dilluns, 26 de juliol del 2010

JAZZALDIA 2010 - ARCHIE SHEPP QUARTET + MINA AGOSSI

Archie Shepp (saxo tenor, saxo soprano i veu)
Mina Agossi (veu)
Tom McClough (piano)
Michel Benita (contrabaix)
Steve McCraven (bateria)

Archie Shepp i Mina Agossi en plena actuació a Donostia (Imma Casanellas)



24 de juliol de 2010

Aquests són els concerts que fan per La Trini. Una patum del gènere amb ganes de tocar. Un entorn àvid de swing i una producció adequada que passa totalment desapercebuda. Ideal.

Jo m'atreviré a qualificar aquest concert com el millor del Festival, amb permís de Stanley Clark i Christian Scott.

Tal com deia, vam tenir un líder amb molta fam de ser-ho, i de fer-ho bé. Archie Shepp va mostrar el seu costat "showman" i va deixar clar que no se n'aniria d'escena sense haver fet tota la feina que s'havia proposat. Amb un posat sempre altiu i amb les expressions facials que el caracteritzen va enfilar un camí ple de swing (les primeres peces van comptar fins i tot amb l'ellingtonià "Don't Get Around Much Anymore") per anar derivant cap al record d'antigues cançons pròpies, algunes (Mama Rose, Revolution, ...) amb el to exaltat d'un vell lluitador pels drets dels negres americans. Va cantar i va recitar amb un domini de l'escena admirable, i va comptar amb la participació de la jove cantant Mina Agossi, que va oferir el contrapunt necessari amb un repertori de cançons de Thelonious Monk. Esplèndida però discreta, va mostra un bon domini vocal, tenint en compte que el cançoner de Monk no sol ser gens fàcil d'interpretar.Al darrera un trio de prestacions extraordinàries, amb un gran sentit de grup on es fa difícil destacar algú. El pianista Tom McClough va anar-se guanyant el públic amb intervencions cada cop més enèrgiques i Steve McCraven no va deixar de donar mostres de la seva capacitat cromàtica i del seu ritme implacable. Del baixista Michel Benita, tan sols dir que és la mostra de l'alt nivell de músics que hi ha al país veí.

Dues hores de concert i sensació de que sortim de La Trini amb els deures fets en aquest Festival. Fins l'any que ve!

diumenge, 25 de juliol del 2010

JAZZALDIA 2010 - THE CLAUDIA QUINTET

John Hollenbeck (bateria)
Chris Speed (saxo tenor i clarinet)
Matt Moran (vibràfon)
Ted Reichman (acordió)
Drew Gress (baix elèctric)



24 de juliol de 2010

Bones intencions. L'organització del Jazzaldia té la rara habilitat de sorprendre'ns amb autèntiques joies que finalment no acaben brillant. I tot perquè no l'encerten en la posada en escena. Vull pensar que deuen ser aquells elements als que acaben anomenant "imponderables", els que en tenen la culpa.

Aquest és el cas del grup que ens ocupa. Hagués estat molt millor situar el concert en algun dels locals tancats dels que disposa l'organització, i no pas en un espai obert com la Plaza de La Trinidad que, per molt emblemàtica que sigui, no deixa de ser sorollosa.

Els components de The Claudia Quintet van entrar en escena un xic espaordits i es van ajuntar tot el possible per a no perdre el sentit de grup en un escenari tan gran i davant una audicència tan nombrosa. El concert va començar precisament amb un parell de peces de to intimista que van caure com una llosa per a refredar l'ambient. La gent va perdre l'atenció i cada cop hi va haver més soroll (si deixem de banda la remor habitual que desprèn la societat gastronòmica més ben situada de Lo Viejo, les terrasses de la qual donen directament a la Trini). La música d'aquesta gent em resulta difícil de classificar però, el que tinc clar és que està a les antípodes del swing, el seu motiu és una mena de re-mestissatge amb arrels en el rock, i que la procedència jueva de la majoria de músics els connecta amb l'extensa tradició del seu país. En positiu, es poden destacar les importants aportacions de Chris Speed i, sobretot, la del vibrafonista Matt Moran. Tots dos duen la iniciativa en molts moments. En negatiu, remarcar l'excessiu volum sonor en el que es mouen baix i bateria.

Final sense bis i a esperar una altra ocasió per a sentir The Claudia Quintet en condicions.

JAZZALDIA 2010 - STANLEY CLARKE BAND featuring HIROMI

Stanley Clarke (Plaza de la Trinidad, Donostia 23-7-2010)
Stanley Clarke (Imma Casanellas)





Stanley Clarke
contrabaix i baix elèctric
Hiromi Uehara
piano
Ruslan Sirota
teclats
Ronald Bruner Jr.
bateria






23 de juliol de 2010

La força sempre acompanya
Sobretot quan un veterà en plena forma com Stanley Clarke s'ajunta amb una formació jove i explosiva. La cada cop més consagrada Hiromi va despertar passions més enllà de la corrua de "focs artificials" que puguin semblar les seves actuacions. Si que és veritat que la seva aposta per l'histrionisme pot semblar en molts moments excessiva i comercial, però no es pot amagar el seu sentit per la lírica i la seva capacitat d'adaptació a diversos terrenys. Clarke li exigeix i ella s'hi abraona amb una rialla d'orella a orella. La felicitat que desprèn l'escenari la completen el teclista ucraïnès Ruslan Sirota, que no es queda enrere en la cursa amb Hiromi, i el terratrèmol Bruner que, amb el propi Stanley Clarke, conformen una base rítmica d'autèntic infart.

Amb tot, el més destacable per mi de l'actuació va ser el so ple i potent del baix acústic del mestre Clarke. Sempre ens quedarà el romanticisme.....

JAZZALDIA 2010 - DAVE HOLLAND & PEPE HABICHUELA

Dave Holland (contrabaix)
Pepe Habichuela (guitarra)
Josemi Carmona (guitarra)
Juan Carmona (perc)
Bandolero (perc)



23 de juliol de 2010

Dos anys en construcció. Sí, dos anys per construir una sonoritat més jazz en un món flamenc. Aquest és el temps que porta l'inquiet Dave Holland intentant pensar i actuar com un músic de flamenc. No és gens despreciable el seu esforç, la veritat. Però el resultat final continua deixant tothom bastant fred. Començant per l'escenari, on la distància entre aquests dos mons no s'escurça, com tampoc la distància entre els dos líders. Solos completament a banda els uns dels altres, amb anades i vingudes des dels camerinos, peça de Josemi trencant el poc que es podia rompre, .....

Encara que tot sembli una vall de llàgrimes, les actuacions individuals van donar molt de sí. Sense aprofundir en la interpretació de Pepe Habichuela, que puc dir que em va semblar completíssima, també van ser de qualitat els solos de Dave Holland i l'aportació de Bandolero al cajón.

Total: Holland n'ha après des del darrer concert a Terrassa, però tot continua igual.

JAZZALDIA 2010 - WADADA LEO SMITH GOLDEN QUARTET

Wadada Leo Smith, trompeta
Vijay Iyer, piano i teclats
Jason Lindberg, contrabaix
Pheeroan akLaff, bateria

23 de juliol de 2010
 
Sessió de tarda al Teatro Victoria Eugenia on teníem cita amb un dels trompetistes hereus de la via coltraniana, que ha cercat les seves arrels en la música del Miles Davis dels 70. Amb una banda que va actuar com un sol home on hi destaca el pianista Vijay Iyer, Leo Smith va desembarcar amb un allau de sons que en tot moment em va recordar l'ambientació de discos com "Bitches Brew", "In a Silent Way" o "Filles de Kilimanjaro", sobre tot quan Iyer dibuixava les seves figures en el piano elèctric. Tota aquella atmosfera es va completar amb actuacions individuals d'alt nivell tenint en compte la complexitat i l'estructura de les peces. Un viatge del present que remet al passat.

dissabte, 24 de juliol del 2010

JAZZALDIA 2010 - VIJAY IYER

Vijay Iyer (piano sol)

23 de juliol de 2010
 
Sorpresa i admiració. La novetat que constitueixen els "conciertos secretos" que enguany ha posat en marxa l'organització del Festival, ens ha posat en solfa un pianista especial, el jove nordamericà Vijay Iyer. La cita "secreta" va ser a dos quarts d'una de la matinada al Club Victoria Eugenia, amb una minsa presència de públic, que no depassava la trentena, la majoria d'ells periodistes i gent relacionada. Quelcom grinyola escandalosament.
 
El concert va ser, però, una d'aquelles "delicatessen" a l'abast de ben pocs. Sense artificis, a pèl i amb un gran piano Steinway al davant, les elucubracions rítmiques i els canvis d'intensitat van envair la sala. Una demostració de sensibilitat i tècnica, que deixa de banda el swing per a explorar entre universos cromàtics que només he pogut sentir a mestres com Keith Jarrett. Una hora d'èxtasi per a un grup d'afortunats.

JAZZALDIA 2010 - RON CARTER GOLDEN STRIKER TRIO

Ron Carter, contrabaix
Russell Malone, guitarra

Mulgrew Miller, piano

Ron Carter (Imma Casanellas)

Russell Malone (Imma Casanellas)
Mulgrew Miller (Imma Casanellas) 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22 de juliol de 2010

Homenatge i baixada de to. Dalt mateix de l'escenari, Ron Carter va rebre de Miguel Martín, director del Festival, el premi Donostiako Jazzaldia d'enguany i, poc després, ja ens va avisar: "benvinguts a la sala d'estar de casa nostra ...". Tota una declaració d'intencions que ens va portar a una relaxació de "sofà i tassa de tè", amb un seguit de "standards" tan delicats i ben vestits com la indumentària que tots tres músics portaven. Però, a banda d'aquesta superlativa lliçó d'etiqueta (interpretativament també), no vam tenir temps de pair el canvi dràstic de registre amb el concert precedent de Christian Scott. No hi va haver manera. La sensació de que els solos s'allargaven en excés, de que Malone estava francament desaprofitat i que el millor Mulgrew Miller va aparèixer en compta-gotes, van posar en entredit l'aparellament d'aquests dos concerts. Algú comentava que hauria estat més encertat portar a la Trini el quintet d'Arturo Sandoval, que havia actuat al Teatro Victoria Eugenia un parell d'hores abans, i reservar per a aquest local el Golden Striker Trio. No cal dir que ens afegim a la reflexió.

JAZZALDIA 2010 - CHRISTIAN SCOTT


Christian Scott (Imma Casanellas)



Christian Scott, trompeta
Matthew Stevens, guitarra
Milton Fletcher, piano
Kristopher Funn, contrabaix
Jamire Williams, bateria






22 de juliol de 2010

Per a estrenar la Trini ha fet la seva aparició el trompetista més desitjat dels darrers temps. En un concert per a iniciats, que ha comptat amb la irrellevant participació del "raper" EJ.Flaco en el segon tema del programa, ha pujat el llistó d'una manera envejable. La complexitat d'unes composicions altament expressives ha posat de relleu la qualitat de tots cinc músics. Amb l'acostumada atmosfera urbana, han anat desfilant les cançons del seu darrer disc "Yesterday You Said Tomorrow", que ha tingut una gran acollida i que l'està portant de gira per tot el món. Els canvis de ritme i un engranatge perfecte del grup han fet que qualsevol altre concert d'aquest Jazzaldia hagi de picar ben amunt.

divendres, 23 de juliol del 2010

COMENÇA EL 45è. JAZZALDIA - JAZZ BAND BALL

Iniciem la nostra 13a. estada en 14 anys de Festival amb un retorn als vells temps, tant pel que fa a la fórmula del Jazz Band Ball (seguit d'actuacions gratuïtes a l'aire lliure) com per l'aparició de la climatologia típica del País Basc: pluja i fresca a dojo.
 

Gerald Cleaver (Imma Casanellas)

Miroslav Vitous (Imma Casanellas)
Terje Rypdal (Imma Casanellas)



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Mentre es prepara l'actuació estrella de Patti Smith, ens reunim amb tota la "penya" fotojazzaera" per a escoltar la proposta del trio format pel guitarrista Terje Rypdal, amb l'eclèctic Miroslav Vitous al contrabaix i Gerald Cleaver a la bateria. L'entorn elèctric (i electrònic), la guitarra de rock i una atmosfera nòrdica, han fet que els que hem crescut en el rock progressiu dels 70 ens hàgim sentit realment còmodes. Amb el pioner Vitous calçant un contrabaix reduït (com si fos un cel·lo), amb el so modificat i encarregant-se ell mateix de proveir les ambientacions de fons, teclat a banda, hem tingut uns moments realment exquisits amb els solos de Rypdal. Un bon començament que ha tingut continuació amb la cantant lapona Mari Boine, que ha completat una actuació feliç: música tribal i hipnòtica, plena de referències a les nacions sense estat.



Mari Boine fent voleiar una ikurriña (Imma Casanellas)

Per acabar, i gràcies a la insistència de l'amic Davit, hem pogut accedir la la zona "Hospitality" (lateral de l'Escenario Verde, a la mateixa platja de la Zurriola) i observar de ben a prop l'actuació multi-disciplinar de la Shibuza Shirazu Orchestra. Una barreja cultural japonesa, amb la música com a fil conductor, on hem  pogut veure dansa, pintura, amb bona dosi de teatre i fins i tot, l'aparició d'un drac voleiant per sobre dels caps. Musicalment hem de parlar de gèneres com l'Ska, amb apunts de les bandes balcàniques (Goran Bregovic?), tot cuinat des d'una banda amb 2 bateries  i una percusionista i cantant, amb una bona dosi de vents i solistes acceptables.

dimarts, 6 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - PER TANCAR EL VIJAZZ, RECAPITULEM!

No volia acabar els comentaris sense un breu sumari amb les meves opinions. Espero que alguns de vosaltres les vulgueu compartir i comentar. Tot ajuda a ser millors oients i, per tant, a escoltar amb més opinió.

Kenny Barron (fotografia: Santi Cabezas)
En la prèvia ja ho avançava, i en certa manera crec que ha estat així. La part central del Vijazz se l'han emportada els pianistes, en els que incloc l'organista Joey DeFrancesco, un cop vista en directe la seva capacitat per fer sonar totes les notes d'un orgue i amb un swing admirable. Segons el meu punt de vista Kenny Barron+David Sànchez va ser el millor concert del Vijazz. La seva capacitat per al bop i l'aportació avellutada del saxofonista van constituir una combinació perfecte, acompanyats d'una secció rítmica sempre amatent i ben coordinada. Johnathan Blake em va commoure amb el seu estil "aquí no passa res".
 
Dit això, podem parlar d'altres moments bons o excel·lents, com per exemple el concert emocionant de Marcus Miller. Un home acostumat a mil escenaris i a mil indrets diferents, va quadrar una actuació de notable en amunt. Sempre em fa molta gràcia quan agafa el clarinet baix, però mai he trobat que això sigui una bona idea. No em sembla un bon intèrpret d'aquest instrument. Tot i així, el que pugui fer aquest home amb el baix elèctric ja em sembla justificació per a anar-lo a escoltar. Si li afegim una acurada selecció dels acompanyats (Oh! Alex Han) i una producció igualment encertada, estem davant d'una vetllada de "pell de gallina". No em puc oblidar de Miguel Zenón, un músic sincer i respectuós. Tècnicament un huracà i, com a compositor, una paraula el defineix: "compromís" (amb els seus orígens). El seu retrat de la "Plena" és molt més corprenedor del que nosaltres podem apreciar des dels nostres seients.Va ser un concert dens i complet, amb una mica de tot. Confirmat el co-lideratge de Luis Perdomo al piano, que va estar molt expressiu i va tenir moments gairebé prodigiosos.

Els "brothers" DeDiego tenen el meu respecte i la meva admiració, abans de començar. Estic segur que va ser la millor actuació que els he sentit mai. Digna, amb acurada sensibilitat i amb la Raspall posant-hi els colors. Una bona vetllada. De David Sanborn, simplement destacar la seva predisposició a mostrar-se en plenitud. El seu so va semblar sempre ell mateix i, a banda de la meva poca afició als seus aguts excessos, reconec que va ser un concert amb pinta d'emblemàtic i que va satisfer els desitjos del 99% del públic. Un èxit de l'organització.

Deixo pel final els Tingvall Trio, no perquè no els hagi vist bé, sinó perquè encara els queda molt per fer. La seva aposta és genial però ha de tenir quelcom més que la vehemència del líder. Això ja funcionarà millor més endavant, quan vagin descobrint altres camps que tenen a l'abast, com ara aquesta fusió llatina que han encetat, encara que molt tímidament.

Tampoc vull acabar sense lloar la bona estona que ens va fer passar la OJO en el vespre de la inauguració. Ja sé que he fet algun comentari on no deixava en bona posició aquest concert, però vull indicar, en descàrrec de músics i cantant que la posada en escena no va ser gaire bona, i no per culpa d'ells. No va influir positivament el fet d'anar amb retard, ni tampoc l'actitud del públic, que es va anar movent molt (entrades, sortides, soroll,...) i, quan es va anar fent tard, tampoc va ajudar la foscor intensa a la que ens va sotmetre l'organització. Errades de baix to que tenen la seva importància.

En definitiva, un altre Vijazz de gran èxit. Amb una nit de dissabte estel·lar amb Vilafranca a rebentar.

dilluns, 5 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - I EL TERCER DIA....MIGUEL ZENÓN, I FINS L'ANY QUE VÉ

Hem de convenir que els nivells d'esperit a la sang que portem a hores d'ara, actuen d'agent catalitzador. Vull dir que les coses són d'una manera i, com a resultat del "maridatge" ens pot semblar que n'és d'una altra. Intentaré, malgrat tot, retratar el que m'ha semblat la darrera jornada. Per acabar el Vijazz, teníem una sessió de saxo alt que es va convertir en una lliçó des de que Miguel Zenón va trepitjar l'escenari a les 8. El seu desplegament tècnic va ser esfereïdor, també a les balades. El seu sideman, Luis Perdomo, va posar el contrapunt amb passatges molt lírics i va demostrar que no només sap prémer tecles amb força, sinó que també ho fa amb sentiment. Hans Glawischnig i Henry Cole a la reraguarda van proporcionar un bon coixí als seus solistes, sobre tot aquest darrer, amb unes intervencions molt cromàtiques i d'una violència continguda, en bona línia amb el repertori i estil del concert. Segons el meu parer, pot ser un dels millors del Festival encara que algú pugui opinar que, en alguns moments, es fregués la monotonia. Una lliçó amb molts alumnes joves entre el públic. Bona notícia.
 
Era l'hora de l'altre cap de cartell, el controvertit i admirat, a parts iguals, David Sanborn. No se li pot negar que, apunt de fer els 65 anys, l'home és una autèntica referència de l'instrument. Altra cosa són els seus projectes actuals, i una altra també, la seva trajectòria. Això ho deixo per a moments de més profunditat. El cas és que "Only Everything" té una aposta excel·lent amb el duo que fan amb Joey DeFrancesco. La resta de coses que passen sonen un xic antigues i, segons com, massa histriòniques. La posada en escena però, em va semblar interessant i la contundència també. Les intervencions de l'organista van posar les piles al personal i David Sanborn va mantenir un altíssim nivell, en tots els sentits. Tan altes eren les notes que alguna no va arribar allà on se l'esperava. Tot i així, la contundència va calar fons en l'auditori, i de quina manera. Però a un servidor se li va fer llarg. Amb mitja horeta en vaig tenir prou i ja vaig començar a preocupar-me del que encara quedava. Tot i que l'actuació va tenir algunes millores i canvis de ritme, l'agut desplegament del saxofonista va continuar i segons comentava un bon amic, les figures que dibuixava en cada intervenció, no passaven de discretes. Això sí, totes per la banda de dalt del pentagrama. En canvi, vaig veure que l'audiència es posava molt contenta i gaudia de l'espectacle. No hi ha cap dubte de que això és el que compta, als ulls dels organitzadors. I per molts anys.

diumenge, 4 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - NIT DE CONTRASTOS I EQUADOR DEL FESTIVAL

Martin Tingvall (fotografia: Santi Cabezas)
En una cosa estem d'acord, enguany no hi ha pràcticament cap dels concerts programats que es pugui aparellar amb algun altre, si parlem d'estils. Aquest és el cas del primer de dissabte en el que el grup del pianista suec Martin Tingvall, es va presentar per primera vegada a Catalunya (també a Espanya). El Tingvall Trio, totalment acústic, va plantejar una actuació amb molt de volum i inspirada des d'una visió simfònica, pròpia dels artistes nòrdics, a l'estil del malaurat Esbjorn Svenson. El piano percutit, el contrabaix tocat amb l'arc i la mesurada agressivitat de la bateria, van marcar una actuació amb temes propis continguts en el darrer disc del grup, "Vattensaga". Per a molts va resultar una sorpresa refrescant el que van sentir i, en acabar, tenien la sensació de que havien presenciat un concert especial. Personalment, penso que el grup té un bon futur per davant, sobre tot si sap aprofitar el seu contrabaixista cubà, Omar Rodríguez Calvo. A la bateria, Jurgen Spiegel.
 
Marcus Miller (fotografia: Santi Cabezas)
A la segona part, el gran piano Steinway va poder descansar i, estem segurs que ho va agrair, després dels atacs (en forma de pulsacions, és clar) que acaba de patir de Martin Tingvall. Del darrera de l'escenari va començar a aparèixer tot el "backline" que el mestre Marcus Miller s'emporta a tots els seus concerts. El contrast estava servit en forma d'una de les actuacions més emocionants que s'han sentit a la Plaça de Jaume I. Sota l'ombra de Miles Davis, el baixista de fusió més important des de la desaparició de Jaco Pastorius, va oferir una demostració tècnica (és un mestre del Slap) i una lliçó de direcció del grup. "Tutu Revisited" va respondre a les expectatives retornant-nos a melodies molt conegudes: Tomaas, Jean Pierre, Portia i, naturalment, Tutu que va tancar el concert. Entremig, una versió de "In a Sentimental Mood" de Duke Elington, que va deixar moments molt bons amb el duo Miller (amb el clarinet baix) i Alex Han al saxo soprà. Àlex Han i el trompetista Sean Jones, van emular els papers que Kenny Garrett i el propi Miles executaven en la seva darrera etapa artística. Es va ocupar de la bateria un joveníssim Louis Cato i, als teclats, hi vam trobar el membre més fidel i més antic de la banda, l'uruguaià Federico González Peña. Com a bis, va sonar Blast, una de les peces recents escrites per Marcus Miller i que va posar un final eufòric a la vetllada.

dissabte, 3 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - PRIMERA NIT ESTEL·LAR A PLAÇA

David Sánchez (fotografia: Santi Cabezas)
La aposta del Vijazz pels músics de casa ha tingut continuïtat aquesta passada nit amb el concert dels De Diego Brothers que, a banda del que aquest nom pot fer pensar, són de Bilbao i fa molts anys que s'han establert a Calaunya. Això vol dir que el seu bagatge jazzístic és molt elevat i que el seu compromís amb aquesta música a casa nostra és total. Ahir van donar mostres, un cop més, de la seva maduresa oferint un concert sòlid i ric en matisos. Van presentar el seu darrer disc "Odola Sangre" amb un seguit de peces inspirades en els ritmes hereus del swing (com ara el 'boogaloo'), no exempts de fusions llatines i urbanes. Molt bon paper dels solistes Juan i Victor De Diego (trompeta i flugel, i saxo tenor, respectivament), i també d'Elisabet Raspall al piano. La secció rítmica amb Pere Loewe al contrabaix i Caspar St.Charles a la bateria, van ajudar a mantenir el to intimista que, malgrat el que puguin fer pensar cadències com el blues i el boogaloo, va tenir tot el concert. Aposta reeixida.
 
La segona part de la nit era una aposta segura i també va triomfar amb escreix. El veterà Kenny Barron va trepitjar l'escenari de la Plaça de Jaume I acompanyat del saxofonista David Sánchez en un projecte de col·laboració que han iniciat fa poc i que els pot donar molt bon resultat en aquesta gira europea. El trio de Barron és un autèntic enginy del ritme i la lírica. La substitució del darrer bateria (Paco Mela) pel implacable Johnathan Blake els ha fet guanyar en velocitat d'execució i en possibilitats solistes, com ho van demostrar un parell de solos d'aquest últim, en els que va donar la sensació de que podia haver-los allargat el que hagués volgut, sense que ningú perdés l'atenció. Repertori amb diversos temes del propi Barron (recordem la seva vessant de compositor) i també "estrena" d'algun altre de David Sánchez, com ara "The Forgotten Ones", acompanyats l'estàndard dels estàndards, Body & Soul. David Sánchez va anar de menys a més i va acabar l'actuació amb les millors prestacions de la nit, tot fusionant el timbre sedós del seu so, amb unes grans dots tècniques. Gran impressió doncs del duo de líders, que a l'escenari es respecten i, a la vegada, s'uneixen per a un espectacle de molt bona projecció, que guanyarà enters a mesura que passi l'estiu. En aquest concert vaig tenir la mateixa sensació de "pell de gallina" que la del primer Vijazz, quan va pujar a l'escenari l'incomparable Benny Golson.

divendres, 2 de juliol del 2010

VIJAZZ 2010 - COMENTARIS AL PROGRAMA

Penso que el programa del Festival és atractiu i variat. Contempla estils i solistes diversos, tots de molt bon nivell, i a la vegada conserva l’energia i l’actualitat que l’han caracteritzat des del principi.
Destacaria la presència de tres pianistes d’alta volada: Kenny Barron, un bopper clàssic amb una lírica admirable; Martin Tingvall, el jove representant de l’escola nòrdica que em té molt encuriosit; i, finalment, Luis Perdomo, sideman de Miguel Zenón, que és un mestre del piano stride en la seva versió latin. Posats a tocar tecles i acompanyant David Sanborn, també he de destacar l’organista Joey DeFrancesco, el més brillant successor del gran Jimmy Smith.
D’altra banda, la nota de país la posen els germans De Diego que, després d’anys de lluita, han arribat a una sòlida maduresa liderant una banda on hi destaca la també pianista Elisabet Raspall.

Pel que fa als caps de cartell, em sembla molt rellevant la presència de David Sanborn, un saxofonista de referència que deixa empremta pel seu so sec i punyent, tot i que alguna vegada se l’hagi titllat d’”excessivament comercial” en els seus projectes. Ens arriba en un atractiu format de trio i amb repertori d’homenatge a Ray Charles. 
 
I, finalment, no em puc deixar David Sánchez, l’extraordinari saxofonista que acompanya Kenny Barron, ni encara menys Marcus Miller i el seu “Tutu Revisited” (en la que pot ser la millor vetllada del Vijazz, sobre tot pels amants de la fusió... i de la música de Miles Davis), ni tampoc la tècnica exuberant de Miguel Zenón, el músic de Puerto Rico que, juntament amb Sanborn, configuraran la jornada final dedicada al saxo alt. Impossible perdre-se’ls.

VIJAZZ 2010 - PRIMER CONTACTE

Clara Luna (fotografia: Santi Cabezas)
 
 
Dijous, 1 de juliol de 2010 PLAÇA DE JAUME I
Ahir al vespre es va inaugurar la 4a. Edició del VIJAZZ. No es pot dir que fos una vetllada brillant però ho va ser més que en anteriors edicions en les que, recordem, la manca d'espai per accedir a l'acte del Fòrum Berger-Balaguer primer, i l'excessiva fredor d'una sala com el Casal, després, hi havien actuat en contra. Enguany les presentacions van ser més breus i el concert amb la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics va començar amb només mitja hora de retard.

La fredor però no es va poder esvaïr gairebé en tota la vetllada. Una presència de públic prou limitada pel que es podia esperar i un entorn excessivament fosc van fer que, mentre els músics cada cop s'anaven sentit més còmodes, la foscor reinant feia que l'ambient no repuntés i tot va acabar com havia començat: amb una bona dosi d'indiferència. No hi ha dubte que l'acte d'inauguració és una de les assignatures pendents del Vijazz.
 
En clau estrictament musical, val a dir que la OJO, sota la direcció de Vicens Martin i que comptava amb la participació del saxofonista penedesenc Roger Martínez, va mostrar un bon treball de conjunt i va comptar amb algunes intervencions de mèrit per part dels solistes. La cantant Clara Luna, ataviada a la manera de les grans cantants de Jazz (jo prefereixo pensar que com Billie Holiday) va tenir una execució brillant però en molts moments va mostrar poca amplitud de registre i això li va produir cert nerviosisme. Tot i així, els amants del Swing i de les grans Big Bands (Ellington, Basie, Miller, ...) van sortir contents de la Plaça de Jaume I i esperant amb delit la primera jornada del Vijazz 2010.