divendres, 30 de març del 2012

AMBROSE AKINMUSIRE (Terrassa, 15-03-2012)

El Quintet d'Ambrose Akinmusire, Terrassa 2012 Ambrose Akinmusire, trompeta Walter Smith III, saxo tenorAmbrose Akinmusire, Terrassa 2012
Sam Harris, piano Harish Raghavan, contrabaix Justin Brown,
bateria
El "Young Lion" del segle XXI. Entre els 80 i 90 del passat segle va sobresortir als EUA un grup d'intèrprets joves que van injectar saba nova al Jazz. Recordem a Joshua Redman, Nicholas Payton, o els germans Marsalis, tots ells convertits avui dia en puntals més o menys díscols, més o menys clàssics del Jazz actual. Per bé o per mal, Ambrose Akinmusire suggereix amb la seva presència, aquesta frescor que justifica el present i, en la seva justa mesura, també el passat. El futur ja el té assegurat.
El jove lleó es presentava a Terrassa havent rebut tracte de "superestrella", just quan encara ens estàvem recuperant del tros de concert que havien fet els Bandwagon de Jason Moran el dia anterior i, per acabar-ho d’adobar, amb gairebé tot el paper venut. Molts ulls mirant i moltes orelles ben obertes de bat a bat. Bon xicot com pocs, aquest californià apadrinat per factòtums de l'escena d'avantguarda com Vijay Iyer o el mateix Jason Moran, va voler començar amb un solo en el que ja Walter Smith III, Terrassa 2012va destapar un grapat d’habilitats. L’espectador mitjà va començar a aplaudir… al minut dos ja l’aplaudien. Es podeJustin Brown, Terrassa 2012n tenir tantes coses en contra?
Aquest solo de dos minuts no era simplement una valenta targeta de  presentació, també marcaria fidelment el que ens havia de deparar el concert: una successiva, i a cops repetitiva, cadena d'intervencions tècniques i floritures d'altíssim nivell que van quallar a la perfecció ..... , calculo que en un de cada cinc espectadors. Per sobre, hi havia els que esperaven un canvi de ritme més líric i, per sota, els que ja baixaven persianes, pensant en el matí següent. Per això, els aplaudiments van ser en precari, acompanyats d'algun crit tallat dels que se solen produir (èxtasi, dolor, alliberament?) en els concerts. Una fredor que va arribar fins a l'espectador que, amb aquest reguitzell de focs artificials, mai no va sentir que li arribés el missatge. Algun dia haurem de parlar de la tortura que produeixen de vegades els aplaudiments en els solos de Jazz.
L’abassegadora demostració de trompeta vorejant els límits va ser una constant en el decurs del concert. A la banda, en canvi, li va tocar una altre paper. Des d’una suavitat gairebé divina, van semblar contradir (o gairebé contrapuntar) el líder. Del grup, destacar Sam Harris, un altre jove lleó que va mostrar un tacte privilegiat en la pulsació, secundant amb perícia els finals silenciosos d'una gran part de les peces interpretades. Un altre moment calamitós per a l'espectador Quan he de començar a aplaudir? ¿S'acaba o no la peça? Valga’m Déu!
Ambrose Akinmusire, Terrassa 2012
 Harish Raghavan, Terrassa 2012


















Pel que fa al repertori, va ser molt destacable l'exposició del disc "When The Heart Emerges Glistening", motiu comercial del concert. Un treball de gran consistència i amb voluntats trencadores, sobretot pel que fa a ritmes. Atenció també al fraseig lleuger de Walter Smith III, un “partenaire” sòlid però a les antípodes del seu company trompetista. Bones sensacions i tasca d'equip excel·lent per a contrabaix i bateria, gaudint d’un espai de lluïment minso però importantíssim, ja que van mantenir el fons de coto-fluix que es perseguia durant tota la vetllada. En concret, Harish Raghavan ja havia deixat a Terrassa un bon record en el concert de Kurt Elling de la passada edició del Festival.
Sam Harris, Terrassa 2012
A Terrassa, com sempre, han demostrat tenir molt bon ull pels intèrprets joves, i Ambrose Akinmusire, a més de jove i lleó, va ara mateix amb els primers de la classe.

divendres, 23 de març del 2012

JASON MORAN AND THE BANDWAGON (Terrassa, 14-3-2012)

The Bandwagon, Terrassa 2012 Jason Moran, piano i gravacions

Tarus Mateen, baix acústic

Nasheet Waits, bateriaNasheet Waits, Terrassa 2012

Connexió amb l'altre món. Amb un trio sense fissures com Bandwagon no ens podem distreure ni mig segon. Exigeix ​​tant i retorna tant que no hi ha excuses ni romanços: has de recollir primer les sensacions i després, amb més calma, podràs descobrir els detalls que les fan possibles.
Aquesta ha estat la nostra estrena en l'edició 2012 d'aquest heroic festival que, malgrat les dificultats, s'entesta a sortir a la palestra, any rere any. El que vam escoltar en la nostra estrena va ser el que tot amant de la música en directe, i del jazz en particular, pot desitjar sobre un escenari. Potser n’estic fent un gra massa ..... però permeteu-me que em deixi anar una mica, si us plau.
Crec que altres vegades hem parlat d'això: si un grup arriba, mitjançant la tècnica, la inspiració i el diàleg, a exposar amb nitidesa una partitura complexa, estem davant d’un grup líder, estem davant l'avantguarda.
A la Nova Jazz Cava es van trobar tots aquests ingredients en un set doble, en què hi va haver moltíssims detalls. Els Bandwagon, molt endollats des del primer segon del concert, van repassar les peces que formen el disc "Ten", editat el 2010 i amb el que van celebrar 10 anys de feliç unió. Ho van fer amb una exTarus Mateen, Terrassa 2012posició formidable en cadascuna d'elles, atès que les van vestir, una a una, amb una introducció gravada, ara abraçant la tradició (Billie Holliday, Thelonious Monk), ara connectant amb el ragtime, el swing o el bop (Roy Haynes), i d’altres en què es va respirar hip-hop o electrònica sense cap complex. Tot amb un gran encert. Com si un autèntic trencaclosques encaixés davant les nostres oïdes, el grup s'anava incorporant a cada enregistrament amb tranquil·litat, amb perícia, fins que la gravació s'esvaïa.
El rendiment dels solistes va ser, si més no, l'al·licient principal. Totalment desinhibits, es van deixar anar per combinar crescendos vertiginosos amb pianíssims pertorbadors, sota patrons del blues, del swing o del free. Van jugar sense barreres, pujant i baixant, corrent i navegant, traient a la llum un gran treball previ a la sala d'assaig. Deu anys, tota una vida. Nasheet Waits va posar literalment música a plats i timbals, en una demostració de com pot cantar una bateria; sempre present, sempre respectuosa, sempre liderant i escoltant als seus “partenaires”. Al seu costat un metrònom humà anomenat Tarus Mateen, un baixista singular no tan sols pel seu instrument,-un baix acústic amb cos de guitarra, que toca amb la tècnica del contrabaix-, sinó també pel seu perfil de compositor. I al davant de tot, Jason, un pianista eclèctic i camaleònic, un músic audaç que sap que va per davant, però que no se li nota.
Jason Moran, Terrassa 2012 Tot va ser tan natural com una connexió amb l'altre món, el món del que venim i també cap al que anem. El meu món i l'altre món, deu pensar Jason.

dissabte, 17 de març del 2012

CHRIS POTTER QUARTET (Barcelona, 10-3-2012)

Chris Potter Quartet, Barcelona 2012

Chris Potter, saxo tenor i sopranoChris Potter, Barcelona 2012

David Virelles, piano

Joe Martin, contrabaix

Gerald Cleaver, bateria

Maquinària ben greixada. De les catacumbes de l'avantguarda novaiorquesa torna a la càrrega Chris Potter. i ho fa amb un retorn als orígens, acompanyat d’un grup profund i infal·lible, deutor declarat del quartet de John Coltrane.
Saxofonista experimentat, Chris Potter va mostrar un estat de forma envejable. Va treure a la llum un amplíssim sentit de la lírica per a oferir una vetllada emocionant que va arribar amb sinceritat al públic, cosa que no li succeeix amb tanta freqüència en d’altres projectes.
Al Jamboree de les millors vetllades i un ple de gom a gom, el saxofonista va desenvolupar un segon set de llibre, on el ritme i la intensitat, tal com manen els cànons, van anar de menys a més, el públic va acabar entregat i els músics pletòrics.
Va ser una actuació rodona, alimentada des d’un repertori de nova creació amb tints bopers, i amb força més blues, i fins i tot swing, del que imaginava. Chris Potter es va sentir còmode des dels dos extrems del pentagrama, va descarregar un so ampli, ple de sortilegis tècnics i un fraseig vertiginós. Els passGerald Cleaver, Barcelona 2012
atges a saxo sol van ser dels que gairebé ningú pot presumir, a banda del mestre Rollins. Amplis, rics, contundents, no troben a faltar cap altre instrument al seu costat. Admirable.
 



El concert es va accelerar després de la primera peça coincidint amb la presentació en societat del pianista David Virelles.  Ràpid i incisiu va començar amb els matisos i va acabar demostrant una gran riquesa lírica. Un home a l'altura d'altres monstres de l’arpegi, com ara Dave Kikoski, per anomenar-ne algun. Gerald Cleaver va despertar l'últim i va reclamar el temps perdut amb un parell de fines intervencions, també amb molts matisos, igual que Joe Martin al contrabaix.
Sense cap dubte, un dels millors concerts que li he sentit a Chris Potter, recolzat en un desenvolupament individual formidable i una proposta musical molt digerible, a l'abast de tothom.
 David Virelles, Barcelona 2012Joe Martin, Barcelona 2012

diumenge, 11 de març del 2012

BRUCE BARTH TRIO (Barcelona, 3-3-2012)


Bruce Barth Trio, Barcelona 2012

Bruce Barth, piano

Jeremy Brown, contrabaix

Stephen Keoghbateria


Bruce Barth, Barcelona 2012Jeremy Brown, Barcelona 2012


Camaleònic, íntim, exuberant. Dir que les debilitats són la causa de les derrotes és una apreciació extremadament tosca. Tosca perquè qui així parla hauria de conèixer també per on comencen les victòries .... i el moment sublim en què se les reconeix com a tals.

Alguna facultat com aquesta té, n’estic segur, el pianista que visitava  un cop més la sala Jamboree. Bruce Barth és un músic complet, que desprèn empatia per on passa. Per a llegir un concert seu, simplement cal entendre que l’empatia és el seu combustible. La seva música el precedeix i el talent li sobreïx per la dermis fins i tot quan agafa el micròfon i presenta, en un castellà més que acceptable. El resultat és una debilitat manifesta dels que ja el coneixem. Una derrota des de la primera frase al teclat. Una rendició tendra i fàcil. Gens bel·ligerant.

De vegades pot ser Oscar Peterson (líric i fins tot agressiu), de vegades lliscar sobre el teclat com Bill Evans, i en d’altres, assemblar-se com una gota d'aigua al McCoy Tyner més granític. Però sempre desprèn aquest enginyós aroma monkià; una declaració cap a la ruptura noble, cap a una irreverència que ja no pot ser catalogada com a tal.

Stephen Keogh, Barcelona 2012Sobre la muntanya russa del hardbop, Bruce Barth va plantejar una actuació eclèctica, no només per la versatilitat tècnica desplegada, sinó també pel repertori. Hi va barrejar acadèmiques connexions amb la tradició, com "My Man's Gone Now" (Gershwin), i riques balades com "Duke Ellington’s Sound of Love" (Mingus), amb peces pròpies com ara "Yama", una composició de tints simfònics, connectada subtilment al jazz nòrdic, en una mena de gest de complicitat amb el Japó, terra en la qual Barth va obtenir importants èxits en el passat.
Bruce Barth, Barcelona 2012















El trio va oferir un gran rendiment, sobretot en les balades, amb accentuat protagonisme del contrabaixista anglès Jeremy Brown, que va créixer com a solista destacant més per la seva inclinació a la lírica i la seva musicalitat, que pels matisos. En canvi, Stephen Keogh a la bateria va mantenir un to potent amb matisos suficients, fins i tot quan va emprar les escombretes.
Bruce Barth va passar novament per Barcelona, ​​en una mini gira amb grup europeu que també ha tocat Lleida, ciutat que coneix bé atès que el 2008 hi va gravar un DVD en directe al Cafè del Teatre.