dimecres, 6 de juliol de 2011

COMENTARI AL VIJAZZ 2011

JAZZ, FUNK I... BRANFORD MARSALIS
Quan diumenge passat Branford Marsalis va acabar el seu concert, els cors de molts dels presents anaven a cent. Talent interpretatiu, diversitat de matisos i composicions, duets de saxo i piano.... per uns moments vaig pensar que aquella era l’actuació més completa que mai havia sentit. Després, una mica més fred, em va venir la sensació de que ja n’hem sentit un bon grapat d’actuacions excel·lents en 5 anys d’història (sense anar més lluny, James Carter de fa dos anys). Deu ser que enguany també ha tornat la màgia, segurament perquè la producció ha anat guanyant en professionalitat. La millora és cada cop més evident en tot el que envolta el Jazz del Vijazz i, si files prim, sempre pots trobar petits desencerts, però el més palpable és que els músics surten amb un somriure als llavis i un desig irrefrenable de tocar bé. Aquesta és la màgia del festival: aconseguir que els músics donin el millor de sí mateixos a l'escenari. Una feina seriosa i estudiada que poc té a veure amb els encanteris.

Enguany hem tingut una inauguració encertada. El Gospel va anar molt bé amb un grup excel·lent, bons cantants i diversió afegida. Un 10 pels Gospel Messengers Taller de Músics. L'escenari de la Rambla va funcionar, ben col·locat i sonoritzat. Va tenir la millor actuació amb el funk del Dave Pybus Quartet. També hi van pujar el guitarrista Xavi Díaz, amb un nou projecte que va sonar molt madur i la Penedès Brass Band, una formació de carrer integrada majoritàriament per músics de casa que va petar “funkera” i amb contundència. Una bona iniciativa que mereix continuació.

Dels primers a gaudir de l’escenari de la Plaça Jaume I van ser els amants de l’“easy listening” cinematogràfic. El concert de Kyle Eastwood va complir expectatives, encara que els moments bons van arribar en compta-gotes. Previ a l’actuació del baixista californià, vam poder apreciar el “savoir faire” del trio Albert Bover, Marc Miralta, Marko Lohikari que, acompanyant Perico Sambeat i Llibert Fortuny, van dir més coses i van arribar molt més al públic que ja omplia apreciablement la zona de cadires.

La jornada de dissabte va començar amb un vermut-jazz a Cal Figarot, en el que el guitarrista Leo Tejedor va donar mostres del seu bon tacte en la pulsació, tot i jugar amb els elements en contra. Més tard, a Terence Blanchard se'l va veure un xic tímid, recordant amb insistència Miles Davis en un concert curt però amb moments de gran brillantor sonora. Tot s’estava preparant per a l’huracà Tower of Power: un tast del millor funk blanc. Quina màquina del ritme! No han perdut ni un pessic de contundència després de 43 anys de carrera. Amb gairebé tot el públic dret, la Plaça feia un flaire d’“Entrada de Sant Fèlix” que feia feredat. Mauri Sanchis a La Rambla ho va tenir difícil per sobresortir després de tan abassegadora descàrrega, però l’alcoià va emergir amb talent per demostrar perquè és artista reconegut i un gran dominador de l’orgue Hammond.

Diumenge vam deixar passar les hores tot passejant i escoltant els alumnes del Taller de Músics que, amb gran esperit, intentaven treure tot el seu talent en mig d’una Fira al punt del col·lapse. Vam poder sentir els ‘combos’ de l’Escola de Música Dolors Calvet, donant fe de que el seu director és un “jazzferit”. Quelcom s’està movent a les nostres contrades, en això del Jazz.

El final de la història ja l’he escrit al principi. Marsalis, Calderazzo, Revis i Faulkner van invocar els déus per brindar-nos un regal emocionant. Hi ha d’altres músics i projectes capdavanters, però es pot dir que diumenge a Vilafranca va sonar un dels millors concerts que es poden sentir avui dia. I ho dic sense mirar-me el melic, i amb el permís de Keith Jarrett i Quincy Jones, que també són estrelles d’aquest estiu a Catalunya.

Fa cinc anys i encara em costa de creure. Ens hi hem acostumat i, caram!, em costa de creure. El producte estrella del Penedès ha estat capaç de portar un Festival de Jazz que omple els carrers de Vilafranca de coses bones i de cultura. El carrers vessen de gent i és per culpa de la cultura. Això sí que em fa estimar cada dia més el Jazz.




Nota: Com que l’organització de tan reeixit festival no ens ha permès fer fotografies, per a il·lustrar aquesta entrada us deixem una de les composicions de Branford Marsalis, Jabberwocky. El grup presenta els mateixos components que van actuar al Vijazz, inclòs el jove baterista Justin Faulkner.

Publica un comentari a l'entrada