dimarts, 6 de juliol de 2010

VIJAZZ 2010 - PER TANCAR EL VIJAZZ, RECAPITULEM!

No volia acabar els comentaris sense un breu sumari amb les meves opinions. Espero que alguns de vosaltres les vulgueu compartir i comentar. Tot ajuda a ser millors oients i, per tant, a escoltar amb més opinió.

Kenny Barron (fotografia: Santi Cabezas)
En la prèvia ja ho avançava, i en certa manera crec que ha estat així. La part central del Vijazz se l'han emportada els pianistes, en els que incloc l'organista Joey DeFrancesco, un cop vista en directe la seva capacitat per fer sonar totes les notes d'un orgue i amb un swing admirable. Segons el meu punt de vista Kenny Barron+David Sànchez va ser el millor concert del Vijazz. La seva capacitat per al bop i l'aportació avellutada del saxofonista van constituir una combinació perfecte, acompanyats d'una secció rítmica sempre amatent i ben coordinada. Johnathan Blake em va commoure amb el seu estil "aquí no passa res".
 
Dit això, podem parlar d'altres moments bons o excel·lents, com per exemple el concert emocionant de Marcus Miller. Un home acostumat a mil escenaris i a mil indrets diferents, va quadrar una actuació de notable en amunt. Sempre em fa molta gràcia quan agafa el clarinet baix, però mai he trobat que això sigui una bona idea. No em sembla un bon intèrpret d'aquest instrument. Tot i així, el que pugui fer aquest home amb el baix elèctric ja em sembla justificació per a anar-lo a escoltar. Si li afegim una acurada selecció dels acompanyats (Oh! Alex Han) i una producció igualment encertada, estem davant d'una vetllada de "pell de gallina". No em puc oblidar de Miguel Zenón, un músic sincer i respectuós. Tècnicament un huracà i, com a compositor, una paraula el defineix: "compromís" (amb els seus orígens). El seu retrat de la "Plena" és molt més corprenedor del que nosaltres podem apreciar des dels nostres seients.Va ser un concert dens i complet, amb una mica de tot. Confirmat el co-lideratge de Luis Perdomo al piano, que va estar molt expressiu i va tenir moments gairebé prodigiosos.

Els "brothers" DeDiego tenen el meu respecte i la meva admiració, abans de començar. Estic segur que va ser la millor actuació que els he sentit mai. Digna, amb acurada sensibilitat i amb la Raspall posant-hi els colors. Una bona vetllada. De David Sanborn, simplement destacar la seva predisposició a mostrar-se en plenitud. El seu so va semblar sempre ell mateix i, a banda de la meva poca afició als seus aguts excessos, reconec que va ser un concert amb pinta d'emblemàtic i que va satisfer els desitjos del 99% del públic. Un èxit de l'organització.

Deixo pel final els Tingvall Trio, no perquè no els hagi vist bé, sinó perquè encara els queda molt per fer. La seva aposta és genial però ha de tenir quelcom més que la vehemència del líder. Això ja funcionarà millor més endavant, quan vagin descobrint altres camps que tenen a l'abast, com ara aquesta fusió llatina que han encetat, encara que molt tímidament.

Tampoc vull acabar sense lloar la bona estona que ens va fer passar la OJO en el vespre de la inauguració. Ja sé que he fet algun comentari on no deixava en bona posició aquest concert, però vull indicar, en descàrrec de músics i cantant que la posada en escena no va ser gaire bona, i no per culpa d'ells. No va influir positivament el fet d'anar amb retard, ni tampoc l'actitud del públic, que es va anar movent molt (entrades, sortides, soroll,...) i, quan es va anar fent tard, tampoc va ajudar la foscor intensa a la que ens va sotmetre l'organització. Errades de baix to que tenen la seva importància.

En definitiva, un altre Vijazz de gran èxit. Amb una nit de dissabte estel·lar amb Vilafranca a rebentar.
Publica un comentari a l'entrada