divendres, 24 de juny del 2011

VIJAZZ, 5 ANYS

Ens hi hem acostumat. El primer cap de setmana de juliol les cames ens porten decidides fins davant del Vinseum, i ens disposem a viure un esdeveniment únic. En el seu 5è aniversari, el Vijazz sembla que ja no malda per consolidar-se, i se’l veu lluitar per assolir un merescut prestigi. Es troba en el bon camí malgrat les veus internes que l’encimbellen prematurament i, tot sovint, l’arriben a posar en competència.
 
Llibert Fortuny i Perico Sambeat, Nova Jazz Cava, Terrassa 2004 La 5a. edició no deu haver estat més difícil que les anteriors. O potser sí. La recent suspensió d’un dels concerts principals (Medeski, Martin & Wood amb la Soulbop Band) ha necessitat una solució d’urgència, i ha obligat a realitzar un important canvi de registre en el programa. Tot i així, el Festival ha acabat configurant un cartell final molt atractiu pel gran públic.
 
Un cartell que encapçala el saxofonista Branford Marsalis, una de les grans figures del Jazz actual. El seu concert s’enquadra entre els esdeveniments de l’estiu jazzístic a Catalunya i entrarà, de ben segur, a la llista dels millors que s’hauran sentit al Vijazz. L’altre referència és Terence Blanchard. Trompetista nascut a Nova Orleans com Marsalis, arriba en plena maduresa i oferirà un concert d’arrel neoclàssica però amb una bona dosi d’alta tensió. L’”smooth jazz" un xic melangiós però impecable del contrabaixista Kyle Eastwood, i el so “San Francisco" dels veterans Tower of Power, també són propostes prou llamineres. Més atractiva resulta l’aliança de dos saxofonistes líders com Perico Sambeat i Llibert Fortuny. Ens porten un projecte que va començar fa més d’un any, i que es retroba especialment pel Vijazz. Finalment, en aquesta part del programa, no podem deixar d’esmentar dues audicions destacades a la Rambla: Mauri Sanchis, en trio, i el quartet de Dave Pybus. Groove i Funk amb dos bons especialistes.
 
No volia acabar sense destacar la primera aparició en el programa del Gospel, una de les arrels del Jazz, que protagonitzarà el concert inaugural. Els Gospel Messengers, formats des del Taller de Músics, obriran la porta a una significativa representació dels millors alumnes d’aquesta Escola, degana de la música moderna a Catalunya.
 
En l’aspecte estructural destaca el nou escenari de la Rambla. Una iniciativa de gran valor que segurament ha provocat la desaparició de les bullicioses Jams del Casino. No hi ha dubte que sortim guanyant amb el canvi, però no es pot amagar un cert desencís. Les Jam Sessions representen un espai de participació. Un espai per on han passat músics de la talla de Roy Hargrove o James Carter. Sé que per a una bona Jam calen moltes energies però, serà bo, que si en algun moment aquestes energies tornen a aparèixer, es reprengui la Jam.
 
Tot és apunt i la feina important ja està feta. Ara cal acabar-la amb brillantor i en aquesta tasca, un any més, el bon fer dels productors i la predisposició dels voluntaris seran cabdals per a l’èxit del Vijazz, un infant de 5 anys que amenaça amb seguir creixent, i fent pujar l’autoestima de vilafranquins i penedesencs. Molta sort i Feliç Aniversari!

diumenge, 19 de juny del 2011

ANDREA MOTIS JOAN CHAMORRO QUINTET (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès 18/6/2011)

Joan Chamorro i Andrea Motis

 
EL TALENT D’ANDREA MOTIS TANCA TEMPORADA AL CASINO DE VILAFRANCA
El passat dissabte, Jazz Club i Casino de Vilafranca posaven punt final a una nova temporada de concerts. Si no vaig errat, ja en són 5 de consecutives. Aquesta valuosa iniciativa representa la continuïtat del Jazz a Vilafranca, entre els mesos de setembre a juny. Un esforç que no pot passar desapercebut per ningú, i el públic així ho ha entès des de fa temps. Ara el que cal és que les institucions valorin més un projecte cultural que s’allarga 10 mesos l’any.

La cloenda va anar a càrrec del quartet del saxofonista Joan Chamorro, acompanyat de la jove cantant i multi-instrumentista Andrea Motis. Aviat es va veure que no estàvem davant d’un concert més. De la Rambla estant, la cua per a entrar a la sala ho deia tot mitja hora abans de començar. Era el fenomen Andrea Motis que aterrava al Sam-Cafè. Aquesta noia de 15 anys que ha aparegut com un llamp a l’escena del Jazz de la mà del seu mestre Joan Chamorro, era capaç d’omplir a vessar la sala gran del Casino, tan sols amb el seu nom.

Ben puntual, el concert es va encetar relaxadament amb un seguit d’estàndards del cançoner americà. Motis els va anar liderant amb la seva veu, contraposant-hi també passatges a la trompeta o al saxo alt. La peculiaritat d’aquesta artista no és la seva facilitat innata, ni el seu singular timbre de veu, sinó la naturalitat amb la que ataca les cançons. A més, ella és qui mana en el repertori. Ella tria i el quartet li proporciona el coixí perfecte. A banda de Chamorro, el pianista Ignasi Terraza és qui va prendre dissabte un protagonisme més accentuat. Ens va convidar a jugar constantment amb la seva pulsació: ara un pianissim, ara més monkià, ara amb un toc de blues. De la mateixa manera, David Mengual al contrabaix i Ramon Ángel Rey van col·laborar amb determinació a construir l’aixopluc perfecte.

En el decurs del concert a Andrea Motis li venia tot sovint un somriure als llavis. Es va calçar la trompeta fent-la sonar acceptablement amb sordina, però va ser en al saxo alt on es va trobar més còmoda. Amb la veu, on més destaca, va posar-se literalment a la pell de Billie Holiday amb un Fine & Mellow en el que va clavar el to de l’emblemàtica cantant afro-americana. La progressió d’aquesta jove artista es veu millorada gràcies a la seva capacitat d’aprenentatge. No hi ha dubte que estem davant d’una cantant a qui, per sobre de tot, li agrada el que fa. No sembla ni consentida ni sobrada, simplement s’estima el Jazz.

Un luxe final que no va deixar indiferents entre el públic. Felicitats a tots per l’èxit assolit. Fins la temporada vinent.