divendres, 2 de desembre del 2011

ALFREDO RODRÍGUEZ TRÍO (Barcelona, 19-11-2011)

Alfredo Rodríguez, piano Alfredo Rodríguez, Barcelona 2011

Reiner Elizalde “Negrón”, contrabaix

Michael Olivera, bateria



Si alguna cosa ningú diria que s’ha d’arribar a esgotar mai es la gran pedrera d’excel·lents pianistes cubans. La llista és impressionant. Des dels Valdés, passant per Gonzalo Rubalcaba i Omar Sosa, fins a Harold López Nussa i Roberto Fonseca, el cas d'Alfredo Rodríguez té un punt més de força, atès que un mestre com Quincy Jones, no només el té com el pal de paller dels seus projectes, sinó que l’encimbella públicament sempre que té ocasió. Déu n'hi do!
Amb aquests antecedents i un públic expectant, el concert va arrencar rabent. Les deconstruccions de dues de les cançons cubanes més conegudes: "Guantanamera" i "Quizás, quizás, quizás", van ser tota una prova de coratge. Peces tan sabudes, i versionades fins a l’avorriment, solen ser motiu de les comparacions més fàcils i, al mateix temps, més insofribles. La primera peça va sonar fins a cert punt minimalista i, com a carta de presentació va resultar xocant però també vívida i, fins a cert punt, divertida. El nostre solista va mostrar una pulsació enèrgica i precisa, utilitzant en diverses ocasions notes extremes per mitjà de tocs ràpids i sorprenents, gairebé com si fugís del lirisme llatí. La segona va ser més identificable i lírica, molt més agraïda per a l'espectador. Tanmateix, totes dues van posar de manifest una cosa que seria tònica dominant a la vetllada: l'alt metratge dels temes. Només els dos primers van arribar fins als 40 min.
Les altes velocitats en el fraseig, típiques dels teclistes llatins i en especial dels cubans, van ser l'altra dominant de l'actuació. A partir del tercer tema el contrabaix, que fins llavors havia tingut un paper important però discret, va començar a entrar en matèria, i també es va destapar el bateria Michael Olivera, l'autèntica revelació de la nit. Atent i equilibrat davant l'allau de matisos a què el sotmet el seu líder, no només va sortir airós sinó que va deixar detalls d'alta escola amb el seu tacte i la seva musicalitat. Un més al que cal seguir.
Michael Olivera, Barcelona 2011El desenvolupament d'Alfredo Rodríguez en l'actuació no només va ser brillant sinó que va deixar constància de la seva categoria fent cantar al piano amb la seva obsessiva mà esquerra. Va aconseguir passatges molt bells, aprofitant un seguit de duos, ara amb el contrabaix, ara amb la bateria. Va mostrar també interès per les textures, no només amb el trio sinó també amb el seu instrument: enmig d'una de les peces es va aixecar per a treure un parell de fulls del faristol del bateria, i inserir-los després amb habilitat entre les cordes del piano. El giny ens va permetre escoltar un so ben especial: entre la guitarra i el clavicèmbal, per descriure’l d'alguna manera.
Per acabar, una extensa versió de "Lágrimas Negras" que el nostre nou heroi va rematar amb un solo de bateria, premiat amb l’ovació més encesa de la nit.
Per bis, una demostració de piano sol amb més cançons cubanes revisitades i tancament després de gairebé dues hores de concert.









Si hay algo que no ofrece visos de agotarse es la gran cantera de pianistas cubanos, todos ellos con el adjetivo de excelentes. La lista es impresionante desde los Valdés, pasando por Gonzalo Rubalcaba y Omar Sosa, hasta Harold López Nussa y Roberto Fonseca. El caso de Alfredo Rodríguez tiene todavía un punto más de enjundia pues un maestro como Quincy Jones no sólo lo tiene como un pilar en sus proyectos, sino que lo encumbra siempre que tiene ocasión. Ahí es nada.
Con estos antecedentes y un público expectante, el concierto arrancó como un rayo. Las deconstrucciones de dos de las canciones cubanas más conocidas: “Guantanamera” y “Quizás, Quizás, Quizás” fueron toda una prueba de valentía. Piezas tan sabidas, y versionadas hasta la saciedad, suelen ser carne de comparaciones más que odiosas. La primera sonó hasta cierto punto minimalista y, como carta de presentación resultó chocante pero también vívida y, hasta cierto punto, divertida. Nuestro solista mostró una pulsación enérgica y precisa, utilizando en varias ocasiones notas extremas a través de toques rápidos y sorpresivos, casi huyendo del lirismo latino. La segunda fue más reconocible y lírica, mucho más agradecida para el espectador. Pero las dos pusieron de manifiesto algo que sería tónica dominante en la velada: el alto metraje de los temas. Solamente los dos primeros llegaron a los 40 min.Reiner Elizalde "Negrón", Barcelona 2011
Las altas velocidades en el fraseo, típicas de los teclistas latinos y en especial de los cubanos, fueron la otra dominante de la actuación. A partir del tercer tema el contrabajo, que hasta entonces había tenido un papel importante pero discreto, empezó a entrar en materia y se destapó también el baterista Michael Olivera, la auténtica revelación de la noche. Atento y equilibrado ante la avalancha de matices a que le somete su líder, no sólo salió airoso sino que dejó detalles de alta escuela con su tacto y su musicalidad. Uno más al que hay que seguir.
El desarrollo de Alfredo Rodríguez en la actuación no sólo fue brillante sino que dejó constancia de su categoría haciendo cantar al piano con su obsesiva mano izquierda. Consiguió pasajes muy bellos, aprovechando dúos unas veces con el contrabajo y otras con la batería. Mostró también interés por las texturas, no sólo con el trío sino también con su instrumento: en mitad de una de las piezas se levantó para sacar un par de hojas del atril del batería, e insertarlas con tino entre las cuerdas del piano. Esa disposición nos permitió escuchar un sonido ciertamente singular: entre la guitarra y el clavicémbalo, por describirlo de alguna forma.
Para finalizar, una versión de “Lágrimas Negras” que, después de otro extenso e iterativo desarrollo, finalizó con solo de batería que mereció una encendida ovación para nuestro nuevo héroe.
En el bis, una demostración de piano solo con más canciones cubanas revisitadas y cierre con casi dos horas de concierto.