dimecres, 30 de novembre del 2011

CHARMIN MICHELLE TORNA A OMPLIR EL CASINO DOS ANYS DESPRÉS (Vilafranca, 26-11-2011)



Charmin Michelle, veu
Toni Solà, saxo tenor
Gerard Nieto, piano
Ignasi González, contrabaix
Esteve Pi, bateria



Charmin Michelle i Ignasi González, Vilafranca 2011
Els amants del swing i del cançoner nord-americà van tenir la seva nit el passat dissabte al Casino de Vilafranca. De fet, el millor antídot contra les decepcions del modern joc de pilota, sobre tot pels culers, era aquest concert en el que es van aplegar més de dos-cents espectadors. El Jazz contempla les dives com a un dels seus grans atractius, i Charmin Michelle va complir amb tots els cànons que s’esperen de tan enlluernadora figura: posada en escena captivadora, veu melosa i suggestiva, i un grup d’acompanyants valent i matemàtic. El bon record que va deixar la cantant nord-americana fa dos anys en el mateix escenari va ser reclam suficient per a omplir la sala amb escreix.

No és cap secret que la passió pel swing és el que uneix bona part del públic del Jazz. Figures de la talla de Louis Armstrong, Benny Goodman, Duke Ellington o la pròpia Ella Fitzgerald, destinatària de l’homenatge de la nit, fan que l’èxit continuï encara avui. El ple de dissabte passat cal cercar-lo doncs en aquesta passió per un estil del Jazz que camina rabent cap al seu centenari. Sempre recordo que cap tendència musical posterior, ni tan sols el rock, ha superat els registres comercials generats pel swing, en el decurs dels anys. Els nostres avis van créixer ballant swing; els nostres pares el recorden com la seva sintonia de joventut; i ara, nosaltres seguim movent peus i cames i fem tot el possible per a mantenir-lo viu. Ja ho diu la cançó: “It don’t mean a thing, if it ain’t got that swing” (No vol dir res, si no té swing), una peça que no va faltar en un repertori d’estàndards que va incloure grans èxits d’Ella Fitzgerald com A-Tisket A-Tasket, a les que també s’hi van afegir d’altres com la balada Midnight Sun o Lullaby of Birdland i també una breu incursió a la Bossa Nova amb el Desafinado d’Antonio Carlos Jobim.

A banda de la dolçor de la nostra protagonista Charmin, vam poder gaudir del so musculós del Toni Solà al saxo tenor i la divertida dicció del Gerard Nieto, pianista apassionat del Jazz tradicional i home de pes en els arranjaments del grup. Aquesta brillantor es va veure compensada de manera excel·lent per una secció rítmica de llibre, amb l’Ignasi González al contrabaix i l’Esteve Pi, un autèntic metrònom a la bateria que va fer pujar la temperatura de la sala amb un extens solo a Caravan, el tema que va popularitzar Duke Ellington. Per acabar, picada d’ullet als grans musicals amb la cançó Mack The Knife, de l’Opera dels Tres Rals, una peça que Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van fer famosa als anys 60 i que després ha versionat mig món.

Bona feina un cop més tant del Jazz Club com del Casino, unint les seves forces per aprofitar la mini-gira que ha fet la cantant per diversos indrets dels Països Catalans. Que sigui per molts anys!

diumenge, 20 de novembre del 2011

ENRICO RAVA – TRIBE (Barcelona, 10/11/2011)

Enrico Rava, Barcelona 2011
Enrico Rava, trompeta
Gianluca Petrella, trombó
Giovani Guidi, piano
Gabriele Evangelista, contrabaix
Fabrizio Sferra, bateria




Història i talent. En la setmana dedicada al Jazz italià, i gràcies a l'acord de col·laboració amb Umbria Jazz, el Festival de Jazz de Barcelona presentava el nou projecte del trompetista, compositor i mestre Enrico Rava, anomenat Tribe. L'expectació per la setmana italiana i per aquest concert ha estat molt important, i la sala Luz de Gas presentava el ple de les grans ocasions.
Gianluca Petrella, Barcelona 2011  
El quintet va sortir a l’escenari amb una mica de retard però amb un esperit de lluita admirable. La formació, renovada i rejovenida, manté el bateria Fabrizio Sferra i el jove talent del trombó Gianluca Petrella, com a membres amb galons, i les cadires restants les ocupen un duo de joves talents, tots dos transalpins, que ens van deixar amb un molt bon regust.
Fabrizio Sferra, Barcelona 2011 
D'Enrico Rava no cal descobrir gaire. N'hi ha prou amb dir que és un músic que ha viatjat amb totes les tendències del jazz, amb gran recorregut en el free, i que no ha deixat d'arriscar ni de reinventar-se. A Barcelona es va proposar un compendi de les seves aventures i, per tant, de la història del jazz. Tribe és un disc que abraça peces d'anteriors gravacions, que són revisitades, junt amb d’altres que fan de pont fins al present. Una d'aquestes últimes és la que dóna títol al disc i que, en el concert, va ser la que va marcar una mica el camí de l'actuació doncs, amb una durada superior als 30 minuts, va contenir traces de tota la història del Jazz i ens va portar des dels carrers d'una New Orleans més italiana que mai, amb magistrals duos de trombó i trompeta, fins arribar a picar l'ullet al funk. Quan el concert va començar a oferir aquest rendiment tan alt, a la sala ja no hi havia ningú indiferent. En el brogit de la batalla, que si per l’esforç n’hem de decidir un guanyador aquest seria Gianluca Petrella, va emergir la figura del pianista Giovanni Guidi, a qui no puc per més que destacar i, si m'accepten el símil pictòric, admirar per la seva suggerent pulsació "puntillista" . La seva navegació pel teclat ens va deixar passatges brillants que, en el conjunt de l'actuació, ens van saber a poc.
Giovanni Guidi, Barcelona 2011  
Tot seguit Rava ens va deixar l'homenatge a Miles Davis que no acostuma a faltar en les seves actuacions. La versió de "Someday my Prince Will Come" ens va portar de la complexitat a l'excel·lència, i l'emoció ja no va deixar de créixer fins al bis final en el què, amb el públic cantant i Rava i Petrella improvisant sobre els cors, ens van oferir el gran èxit de finals dels 50, "Poinciana". No sé si va ser casualitat o no, però sempre recordo que Ahmad Jamal era un dels músics preferits de Miles Davis. D'amor als orígens tractaria jo aquest final. Quin plaer, amics!




Enrico Rava - Tribe, Barcelona 2011 Historia y talento. En la semana dedicada al Jazz italiano, en virtud del acuerdo de colaboración con Umbria Jazz, el Festival de Jazz de Barcelona presentaba el nuevo proyecto del trompetista, compositor y maestro Enrico Rava, de nombre Tribe. La expectación por la semana italiana y por este concierto ha sido muy importante, y la sala Luz de Gas presentaba el lleno de las grandes ocasiones.
Gabriele Evangelista, Barcelona 2011 Salió el quinteto a la palestra con algo de retraso pero con un espíritu de entrega encomiable. La formación, renovada y rejuvenecida, mantiene al baterista Fabrizio Sferra y al joven talento del trombón Gianluca Petrella, como miembros con galones, y las sillas restantes las ocupan un dúo de jóvenes talentos, ambos transalpinos, que nos dejaron con un grato sabor de boca.
De Enrico Rava no hace falta descubrir mucho. Baste con decir que es un músico que ha viajado con todas las tendencias del jazz, con gran recorrido en el free, y que no ha dejado de arriesgarse ni de reinventarse. En Barcelona se propuso un compendio de sus aventuras y, por ende, de la historia del jazz. Gianluca Petrella i Enrico Rava, Barcelona, 2011Tribe es un disco que abraza piezas de anteriores grabaciones, que son revisitadas, con otras que hacen de puente hasta el presente. Una de estas últimas es la que da título al disco y que, en el concierto, fue la que marcó un poco el camino de la actuación pues, con una duración superior a los 30 minutos, contuvo trazas de toda la historia del Jazz y nos llevó desde las calles de una New Orleans más italiana que nunca, con magistrales e incluso circenses dúos de trombón y trompeta, hasta dar un guiño atrevido al funk. Cuando el concierto empezó a ofrecer este rendimiento tan alto, nadie se quedó indiferente. En el fragor de la batalla, que si a esfuerzo nos limitamos ganó Gianluca Petrella, surgió la figura del  pianista Giovanni Guidi, al que no puedo por más que destacar y, si me aceptan el símil pictórico, admirar por su sugerente pulsación “puntillista”. Su navegación por el teclado nos dejó pasajes brillantes que, en el conjunto de la actuación, nos supieron a poco.
A continuación Rava nos dejó el homenaje a Miles Davis que no suele faltar en sus actuaciones. La versión de “Someday my Prince Will Come” nos llevó de la complejidad a la excelencia, y la emotividad ya no dejó de crecer hasta el bis final en el que, con el público cantando y Rava y Petrella improvisando sobre los coros, nos ofrecieron el gran éxito de finales de los 50, “Poinciana”. No sé si fue casualidad o no, pero siempre recuerdo que Ahmad Jamal era uno de los músicos preferidos de Miles Davis. De amor a los orígenes trataría yo ese final. ¡Qué gusto, amigos!

dissabte, 12 de novembre del 2011

RANDY WESTON AND HIS AFRICAN RHYTHMS TRIO (Barcelona, 6-11-2011)


Randy Weston, Barcelona 2011

Randy Weston, piano
Alex Blake, contrabaix
Neil Clarke, percussió

 
Postals afrocubanes. Als seus 85 anys, Randy Weston continua sent aquell músic enamorat d'Àfrica. Ni un alè de renúncia, ni un moment de dubte en el seu concert a la sala Luz de Gas. Sorprèn la seva infatigable tasca evolutiva que ha portat el seu trio a una comunió de ritmes directament emparentats amb els reivindicatius 60 i 70, amb la referència Thelonious Monk sempre present.
Neil Clarke, Barcelona 2011
Per al concert de Barcelona, ​​va dur un equipatge ple de romanticisme. Amb un to gairebé messiànic va dir que la música és, i ha estat, el primer llenguatge de l'home, fins i tot abans que la paraula. Va ser un concert d'introduccions monkianes, d'acords truncats i de percussió hipnòtica. D'abraçades constants als ritmes d'un Marroc somiat, i de suggerents detalls des de la percussió. Per començar va mostrar peces més properes a aquest món ideal, retratat en aquest sol del desert, un sol grandiós quan clareja. Un món ideal.
 
Envoltat d'aquest món idíl·lic, el trio es va capbussar en una successió de solos connectats a la música cubana, parent més proper del nostre jazz modern, però arrelats totalment en el món africà. Una fusió subtilment teixida. Un compendi de la història del jazz. En aquest moment ja va destacar la disposició del fidel Alex Blake assegut amb el contrabaix inclinat entre les cames. Una postura fins i tot irreverent per a algun purista, però que va permetre centrar les mirades en un instrument normalment amagat en la discreció. Blake va cantar les seves pròpies notes, percudí les cordes, les va gratar amb energia, i va colpejar amb el peu fins que, contrabaix inclòs, es va erigir en un percussionista més. La mateixa sobreactuació que alguns li van retreure va donar vida al concert, va divertir i va obligar Neil Clarke a multiplicar-se en el seu "set" de timbals i ginys diversos, presidit per un trio de congues revelador.

El concert va arribar al seu zènit amb "African sunrise", una peça del encimbellat disc "The Spirits of our Ancestors" dedicada a Dizzy Gillespie i Chano Pozo. En ella es va presentar sense màscares el món cubà, i la lírica caribenya va imposar la seva llei. Van ser uns 20 minuts emocionants. Quan va acabar, la veu fonda de Weston va haver de tallar l'allau d'aplaudiments per presentar el final de la vetllada. Va anunciar una introducció amb la peça "African Lady", permetent un merescut descans als seus sidemen per a incorporar-los després a "Blue Moses". Va ser un final de la mà del blues brillantment fusionat amb els ritmes gnawa, una de les riqueses del Magrib amb les que tant ha viatjat Randy Weston els últims anys. La sala, tota dempeus, va demanar el bis i vam acabar tots picant de mans sota la direcció de Blake, i un somriure d'orella a orella. Feliços 85.
 
 
 
 
 
 
African Rhythms Trio, Barcelona 2011

Postales afrocubanas. A sus 85 años, Randy Weston continúa siendo aquel músico enamorado de África. No pudimos verle ni un soplo de renuncia, ni un momento de duda en su concierto en la sala Luz de Gas. Sorprende su infatigable labor evolutiva que ha llevado a su trío a una comunión de ritmos directamente emparentados con los reivindicativos 60 y 70, con la referencia Thelonious Monk siempre presente.

Para su concierto en Barcelona, se trajo un equipaje lleno de romanticismo. Con un tono casi mesiánico dijo que la música es, y ha sido, el primer lenguaje del hombre, incluso antes que la palabra. Fue un concierto de introducciones monkianas, de acordes truncados y de percusión hipnótica. De abrazos constantes a los ritmos de un Marruecos soñado y de sugerentes detalles desde la percusión. Para empezar mostró piezas más cercanas a ese mundo ideal, retratado en ese sol del desierto, un sol que amanece grandioso. Un mundo ideal.

El trío se zambulló entonces en una sucesión de solos conectados a la música cubana, pariente más cercana de nuestro jazz moderno pero enraizados totalmente en el mundo africano. Una fusión sutilmente tejida. Un compendio de la historia del jazz. En ese momento ya destacó la disposición del fiel Alex Blake sentado con el contrabajo inclinado entre las piernas. Una postura incluso irreverente para algún purista que otro, pero que permitió centrar las miradas en un instrumento normalmente sumido en la discreción. Blake cantó sus propias notas, percutió las cuerdas, las rascó con fiereza, y golpeó con el pié hasta que, contrabajo incluido, se erigió en un percusionista más. La misma sobreactuación que algunos le reprocharon dio vida al concierto, divirtió y obligó a Neil Clarke a multiplicarse en su “taller” de percusionista presidido por un trío de congas revelador.
Alex Blake, Barcelona 2011
El concierto llegó a su zénit con “African sunrise”, una pieza del encumbrado disco “The Spirits of our Ancestors” dedicada a Dizzy Gillespie y Chano Pozo. En ella se presentó sin máscaras el mundo cubano, y la lírica caribeña impuso su ley. Fueron unos 20 minutos emocionantes. Cuando terminó, la voz grave de Weston tuvo que cortar el alud de aplausos para presentar el final de la velada. Anunció una introducción con la pieza “African Lady”, permitiendo un merecido descanso a sus sidemen para incorporarlos después en “Blue Moses”. Fue un final de la mano del blues brillantemente fusionado con los ritmos gnawa, una de las riquezas del magreb con las que tanto ha viajado Randy Weston en los últimos años. La sala, en pié, pidió el bis y acabamos todos dando palmas sincopadas bajo la dirección de Blake, y una sonrisa de oreja a oreja. Felices 85.

divendres, 4 de novembre del 2011

RUDRESH MAHANTHAPPA, SAMDHI (Barcelona, 28-10-2011)

Gilmore, Reid, Mahanthappa i Brown - Barcelona, 2011
Rudresh Mahanthappa, saxo alt i ordinador
David Gilmore, guitarra elèctrica
Rich Brown, baix elèctric de 6 cordes
Damion Reid, bateria
 
Novament els 70. Si per aquelles psicodèliques dates, gent com John McLaughlin i Jaco Pastorius ajudaven a forjar el que es va convenir en anomenar power trio, i en la mateixa embranzida, altres músics de jazz i rock fixaven la seva mirada en l'Índia i el seu complex món de ritmes i harmonies, el saxofonista d'origen hindú Rudresh Mahanthappa ha volgut emprendre la seva pròpia fusió, elèctrica i electrònica, d'aquests dos mons.
Rudresh Mahanthappa, Barcelona 2011 Una atractiva proposta com aquesta mereixia sense cap dubte una sala a vessar. Estic segur que l'exigent calendari del Festival va fer que el ple no s'arribés a completar.
Sobre les espatlles del protagonista reposa la insigne càrrega d'haver estat nomenat “millor saxofonista de 2011” per la prestigiosa revista Downbeat, i ja se sap que quan la fama precedeix l’artista, els directes solen necessitar d'un plus de convenciment. En altres paraules, la fama "oficial" sol ser enganyosa i, alhora, molt exigent. És molt millor la fama del boca-a-boca, o la de les bones crítiques, ja que activen més el rum-rum positiu: l'artista viu més íntimament l'èxit, però no es veu tan exigit. Amb aquestes premisses calia lluitar i Rudresh Mahanthappa ho va fer amb un projecte del qual es tenien poques referències, atès que les peces del disc Samdhi van ser gravades el 2008 i no s'han editat fins aquest estiu.
És habitual amb el material gravat, i més quan és elèctric i modificat digitalment, que els directes s'assemblin poc al disc. Naturalment, les peces són les mateixes però el resultat és, o bé distant, o bé tan llunyà que ni s’albira. Al meu parer estem davant d'un d'aquests casos. El concert va començar com el disc, amb un solo del saxofonista a duo amb el seu Mac. So clar, música captivadora, gairebé sagrada. En el següent tema (Killer) va entrar el grup amb un gran desenvolupament energètic. Van sortir a escena les excel·lents prestacions de David Gilmore a la guitarra (no confondre amb David Gilmour). Els seus duos amb el saxo modificat digitalment del propi líder, van ser de les millors coses de la vetllada. FiDavid Gilmore, Barcelona 2011ns, lírics i sovint divertits. El curs de l'actuació va seguir camins sonors també propers als 70, quan el volum jugava un paper primordial. Tant va ser així que el fil del concert es va difuminar una mica entre riff i riff, i la infinitat d'escales de bebop a les que vam ser sotmesos. No va ser fins a l'última peça, amb la balada For mi Lady, que es va poder apreciar la pura sensibilitat des de la que treballa Rudresh Mahanthappa. Va estar magistral en la introducció, traient-li inquietants harmònics del seu alt, i va prescindir del seu ordinador.
Al contrari que en l'actuació de Luz de Gas, el disc no ofereix la mateixa intensitat sonora i ofereix moltes més possibilitats per a gaudir dels matisos i les textures. En aquest cas no puc estar més a favor de la música plenament acústica, atès que no hi ha millor espai que el directe per a comprovar si una proposta es defensa amb facilitat, s'exposa amb claredat i, a més, emociona.

 

De nuevo los 70. Si por aquellas psicodélicas fechas, gente como John McLaughlin y Jaco Pastorius ayudaban a forjar lo que se convino en llamar power trio, y en la misma carrerilla, otros músicos de jazz y rock volvían su mirada a la India y a su complejo mundo de ritmos y armonías, el saxofonista de origen hindú Rudresh Mahanthappa ha querido emprender su propia fusión, eléctrica y electrónica, de esos dos mundos.
Una atractiva propuesta como ésta merecía sin lugar a dudas una sala a rebosar. Sin embargo, el exigente calendario del Festival seguramente hizo que el lleno no se alcanzara.
A las espaldas del protagonista reposa la insigne carga de haber sido nombrado el mejor saxofonista de 2011 por la prestigiosa revista Downbeat, y ya se sabe que cuando la fama le precede a uno, los directos suelen necesitar de un plus meridianamente convincente. En otras palabras, la fama “oficial” suele ser engañosa y, a la vez, muy exigente. Mucho mejor es la fama del boca-a-boca, o la de las buenas críticas, puesto que activan más el run-run positivo. El artista vive más íntimamente el éxito, pero no se ve tan exigido. Con esos mimbres había que lidiar y Rudresh Mahanthappa lo hizo con un proyecto del que se tenían pocas referencias pues, aunque las piezas del disco Samdhi fueron grabadas en 2008, no se han editado hasta este verano.
Damion Reid, Barcelona 2011Como suele ocurrir con el material grabado, y más cuando es eléctrico y modificado digitalmente como es el caso, los directos se parecen poco al disco. Naturalmente, las piezas son las mismas pero el resultado es unas veces distante, y otras ni se le vislumbra. A Rich Brown, Barcelona 2011mi modo de ver estamos ante uno de estos casos. El concierto empezó como el disco, con un solo del saxofonista a dúo con su Mac. Sonido claro, música envolvente,  casi sagrada. En el siguiente tema (Killer) entró el grupo con un gran desarrollo enérgico. En él saltaron a escena las excelentes prestaciones de David Gilmore a la guitarra (no confundir con David Gilmour). Sus dúos con el saxo modificado digitalmente del propio líder, fueron de lo mejorcito de la  velada. Finos, líricos y hasta cierto punto divertidos. El curso de la actuación siguió caminos sonoros también próximos a los 70, en los que el volumen jugaba un papel primordial. Tanto fue así que el hilo del concierto se difuminó un poco entre tanto riff y el sinfín de escalas de bebop a la que fuimos sometidos. No fue hasta la última pieza, con la balada For my Lady, que se pudo apreciar la pura sensibilidad desde la que trabaja Rudresh Mahanthappa. Estuvo magistral en la introducción, sacándole inquietantes armónicos a su alto, y prescindió de su ordenador.
Al contrario que en la actuación de Luz de Gas, el disco no ofrece el tal vigor sonoro y ofrece muchas más posibilidades para disfrutar de los matices y las texturas. En este caso no puedo estar más a favor de lo acústico, puesto que no hay mejor espacio que el directo para comprobar si una propuesta se defiende con soltura, se expone con claridad, y además emociona.