dilluns, 19 de desembre del 2011

EL DUO “LUNA & VILA” TANCA L’ANY AL CASINO (Vilafranca, 17-12-2011)

Clara Luna & Albert Vila, Vilafranca 2011 En una vetllada de caire intimista, la Clara Luna i l’Albert Vila van oferir dissabte passat al Sam-Cafè les cançons del seu treball Moments, un disc gravat el 2009 i que ha vist la llum aquest 2011. Clara Luna, que va captivar amb la seva àmplia veu de contralt, tornava gairebé tres anys després de la seva darrera visita.
El duet està molt ben trobat i les peces tan ben arranjades pels propis artistes que, en cap moment, no vam trobar a faltar més instruments a la sala. Hi va contribuir decisivament la digitació incisiva d’Albert Vila a la guitarra, i el seu bon gust en el tractament dels pedals. Amb ells va farcir de loops diverses peces de la segona part del concert; és a dir: va gravar i després va improvisar sobre la seva pròpia gravació. També va ser productiu el repartiment de papers a l’escenari, on cap dels dos protagonistes es va veure eclipsat, ans al contrari, tots dos van contribuir equitativament, i cadascú va trobar el moment adequat de protagonisme.
La primera part es va alimentar d’estàndards de Jazz passats pels sedàs, un xic rebel, de la veu, i a la segona van fer acte de presència el blues i, sobre tot, el pop. Una fórmula infal·lible per a finalitzar bé la digestió.
El concert va servir per a tancar un prolífic 2011, pel que fa a l’aliança Jazz Club-Casino Unió Comercial. A banda de mantenir la mitjana d’un concert al mes, el Jazz Club ha fet col·laboracions amb l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, l’Escola de Música Dolors Calvet, i el Festival L’Hora del Jazz. Un balanç important que ens permet gaudir, gairebé deu mesos l’any, de Jazz en directe i de qualitat a Vilafranca. Una tasca que s’ha de valorar amb generositat, tant des de fora com des de dintre. Feliç Jazz 2012.

divendres, 16 de desembre del 2011

EL FOTÒGRAF JOAN CORTÈS INAUGURA EXPOSICIÓ A VILAFRANCA (17-12-2011)

15/3 de Joan Cortès Esteu convidats. Dissabte 17 de desembre, de 22 a 23 h, a La Capsa de Llum - Espai de Fotografia, s’inaugurarà l’exposició “15/3” de Joan Cortès. Joan Cortès és un artista especialitzat en fotografia de jazz, músiques improvisades i flamenc. Té un important historial de més de trenta exposicions sobre aquests gèneres musicals. Segons Yann Causse, director artístic del Festival Jazzèbre de Perpinyà, les imatges mostren “la seva manera d’atrapar la vida interior dels músics, el moment únic en mig d’un concert, l’artista sòl amb sí mateix, amb la música que flueix....”.
Aquesta exposició serà la primera d’un cicle en el que els alumnes i ex-alumnes de l’escola, els professors i els fotògrafs que ho desitgin, tindran la possibilitat de mostrar els seus treballs. Cada exposició constarà de dos actes principals, la inauguració i la clausura, que serviran de punt de trobada entre artistes, companys, amants de la fotografia i públic en general.
A més de demà dissabte, l’exposició “15/3” es podrà veure els dies 4 i 5 de gener, de 19 a 20h., i el diumenge 22 de gener, de 12 a 14h. L’acte de clausura, pel que s’estan preparant un seguit d’activitats, tindrà lloc en el decurs del més de febrer. Properament s’informarà de la data i hora exactes.
La Capsa de Llum està situada a la Rambla St.Francesc, 23 2on. de Vilafranca. L’entrada és gratuïta.

dimecres, 7 de desembre del 2011

TIGRAN HAMASYAN TRIO (Barcelona, 22-11-2011)

Tigran Hamasyan, Barcelona 2011

Tigran Hamasyan, piano i veu

Chris Tordini, contrabaix i baix elèctric

Nate Wood, bateria

El cicle Pianos del Festival de Jazz de Barcelona ha programat a la sala Luz de Gas la visita de diversos joves valors dels que ja hem escrit des d'aquest mateix pupitre, però el que s'emporta la palma pel que fa a popularitat és Tigran Hamasyan. La seva joventut (24), juntament amb la seva alta consideració entre els aficionats, li valen aquest premi anticipat. En ell hi veuen un prodigi de sensibilitat, amb qualitat suficient perquè el talent que atresora, l’acabi convertint en una nova estrella del piano-jazz.
Per no repetir clixés, deixarem de banda les dades biogràfiques i ens centrarem en el discurs del teclista armeni i en el concert que ens va oferir en el seu debut barceloní.
Més enllà de la presentació de Joan Anton Cararach (director artístic del festival) en la que va introduir el grup com "Tigran Trio", vagi per davant que ens va agradar la jovialitat del solista, la seva pulsació eclèctica, capaç del pianissimo més delicat fins a l’stride més rocker, el suau caire oriental de les composicions i la voluntat de connectar amb el blues i la tradició. També van ser agraïts els diversos episodis d’scat que va oferir: uns més enfocats a la percussió vocal, en concret en el tema Homesick del seu penúltim disc "New Era", i d’altres més cantats i centrats en la melodia, pertanyents a un tema de "A Fable ", el disc que presentava en aquest concert.
D’altra banda, el seu comportament davant del teclat va ser força histriònic i vehement, a l'estil que els aficionats reconeixeran en altres teclistes joves, com ara Hiromi o Jamie Cullum. Però no ens confonguem, Tigran té un ventall de matisos que el fan superar llindars en què altres solen quedar atrapats. La seva versatilitat és gran i no cal preguntar de moment per la seva evolució a curt termini. Temps tindrà més endavant per a enviar missatges en aquest sentit.
De moment, el seu present és impactant i mereix un seguiment atent. El concert que ens ocupa va començar amb la peça que dóna nom a l'últim disc i en ella ens va deixar gairebé tots els missatges que ens havia de donar. Melodia identificable, introducció fina però ràpida, discurs central suportat en una lírica fins a cert punt exòtica, i contundència per acabar. Però "A Fable" és un disc a piano sol i el trio que teníem davant li’n demanava més al nostre heroi. Així va ser com, a la segona peça, el baixista es va desprendre del seu contrabaix per agafar amb fermesa el baix elèctric, i ja no el va deixar fins al bis final. Amb aquest gest, i la deconstrucció de Someday my prince will come va convertir el lirisme en fusió i els matisos de la bateria van mudar a ritmes simètrics, sense la inventiva que havia marcat el primer quart d'hora. D'aquí al final, amb un discurs contundent, el grup ens va portar per bona part de les peces del nou disc "A Fable" i, tal com ja s'ha dit, amb referències a l'anterior, "New Era". Un gir que no va satisfer a tots els presents atès que, excepte la densa història que ens va explicar amb el tema The Legend of The Moon, la resta va ser molt semblant a idees ja explotades per altres trios amb direccions musicals semblants, com ara "The Bad Plus ", per posar un exemple.
Tigran Trio, Barcelona 2011Així és que, bona matèria prima, futur brillant i actuació un xic desigual, més aviat per la via escollida que no pas per la interpretació en si.
 
Nate Wood, Barcelona 2011 El ciclo Pianos del Festival de Jazz de Barcelona ha programado en la sala Luz de Gas la visita de varios jóvenes valores de los que ya hemos escrito desde este mismo pupitre, pero el que se lleva la palma en cuanto a popularidad es Tigran Hamasyan. Su juventud (24) junto con su alta consideración entre los aficionados, le valen ese premio anticipado. En él ven a un prodigio de sensibilidad, con tablas suficientes para que el talento que atesora, le acabe convirtiendo en una nueva estrella del piano-jazz.
Para no repetir clichés, dejaremos aparte los datos biográficos y nos centraremos en el discurso del teclista armenio y en el concierto que nos ofreció en su debut barcelonés.
Más allá de la presentación de Joan Anton Cararach (director artístico del festival) en la que introdujo al grupo como “Tigran Trío”, vaya por delante que nos gustó la jovialidad del solista, su pulsación ecléctica, capaz del pianissimo más delicado hasta un stride de tintes rockeros, el suave cariz oriental de las composiciones y la voluntad de conectar con el blues y la tradición. También fueron agradecidos los diversos episodios de scat que ofreció: unos más enfocados a la percusión vocal, en concreto en el tema Homesick de su penúltimo disco “New Era”; otros más cantados y centrados en la melodía, pertenecientes a un tema del disco “A Fable”, que presentaba en este concierto.
En sí, su comportamiento ante el teclado fue bastante histriónico y vehemente, al estilo que los aficionados reconocerán en otros teclistas jóvenes, léase Hiromi o Jamie Cullum. Pero no nos vayamos a confundir, Tigran posee un abanico de matices que le hacen superar umbrales en los que otros suelen quedar atrapados. Su versatilidad es grande y no hay que preguntarse de momento por su evolución a corto plazo. Tiempo tendrá para mandar mensajes en ese sentido en el futuro.
Chris Tordini, Barcelona 2011 Por el momento, su presente es impactante y merece un seguimiento atento. El concierto que nos ocupa empezó con la pieza que da nombre al último disco y en ella nos dejó casi todos los mensajes que nos tenía que dar. Melodía reconocible, introducción fina pero rápida, discurso central apoyado en una lírica hasta cierto punto exótica, y contundencia para acabar. Pero “A Fable” es un disco a piano solo y el trío que teníamos delante le iba pidiendo cancha a nuestro héroe. Así fue como en la segunda pieza el bajista se desprendió de su contrabajo para asir con firmeza el bajo eléctrico, y no soltarlo ya hasta el bis final. Con ese gesto y la deconstrucción de Someday my prince will come convirtió el lirismo en fusión y los matices de la batería mudaron en ritmos simétricos, sin la inventiva que había marcado el primer cuarto de hora. De aquí al final, con un discurso contundente, nos llevó por una buena parte de las piezas del nuevo disco “A Fable” y, tal como ya se ha dicho, con alguna referencia al anterior “New Era”. Un giro que no satisfizo a todos los presentes puesto que, salvo la densa historia que nos contó con el tema The Legend of The Moon, el resto fue muy parecido a otras ideas ya explotadas por otros tríos con direcciones musicales parecidas, léase “The Bad Plus”, por poner un ejemplo.
Así es que, buena materia prima, futuro brillante y actuación un tanto desigual, más por la vía escogida que por la interpretación en sí.

divendres, 2 de desembre del 2011

ALFREDO RODRÍGUEZ TRÍO (Barcelona, 19-11-2011)

Alfredo Rodríguez, piano Alfredo Rodríguez, Barcelona 2011

Reiner Elizalde “Negrón”, contrabaix

Michael Olivera, bateria



Si alguna cosa ningú diria que s’ha d’arribar a esgotar mai es la gran pedrera d’excel·lents pianistes cubans. La llista és impressionant. Des dels Valdés, passant per Gonzalo Rubalcaba i Omar Sosa, fins a Harold López Nussa i Roberto Fonseca, el cas d'Alfredo Rodríguez té un punt més de força, atès que un mestre com Quincy Jones, no només el té com el pal de paller dels seus projectes, sinó que l’encimbella públicament sempre que té ocasió. Déu n'hi do!
Amb aquests antecedents i un públic expectant, el concert va arrencar rabent. Les deconstruccions de dues de les cançons cubanes més conegudes: "Guantanamera" i "Quizás, quizás, quizás", van ser tota una prova de coratge. Peces tan sabudes, i versionades fins a l’avorriment, solen ser motiu de les comparacions més fàcils i, al mateix temps, més insofribles. La primera peça va sonar fins a cert punt minimalista i, com a carta de presentació va resultar xocant però també vívida i, fins a cert punt, divertida. El nostre solista va mostrar una pulsació enèrgica i precisa, utilitzant en diverses ocasions notes extremes per mitjà de tocs ràpids i sorprenents, gairebé com si fugís del lirisme llatí. La segona va ser més identificable i lírica, molt més agraïda per a l'espectador. Tanmateix, totes dues van posar de manifest una cosa que seria tònica dominant a la vetllada: l'alt metratge dels temes. Només els dos primers van arribar fins als 40 min.
Les altes velocitats en el fraseig, típiques dels teclistes llatins i en especial dels cubans, van ser l'altra dominant de l'actuació. A partir del tercer tema el contrabaix, que fins llavors havia tingut un paper important però discret, va començar a entrar en matèria, i també es va destapar el bateria Michael Olivera, l'autèntica revelació de la nit. Atent i equilibrat davant l'allau de matisos a què el sotmet el seu líder, no només va sortir airós sinó que va deixar detalls d'alta escola amb el seu tacte i la seva musicalitat. Un més al que cal seguir.
Michael Olivera, Barcelona 2011El desenvolupament d'Alfredo Rodríguez en l'actuació no només va ser brillant sinó que va deixar constància de la seva categoria fent cantar al piano amb la seva obsessiva mà esquerra. Va aconseguir passatges molt bells, aprofitant un seguit de duos, ara amb el contrabaix, ara amb la bateria. Va mostrar també interès per les textures, no només amb el trio sinó també amb el seu instrument: enmig d'una de les peces es va aixecar per a treure un parell de fulls del faristol del bateria, i inserir-los després amb habilitat entre les cordes del piano. El giny ens va permetre escoltar un so ben especial: entre la guitarra i el clavicèmbal, per descriure’l d'alguna manera.
Per acabar, una extensa versió de "Lágrimas Negras" que el nostre nou heroi va rematar amb un solo de bateria, premiat amb l’ovació més encesa de la nit.
Per bis, una demostració de piano sol amb més cançons cubanes revisitades i tancament després de gairebé dues hores de concert.









Si hay algo que no ofrece visos de agotarse es la gran cantera de pianistas cubanos, todos ellos con el adjetivo de excelentes. La lista es impresionante desde los Valdés, pasando por Gonzalo Rubalcaba y Omar Sosa, hasta Harold López Nussa y Roberto Fonseca. El caso de Alfredo Rodríguez tiene todavía un punto más de enjundia pues un maestro como Quincy Jones no sólo lo tiene como un pilar en sus proyectos, sino que lo encumbra siempre que tiene ocasión. Ahí es nada.
Con estos antecedentes y un público expectante, el concierto arrancó como un rayo. Las deconstrucciones de dos de las canciones cubanas más conocidas: “Guantanamera” y “Quizás, Quizás, Quizás” fueron toda una prueba de valentía. Piezas tan sabidas, y versionadas hasta la saciedad, suelen ser carne de comparaciones más que odiosas. La primera sonó hasta cierto punto minimalista y, como carta de presentación resultó chocante pero también vívida y, hasta cierto punto, divertida. Nuestro solista mostró una pulsación enérgica y precisa, utilizando en varias ocasiones notas extremas a través de toques rápidos y sorpresivos, casi huyendo del lirismo latino. La segunda fue más reconocible y lírica, mucho más agradecida para el espectador. Pero las dos pusieron de manifiesto algo que sería tónica dominante en la velada: el alto metraje de los temas. Solamente los dos primeros llegaron a los 40 min.Reiner Elizalde "Negrón", Barcelona 2011
Las altas velocidades en el fraseo, típicas de los teclistas latinos y en especial de los cubanos, fueron la otra dominante de la actuación. A partir del tercer tema el contrabajo, que hasta entonces había tenido un papel importante pero discreto, empezó a entrar en materia y se destapó también el baterista Michael Olivera, la auténtica revelación de la noche. Atento y equilibrado ante la avalancha de matices a que le somete su líder, no sólo salió airoso sino que dejó detalles de alta escuela con su tacto y su musicalidad. Uno más al que hay que seguir.
El desarrollo de Alfredo Rodríguez en la actuación no sólo fue brillante sino que dejó constancia de su categoría haciendo cantar al piano con su obsesiva mano izquierda. Consiguió pasajes muy bellos, aprovechando dúos unas veces con el contrabajo y otras con la batería. Mostró también interés por las texturas, no sólo con el trío sino también con su instrumento: en mitad de una de las piezas se levantó para sacar un par de hojas del atril del batería, e insertarlas con tino entre las cuerdas del piano. Esa disposición nos permitió escuchar un sonido ciertamente singular: entre la guitarra y el clavicémbalo, por describirlo de alguna forma.
Para finalizar, una versión de “Lágrimas Negras” que, después de otro extenso e iterativo desarrollo, finalizó con solo de batería que mereció una encendida ovación para nuestro nuevo héroe.
En el bis, una demostración de piano solo con más canciones cubanas revisitadas y cierre con casi dos horas de concierto.