Foto: Imma Casanellas)

divendres, 24 de juliol del 2009

Randy Weston’s African Rhythm Quintet & The Master Gnawa Musicians of Morocco

El Quintet sense els músics marroquins (Imma Casanellas)
La festa Gnawa del pianista Randy Weston. Un concert prou interessant mogut sobre el rerafons de la percussió africana. Tots els músics van tocar percutits, començant pel propi líder, pel baixista Alex Blake ben acomboiats per Neil Clarke a la percussió. Actuació impactant d'Alex Blake, assegut i amb el contrabaix inclinat, va tenir moments estelars sobre tot quan va tocar-lo com si fos una guitarra. Molt bona presència del nostre amic TK.Blue al saxo alt i la flauta acompanyat del trombonista Benny Powell. Satisfacció en sortir de la Trini.

Esperanza Spalding

Esperanza Spalding (Imma Casanellas)

Aquesta jove baixista/cantant ha estrenat la Trini després d'un any en què aquest espai de la Parte Vieja no ha estat disponible per obres. Del breu concert (1 hora escassa), no en podem treure més que símptomes d'estrès, que la mateixa artista intenta apaivagar, i ho aconsegueix només algun cop. Recordar només que ella és qui escriu les cançons, qui les canta i qui toca el contrabaix, alternant amb el baix elèctric. Massa feina, fins i tot per una persona de 24 anys. Tanmateix, el seu talent és evident sobre tot com a baixista, doncs posseeix una tècnica de pulsació clara i molt ràpida. La seva música vol trencar amb el classicisme però no aconsegueix cridar l'atenció, malgrat el fort atractiu personal que Spalding desprèn. Cal deixar que calmi les ànsies i desplegui el seu millor rendiment. Segurament, avui pot ser un bon dia per a veure-la en acció com a baixista del gran Joe Lovano. Ja ho hem comentat amb la gent: avui esperem l'autèntica Esperanza Spalding, sense la responsabilitat que comporta ser el líder. (Foto: Imma Casanellas)

In The Country

El primer concert a la Carpa ens ha portat una petita decepció. Potser es tracta del primer grup nòrdic que no ens dóna bones sensacions. El trio del pianista Morten Qvenild no convenç per la monotonia dels seus temes i també pels pocs matisos que mostra en la interpretació, en particular, del propi líder. Són composicions amb presència electrònica de samplers i dubbings que, la veritat, no s'arriba a justificar gaire. Com que la qualitat hi és, cal esperar una reacció en positiu d'aquesta gent.

dijous, 23 de juliol del 2009

Dave Douglas Brass Ecstasy

Dave Douglas (Imma Casanellas)

Esperançador inici del Jazzaldia amb Dave Douglas i la Brass Ecstasy. Com ha dit en Joan Cortès, "bé està allò que bé comença". El concert es va plantejar des del so New Orleans i va passar per homenatges a diversos trompetistes de jazz com Lester Bowie, Fats Navarro o Enrico Rava. Ben acomboiades per solos enèrgics, totes les peces van sonar com una unitat, ben properes i actuals, malgrat la distància del so dixie en el temps. Bona visibilitat de Nasheet Waits a la bateria i descobriment del trombonista Luis Bonilla, que es va lluïr amb una demostració de potència i tècnica. (Foto: Imma Casanellas)

dijous, 9 de juliol del 2009

Angel Of Death

Aquesta és la cançó del gran Hank Williams que va tocar John Scofield al Vijazz. El nostre amic Agustí, a qui encoratjo a participar en el bloc, ens fa arribar aquest video amb la cançó original. Que vagi de gust.

 
 

dimarts, 7 de juliol del 2009

Per començar, VIJAZZ 2009

És un plaer escriure el primer comentari d'aquest bloc i parlar del Vijazz 2009.

El tercer any ha estat novament perfecte pels amants del Jazz. Haver-hi, hi ha hagut una mica de tot: fusió, bop raper, grans solistes, grans solistes vinguts de passeig i, sobre tot, una gran voluntat de que tot sortís bé.

També hi ha hagut algun descobriment per part meva i la constatació de que el Jazz català està a una alçada considerable. Tan considerable que ara ja només falta que sigui conegut arreu i això sí que costa.

Sorprenent el concert de Spyro Gyra. Jay Beckenstein i companyia van catalitzar les millors emocions del divendres amb una actuació gairebé perfecta. Abans Ramon Fossati amb el seu sextet havia posat de manifest el perquè és un trombonista especial.

Dissabte (deixeu-me dir un tòpic) l'huracà Carter va fer el millor concert del Festival, amb permís de John Scofield i Raynald Colom. James Carter va fer la seva demostració tècnica habitual, però es va buidar a l'escenari. Això i les pinzellades de Corey Wilkes a la trompeta van donar el toc de gràcia. Paquito D'Rivera va tenir el públic al seus peus però, incomprensiblement, es va absentar tot cedint protagonisme a altres músics, alguns d'ells convidats inesperats. La gent li va perdre el rastre i, quan encara estava esperant l'autèntic Quartier Latin, el concert s'havia acabat.

Diumenge, Raynald Colom i el seu grup les van clavar totes, literalment. Llevat de l'oblit en la presentació d'un extraordinari i joveníssim Gabriel Amargant, es pot dir que res no va fallar. Fusió hip hop, rap, latin, tot des d'un amplíssim prisma colorista i arrelat a la tradició. Per acabar, John Scofield, que arribava amb un dels projectes més fluixos de la seva carrera (segons el meu parer, esclar!), va donar una lliçó en el seu directe, desplegant el frasseig picat i distorsionant que el caracteritza. Ens va deixar un solo emocionant i la qualitat del multiinstrumentista i vocalista John Cleary.

Un altre Vijazz esplèdid.

Qui vol venir amb nosaltres ?

Hola, som l'Imma Casanellas i el Miquel Bricullé i estem disposats a traslladar a aquest blog les sensacions que envolten una de les nostres passions conjuntes: EL JAZZ. L'Imma hi posa la qualitat i la diferència amb l'art de les seves FOTOGRAFIES i, tot plegat, esperem que generi OPINIÓ de tots els colors. Textos i Fotografies són tots de collita pròpia. Si hi ha refregits prometem citar les fonts. QUE BLOGUEU DE GUST !!