dilluns, 6 d’agost de 2012

BENNY GOLSON

 

 

Mas i Mas Festival, Sala Jamboree, Barcelona 4 d’agost de 2012

Joan Monn i Benny Golson (Barcelona 2012)

Benny Golson, saxo tenor

Joan Monné, piano

Ignasi González, contrabaix

Joan Terol, bateria

Benny Golson
Classe d'història. El crític Ben Ratliff escriu en el seu llibre "Coltrane, The Story of a Sound" que Benny Golson, juntament amb el seu amic John Coltrane, van assistir el 1945 a un concert de Charlie Parker a Nova York. Era tan gran l’interès dels dos joves de Filadèlfia, que Bird va accedir a parlar amb ells en un passeig fins al Club Blue Note. Golson, que era molt xerraire, no va parar de preguntar al mestre per tot l'equip que usava (tipus d'instrument, embocadura, canyes, etc), simplement perquè volien aprendre. Coltrane i Golson volien tocar com Parker. Diu la llegenda que després ja es van adonar que no era qüestió d’equipament, tocar amb aquella velocitat.
Ignasi Gonzlez i Joan TerolNomés per aquesta anècdota, ja valia la pena passar pel Club Jamboree, en una de les dues vetllades en què va estar per Barcelona, ​​per confraternitzar amb Benny Golson. Nosaltres vam ser-hi en l'últim set, el del comiat, i podem donar fe de com n’és de xerraire el veterà saxofonista i compositor de 83 anys. A algú del públic no li van agradar les llargues, i d'altra banda edificants presentacions dels temes, i va protestar amb vehemència el seu desconeixement de l'anglès amb un "in spanish language!", I després "más música y menos ...."; tot això mentre el mestre exposava la seva particular presentació de "Harlem Promenade". Gairebé ni es va immutar Benny, que entén prou el castellà, i va recordar al vociferant individu que a la vida cal escoltar, i que el que no escolta no aprèn. La sala va contestar amb un llarg aplaudiment.
Benny Golson i Ignasi GonzlezPer això valia la pena ser-hi, per intentar ficar-se en aquest tros d'història del jazz, mentre sonava "Killer Joe" o "Along Came Betty". Per finalitzar va usar "Stablemates", la primera composició seva en ser gravada en un àlbum, amb la intercessió dels seus amics Philly Joe Jones (també de Filadèlfia) i John Coltrane. Tots els temes del set van ser composicions pròpies, tal com es podia esperar d'algú que ha aconseguit convertir en estàndards moltes d'elles. Només es va permetre traïr les seves partitures en el bis, amb la popular sintonia dels Harlem Globetrotters, "Sweet Geòrgia Brown". Potser perquè aquesta peça ja la tocava amb els seus amics fa 60 anys.
Benny Golson i Ignasi GonzlezBenny Golson és un saxofonista brillant que conserva un alt sentit del fraseig del bop. Encara que la seva bufada ha disminuït amb els anys, va mostrant per tot arreu l'herència del seu pas pels Jazz Messengers d'Art Blakey.
Benny Golson i Ignasi GonzlezDestacar d'altra banda, el gran paper del trio local d'acompanyants, un grup solvent que per moments va funcionar com una autèntica locomotora, deixant alguns crescendos de gran mèrit. Va comptar amb un incisiu Joan Monné al capdavant, que va tenir passatges molt expressius tot complint amb la missió de donar la rèplica després de les intervencions de Golson. Davant el patró propi del bebop (exposició del tema, roda de solos i tancament) i amb poques possibilitats de variar la roda de solos, el final sempre requeia en el jove baterista Joan Terol que, lluny de repetir-se va mostrar una capacitat cromàtica realment refrescant cada vegada que li tocava tancar. Al contrabaix Ignasi González va estar seriós i musicalment perfecte, sempre a les ordres de la història viva que és Benny Golson.
Publica un comentari a l'entrada