La nuesa pròpia del Jazz atrau molts músics autèntics que no es volen resistir a la temptació de caminar per la intempèrie musical. Quan l’artista es vol enriquir, o quan vol cercar l’enfrontament directe amb el seu instrument, ha de fer el pas i, en certa manera, ha de canviar d’hàbitat. No tinc cap dubte de que d’això se’n pot dir aventura.
Divendres passat, uns aventurers amb seny van visitar el Sam-Cafè del Casino, en l’actuació que encetava l’any del Jazz Club Vilafranca. El Quasichien Quartet, els “Chiens” o, més ben dit, la banda a l’ombra que amb tant d’èxit acompanya l’Anna Roig, va fer aquest pas amb una bona dosi de responsabilitat. Van enamorar a molts i van deixar una sensació d’empatia total, sobre tot en els passatges a trio, en els que van oferir estones de gran lírica. No va ser la trobada d’uns amics que, fruit de la casualitat, arriben amb quatre partitures de Monk, Gillespie o Ellington, i s’abraonen sobre aquells estàndards coneguts i reconeguts. No va ser una “jam” previsible per a capturar l’aplaudiment fàcil. Va ser una sessió ben preparada, de poc més d’una hora, que va donar molt de sí i en la que no tan sols es va cuidar molt el repertori, sinó que va ser dissenyada per al lluïment dels músics, cadascun en el seu paper. Tot i que un alè de pop va tenyir l’actuació, també és veritat que el swing i el blues van garantir una connexió inapel·lable amb el Jazz. Així, el contrabaix d’en Carles Munts va cantar amb decisió, la bateria de Ricard Parera es mostrà cromàtica com poques vegades, la lírica del pianista, i alma mater, Carles Sanz ens va deixar passatges de categoria, i el saxo alt de Xavi Plaza, el convidat solista, va estar a l’alçada que mereixia el repte. Em direu: deu ser el grup perfecte! Doncs és evident que no n’hi ha per a tant però, en certa manera i en aquesta ocasió, tot va sortir francament rodó.
L’Anna Roig, present a la sala, també va participar potser en l’única cançó que no corresponia a un repertori estrictament de jazz, atès que ho va fer, curiosament, amb una peça del cantautor empordanès Jaume Pla “Mazoni”, “Se’m moren les plantes”. Impressionant l’empenta amb la que la va envestir, i la va dominar.
Sala plena a vessar, amb gent que es va quedar fora i, tal com us deia, tret de sortida dels concerts de l’any pel Jazz Club i el Casino que, en un nou pacte de coratge, han preparat un seguit de sorpreses pels amants de la música improvisada. El proper 25 de febrer, duo de pianos, August Tarrats vs. Lluís Coloma, amb el boogie-boogie com a camp de batalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada