dijous, 27 d’octubre del 2011

ALBERT CAIRE VA PRESENTAR EL SEU TREBALL “CAMINS” AL CASINO (Vilafranca del Penedès, 22/10/2011)

Albert Caire Quintet al Casino El pianista Albert Caire va presentar dissabte passat al Casino de Vilafranca el seu disc Camins, un treball preparat en format de quintet, sota un prisma jazzístic notable. Després del tret de sortida que va representar L’Hora del Jazz, aquest concert va servir per a continuar amb el programa que organitzen un any més el Jazz Club Vilafranca i l’Entitat de la Rambla St. Francesc, en una col·laboració que es manté saludable, tot i la manca alarmant de suport institucional.
Al contrari del que sol ocórrer als pianistes, capaços de veure una orquestra al seu voltant, la música d’Albert Caire mostra un punt interessant d’introversió, de mirada interior. L’expressió que en sorgeix en quintet, per bé que prou ben lligada amb la tradició del blues, té importants arrels en el naixement de la fusió i, en menor mesura, en el que podríem catalogar d’“easy listening”. De fet, en aquesta deriva cap al pop passant per diverses incursions llatines i brasileres, el grup acaba atrevint-se amb el funk, amb un resultat final d’impacte (“Profunknació”). Les creacions de Camins, d’un regust penedesenc indubtable (“Son de Vi”, “Cavaplast”, ...), mantenen un bon nucli de solistes encapçalats per Albert Vila a la guitarra i Alberto Bendicho al saxo tenor. En el repertori de Vilafranca, aquestes composicions es van anar intercalant amb estàndards de jazz (significatius Four de Miles Davis i Cantaloupe Island de Herbie Hancock), cosa que va donar un resultat final més relaxat, tant per a la percepció del públic, com per a les prestacions dels propis músics. A banda del propi compositor, la secció rítmica la van completar Jaume Duran al contrabaix i Juan Luís Castaño a la bateria. Des d’aquí només podem aplaudir aquest tipus d’iniciatives que, fonamentades en les pròpies composicions i una innegable dosi de coratge, es presenten a pit descobert.
Tertúlies de Jazz
En paral·lel als concerts, i en el decurs dels tres primers, alguns aficionats han organitzat unes tertúlies-vermut, l’endemà mateix de cada vetllada, a la 1 del migdia. El passat diumenge va tenir lloc la primera amb una bon presència de públic, en el bar “El Pot Petit”. Ara se’n faran dues més, després dels concerts de novembre (Charmin Michelle) i de desembre (Clara Luna & Albert Vila). Informeu-vos al Jazz Club Vilafranca.

MARIA SCHNEIDER ORCHESTRA (Barcelona, 20/10/2011)



Maria Schneider dirigint

Maria Schneider, composició i arranjaments 
Steve Wilson, saxos alt i soprano, clarinet, flauta 
Dave Pietro, saxo alt 
Rich Perry, saxo tenor i flauta 
Donny McCaslin, saxos tenor i soprano, clarinet i flauta 
Scott Robinson, saxo baríton, clarinet i flauta 
August Haas, trompeta 
Greg Gisbert, trompeta 
Laurie Frink, trompeta 
Franck Greene, trompeta 
Keith O'Quinn, trombó 
Ryan Keberle, trombó 
Bart van Lier, trombó 
George Flynn, trombó 
Gary Versace, acordió 
Ben Monder, guitarra 
Frank Kimbrough, piano 
Jay Anderson, contrabaix 
Clarence Penn, bateria

Un ric univers particular. No per trobar explicació a tant encert, sinó per a donar-los una idea aproximada del que va esdevenir en el concert de la Maria Schneider Orchestra, la paraula ha de ser riquesa. Riquesa de textures i ambients, amb una progressió incansable de fragments a duo, trio, quartet ...., crescendos magistrals i, aquesta vegada sí, un so ratllant la perfecció al Palau de la Música. Tot va anar de la mà per a conformar una actuació sense fissures, que va servir també com a inauguració oficial d'aquesta nova edició del certamen barceloní. Maria Schneider, que ja hi ha actuat cinc vegades des de 2003, va rebre abans de començar la Medalla d'Or del Festival, en la seva quarta edició. Tot un reconeixement que segella la persistent història d'amor entre la capital catalana i la compositora de Minnesota.

Steve Wilson, Donny McCaslin, Scott Robinson, Maria Schneider Molts detalls van sorgir de tan avançat grup de músics. Segons els seguidors més fidels, el de millor nivell que ha presentat mai Schneider. Posats en farina, el més palpable a primera vista va ser el profund respecte dels arranjaments cap als solistes. Una cosa que les grans orquestres de Jazz no sempre tenen en compte. Per a Schneider, el protagonisme dels seus músics és vital i, per això en aquest grup, tots els solos, absolutament tots, tenen un respecte màxim. Des de la bateria, una meravella anomenada Clarence Penn, fins al més gruixut del metall es manté en un graó per sota, per sacralitzar aquest moment. Després, la resta va ser barreja, una barreja amanida des d'uns crescendos de caire simfònic que van donar vida a tota la vetllada encara que, en certs moments, van semblar perdre força. Mentrestant, l'atrevida pulsació de Ben Monder a la guitarra s'integrava perfectament en el grup, fins i tot l'acordionista Gary Versace, que semblava ser-hi simplement per "Lembrança", la peça de caire brasiler que s'estrenava, va estar integrat perfectament tota la nit.
El recital de solos havia començat amb el de Scott Robinson al baríton, un dels veterans que ja va deixar ben clar com de prolífica seria la nit en aquest sentit. La peça "Thompson Fields", amb un solo amarat de matisos i nous episodis de crescendo del trombonista George Flynn, va posar el concert en la recta final. Flynn va forçar l'instrument fins donar-li traces de "xiulet", en una figura tècnica de gran lluïment. L'última peça, "Hang Gliding" del premiat disc "Concert in The Garden", ens va permetre escoltar un musculosa  intervenció del tenorista Donny McCaslin, potser el solista amb més cachet de l'orquestra, juntament amb Steve Wilson. Aquest últim ens va reservar per al bis un altre brillant solo al saxo soprano. La peça escollida va ser Sky Blue del disc del mateix nom, el més recent de la "millor orquestra de jazz contemporani".

 

Maria Schneider Un rico universo particular. No por encontrarle explicación a tanto acierto, si no por darles una idea aproximada de lo que aconteció en el concierto de la Maria Schneider Orchestra, la palabra debe ser riqueza. Riqueza de texturas y ambientes, con una progresión incansable de fragmentos a dúo, trío, cuarteto…., crescendos magistrales y, esta vez sí, un sonido rayando lo perfecto en el Palau de la Música. Todo anduvo de la mano para conformar una actuación sin fisuras, que sirvió también como inauguración oficial de esta nueva edición del certamen barcelonés. Maria Schneider, asidua al mismo desde 2003, recibió antes de empezar la Medalla de Oro del Festival, en su cuarta edición. Todo un reconocimiento que sella la persistente historia de amor entre la capital catalana y la compositora de Minnesota.
Steve Wilson, Donny McCaslin, Scott Robinson, Maria Schneider Multitud de detalles surgieron de tan avanzado grupo de músicos. Según los más acérrimos, el de mejor nivel que ha presentado nunca Schneider. Puestos en harina, lo más palpable a primera vista fue el profundo respeto de los arreglos hacia los solistas. Algo que las grandes orquestas de Jazz no siempre tienen en cuenta. Para Schneider, el protagonismo de sus músicos es vital y, por eso en este grupo, todos los solos, absolutamente todos, tienen un respeto máximo. Desde la batería, un primor llamado Clarence Penn, hasta lo más grueso del metal se mantiene en un plano menor, para sacralizar ese momento. Luego, lo demás fue mezcla, una mezcla aliñada desde unos crescendos de cariz sinfónico que dieron vida a toda la velada aunque, en ciertos momentos, parecieran perder fuerza. Mientras, la atrevida pulsación de Ben Monder a la guitarra se integraba perfectamente en el grupo, incluso el acordeonista Gary Versace, que parecía estar ahí simplemente para “Lembrança”, la pieza de cariz brasileño que se estrenaba, estuvo integrado perfectamente toda la noche.
El recital de solos había empezado con el de Scott Robinson al barítono, uno de los veteranos que ya dejó bien claro cuan prolífica iba a ser la noche en ese sentido. La pieza “Thompson Fields” que contó con un solo amarado de matices y nuevos episodios de crescendo del trombonista George Flynn, puso el concierto en su recta final. Flynn manejó el instrumento hasta darle trazas de “silbido”, en un alarde técnico de gran empaque. La última pieza, “Hang Gliding” del premiado disco “Concert in The Garden”, nos permitió la escucha de un musculoso solo del tenorista Donny McCaslin, quizás el instrumentista con mejor caché de la orquesta, junto con Steve Wilson. Este último nos reservó para el bis otro brillante solo al saxo soprano. La pieza escogida fue Sky Blue del disco del mismo nombre, el más reciente de la “mejor orquestra de jazz contemporáneo”.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

5 ANYS DE L’HORA DEL JAZZ A VILAFRANCA (18-9-2011 / 24-9-2011)

De la mateixa manera que el Vijazz al principi de juliol celebrava el seu 5è aniversari, el Festival L’Hora del Jazz “Memorial Tete Montoliu” també ha arribat aquests dies al seu cinquè any de militància vilafranquina. Una efemèride gens casual, doncs va ser en l’embranzida d’aquella primera edició de tan reeixit maridatge que l’Eduard De Negri, en aquell moment vicepresident de l’Associació de Músics de Jazz, va apostar per treure a passejar un certamen fins aleshores patrimoni únic de barcelonins i graciencs.


No ha estat fàcil el camí de L’Hora del Jazz a Vilafranca. En un primer moment, el format i sobre tot l’horari no van agafar entre el públic. L’any passat, amb la iniciativa de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament es va emprendre una remodelació que ha estat oli en un llum. Una gestió prèvia dels grups participants i, principalment, un significatiu canvi d’horari (diumenge a les 19h) van fer que la Plaça de Sant Joan s’omplís l’any passat i que enguany, en prevenció d’ensurts meteorològics, al Teatre Cal Bolet li passés el mateix. Segurament hi ha coses La millorar però el passat diumenge dia 18 les butaques de Cal Bolet presentaven un magnífic aspecte, i els concerts van agrair la generosa presència de públic.


TRAKAS


Juan De Diego, trompeta i flugel
Jordi Matas, guitarra
Abel Boquera, orgue
Caspar St. Charles, bateria





El grup ‘Trakas’ va obrir la vetllada de diumenge 18 amb una llista de composicions molt líriques, enfocades des del “groove” i el “funk”. Segurament els solistes van fer molt per alimentar el concert i el primer, el líder del grup Juan de Diego que va mostrar gran maduresa a la trompeta i el “flugel”. Les pròpies composicions molt arrelades al seu País Basc natal i les del guitarrista d’Esparreguera Jordi Matas van arribar al públic sense patiments, amb el suport de l’orgue solista d’Abel Boquera i l’experimentada bateria de Caspar St. Charles.


ELS 4 CATS

Bartolomeo Barenghi, guitarra
Gabriel Amargant, saxos tenor i soprano
Tom Warburton, contrabaix
Marc Ayza, bateria

Els 4 Cats a Cal Bolet


‘Els 4 Cats’ van tancar la vetllada oferint un seguit de complexes composicions de to baladístic. El culpable principal va ser el guitarrista italià Bartolomeo Barenghi, ben escortat pel talent (i el so!) de Gabriel Amargant als saxos. Va ser un concert de gran riquesa de matisos i d’atractives aventures interpretatives conduïdes per una secció rítmica de categoria, amb Tom Warburton al contrabaix i un inspirat Marc Ayza a la bateria.


ESTER FORMOSA TRIO


Ester Formosa, veu
Horacio Fumero, contrabaix
Maurici Villavecchia, piano




La darrera cita de “L’Hora del Jazz” a Vilafranca va ser dissabte passat. L’actriu i cantant Ester Formosa va oferir un concert íntim i personal, hereu del cabaret intel·ligent i provocatiu. Va ser íntim pel to serè de la vetllada, i personal per l’afegitó interpretatiu que l’artista va donar a les cançons. Primer va evocar Marlene Dietrich (tota una declaració), va continuar amb homenatges a Billie Holliday i Bertolt Brecht, i després va repassar l’obra de diverses poetesses que li van fer aflorar amb subtilesa el geni reivindicatiu. Més tard va entrar en la poesia del seu pare que, amb un to més dinàmic, va quadrar un final més viu. Des del primer minut, Ester Formosa va despertar l’empatia del públic que, en un nombre més que notable, omplia la sala Julià del Casino. El duo Horacio Fumero/Maurici Villavecchia mereix, per sí mateix, un esment especial. El músic argentí-català, “sideman” dels millors de casa nostra i mestre de contrabaixistes, va fer que la vetllada esdevingués un xic més “jazzy”. Amb la seva pulsació profunda va fer aparèixer el blues i el swing, i va vestir els acords de Villavecchia al piano. Ester Formosa va poder gaudir d’aquest coixí perfecte, i va emocionar amb les seves dots de rapsode.


Una cloenda feliç que amaga l’estrena de la nova temporada de Jazz, cuinada des de la profitosa col·laboració del Jazz Club i el Casino de Vilafranca. En els propers mesos ens esperen el quintet del pianista penedesenc Albert Caire (22 d’octubre), una nova visita de la cantant nord-americana Charmin Michelle (26 de novembre), i el duo Albert Vila (guitarra) / Clara Luna (veu) (17 de desembre).