divendres, 13 de juliol de 2012

DE L'OMNIPRESÈNCIA DEL VI A LA NORMALITAT DEL JAZZ

Més enllà de si trobem estudis seriosos que ho certifiquin, Vilafranca, com Granollers i altres viles de Catalunya, ja disposava d’un club de Jazz a la dècada dels 50 del passat segle. Aquesta no és una dada amb la que vulgui marcar personalment aquesta breu columna. Simplement vol ser una via per a explicar la paraula normalitat, la normalitat del jazz a Vilafranca, més concretament. És un contrast un xic salvatge, perquè jazz i vi tenen tan pocs llocs comuns que no és explicable la manera com ha enganxat el Vijazz, i encara ho és més la manera com s’hi ha enganxat la gent. Lluminós. Són tres dies en els que circular amb una copa plena és un fet quotidià, normal, per bé que, després de 6 anys, el vi ja se’l pot considerar omnipresent. Mentre això passa amb normalitat, el Jazz ha anat fent-se un espai en els cors dels vilafranquins, a dins de cadascú. No vull relacionar directament això amb la història, però si la història és, en gran part, la causa del que ens passa al present, ben retrobat sigui el Jazz a les nostres vides de penedesencs i vilafranquins.
D’aquesta normalitat, una de les coses que fa més patxoca és com parla tothom de si aquest grup li ha semblat boníssim!, o aquest altre m’avorria una mica. Bé, molt bé! El criteri s’escampa, i això és tan bo en música com en qualsevol altra disciplina. Una altra prova de normalitat són els espais que el Jazz ha conquerit en la premsa comarcal, aprofitant el Vijazz: el Jazz és el tema de la setmana, han considerat. Extraordinari!
AL JARREAU (©JoanCortès) Vilafranca del Penedès, 2012 A molts els va enlluernar Al Jarreau. Eren els que, amb bon criteri, valoraven més la carrera d’aquest cantant i el fet de retrobar-lo en clar declivi, que no pas el que oferia des de l’escenari. Una opinió cabal que no pot amagar l’emocionant concert que ens va oferir en l’obertura. També n’hi ha hagut d’altres als que els solistes de “Ninety Miles” no els van emocionar gaire, però també n’hi ha que van admirar l’excel·lent treball del trio que els acompanyava, encapçalat pel pianista Ed Simon. Els elogis es multipliquen quan parlem de la finor de “The Mosaic Project”, un treball d’orfebreria amb dues puntes de llança en forma de saxofonistes (Tia Fuller i Tineke Postma), i una cantant potentíssima i tècnicament grandiosa com Dianne Reeves. Uns quants també, opinen que hi ha un empat musical entre “elles” i la messiànica aparició de Dave Holland i el seu nou projecte “Prism”. Un feix de llum blanca, convertint-se en jazz-rock, blues..., i tot ben lligat amb la psicodèlia dels 70. Algú també diu que aquest esclat de retrobament amb la història del jazz-rock va poder amb el blues d’alta escola de Keb’ Mo. Però això ho podem deixar al criteri de tots aquells que ja han fet un lloc al jazz, en el seu cor.
En Joan, un molt bon amic ‘jazzferit’ i amant de tot allò que fa olor de música improvisada, em feia una reflexió sobre la música com a llenguatge de la que encara estem molt lluny, no només com a penedesencs, sinó com a mediterranis que som, i deia: “la normalitat serà aquell dia en què els nens surtin a tocar al carrer amb els seus amics, de la mateixa manera que ara surten a jugar a pilota”. Una normalitat sublim que ens donaria, estic segur, una societat molt millor.



Publica un comentari a l'entrada