dimarts, 28 d’agost del 2012

NOAH PREMINGER QUARTET featuring BEN MONDER

 
Jamboree Jazz Club, Barcelona 25 d’agost de 2012Noah Preminger & Ben Monder
 
 
Noah Preminger, saxo tenor
Ben Monder, guitarra
Masa Kamaguchi, contrabaix
Colin Stranahan, bateria
 
 
Un tot-terreny nou de trinca. Hi ha joventuts que es viuen com si fossin la plena maduresa, i no hi ha terme mig ni més consideracions que pugin donar explicació a tal desordre generacional. Simplement és un fet irrefutable que vam constatar en el concert de Noah Preminger (26) al Jamboree. Va ser un viatge per les valls i també una pujada als cims, va ser una passió per les balades i també la manifestació d’un sentit rebel amb un rerefons associat al bebop i al free. La dispersió que van comportar tots aquests ingredients no va ser cap problema. Va ser una altra rebel·lió que l’ofici de Ben Monder va apaivagar, immutable en tot moment, fins i tot en els solos més punyents i distorsionats de la nit.
NOAH PREMINGER 4t (Joan Cortès)_25ago12_JamboreeUna altra fita del concert van ser les qualitats individuals. Preminger, que va tocar sense amplificar, igual que Colin Stranahan a la bateria, és posseïdor de tots els fraseigs: totes les tonalitats li són pròpies i totes li acaben sonant amb brillantor. El saxofonista va des de l’exhalació constant que representa el bebop, fins a l’esgarip que resulta quan treu harmònics del tenor, després d’haver jugat amb les famoses sheets of sound de Coltrane. Va passar per tots els registres possibles, va mostrar el seu potencial a cada pas, sense oblidar en cap moment les arrels, introduint subtilment alguns fragments d’estàndards americans. El seu partenaire, el gran Ben Monder, no va escatimar aventures carregant una motxilla plena de textures, gràcies als beneficis electrònics dels seus pedals. Genial en tot moment, va donar imatge d’una gran fredor mentre aixecava passions entre el públic que, en una nova demostració de compromís amb les propostes de qualitat, havia esgotat l’aforament de la cava barcelonina. Tot això, mentre en l’ambient es deixava sentir un flaire pertinaç a Thelonious Monk, el gran patriarca i arrel del bebop.
Noah PremingerEn definitiva, una nit rica en jazz d’avantguarda, protagonitzada per un grup jove dels que està cridat a obrir pas en això de la música improvisada. Una nova proposta valenta d’aquest Mas i Mas Festival que dóna vida des de ja fa 10 anys al mes d’agost a Barcelona.

dilluns, 20 d’agost del 2012

JONATHAN KREISBERG QUARTET

Jonathan KreisbergJonathan Kreisberg (guitarra)
Will Vinson (piano i saxo alt)
Orlando Le Fleming (contrabaix)
Colin Stranahan (bateria)
 
Mas i Mas Festival, Barcelona, Sala Jamboree, 10 agost 2012
Will Vinson, Orlando Le Fleming, Jonathan Kreisberg i Colin StranahanFusiona, que sempre va bé. En això de la música improvisada, no pots asseure’t a esperar. Has de moure't i oferir un plat que tingui atractiu, si pot ser amb molts ingredients, i que cuinar-lo sigui complex. La resta ho construeix la tècnica i, sobretot, el bon gust.
Will VinsonAixí ho entén el pulcre guitarrista Jonathan Kreisberg que visitava la cava del Jamboree amb un trio molt fiable, encapçalat pel saxofonista (i poc pianista) britànic Will Vinson. Va proposar un menú degustació que té nom: el "Shadowless" del seu recent treball. Va entrar molt suau, amb ingredients pròxims als 70 (¿una mica de Soft Machine? O potser ¿King Crimson?). Després se’n va anar fins a Grècia per a què la cuina mediterrània no es quedés enrere i, a mitja actuació, ens va preparar una balada també molt propera a la psicodèlia. Va atacar després la peça amb més carisma de la nit, "Being Human": un compendi de referències, des de la fusió urbana fins abraçar Coltrane, i també Parker. Una cuina lliure i condimentada, que acaba amb el comensal satisfet i, fins i tot, somrient.
Orlando Le Fleming i Jonathan KreisbergIndividualment, cal parlar de la dualitat instrumental de Vinson ja que, sent evident la seva qualitat al saxo, no vam veure justificada la seva participació com a pianista, ja que es va limitar a doblar la guitarra. En canvi, va protagonitzar diversos passatges a duo (amb guitarra i bateria principalment), que van deixar molt bones sensacions al saxo, amb excel · lent atac i un so amb personalitat.
Al final, desconcert amb el bis. Amb algun músic “desaparegut”, va sortir Johnathan en solitari per oferir la seva versió de “Stardust”, davant la insistència de la parròquia que no parava d'aplaudir. Pesats!

divendres, 10 d’agost del 2012

UN JAZZALDIA MENYS CLÀSSIC (II)


BOBBY McFERRIN & THE YELLOWJACKETS

Bobby McFerrin & Bob Mintzer
La genialitat i les grans dots de comunicador del cantant nord-americà, junt amb la seva gran ascendència sobre el públic donostiarra, van donar ales a un concert un xic ensopit que va comptar amb la participació de Felix Pastorius, fill del gran Jaco, pioner en la introducció del baix elèctric en el Jazz.

NINETY MILES
David SánchezMés rodats que en la seva actuació al Vijazz, el grup va despatxar una actuació breu marcada per la sensació d’haver donat un resultat insuficient per la categoria dels solistes que presenta, tal com ja va passar a Vilafranca. Tot i així, un David Sánchez esplèndid al tenor va fer que la vetllada passés de ser interessant a francament emocionant.

 
AL DI MEOLA WORLD SINFONIA + GONZALO RUBALCABA
Al Di MeolaAterrats a darrera hora al Festival, la conjunció de guitarres i acordió amb el piano delicat de Rubalcaba va començar amb molts dubtes, que denotaven un treball encara tendre i en plena construcció. Així ho proclamava la important presència de partitures en els faristols dels dos líders. Ben acompanyats per un trio amb guitarra, acordió i bateria, van remuntar l’actuació després d’un encisador piano sol amb deconstrucció de cançons cubanes, per a deixar una mitja hora final plena de confiança i bones sensacions.
Fausto Beccalossi

El resultat, una fusió llatina de baix to i molt mediterrània, amb gust per la contundència pròpia del flamenc. Com és costum quan escoltem Gonzalo Rubalcaba, tot té un aire cubà però enlloc hi trobaràs cap etiqueta evident.


dijous, 9 d’agost del 2012

UN JAZZALDIA MENYS CLÀSSIC (I)

Les nostres impressions sobre el Jazzaldia 2012, el Festival Internacional de Jazz de Donostia que, amb un dia menys que altres anys, ha programat més de 100 concerts.


Com sempre, ha estat un bon “menú degustació” del Jazz actual acompanyat d’altres tendències molt “indies” en general, ben condimentades amb propostes atrevides, algunes d’elles autèntiques “delicatessen”, com les que es van anar presentant als espais que s’han bastit els darrers anys a l’entorn de l’església de San Telmo. El festival donostiarra es regeix, com els passa a la majoria, pels noms del seu cartell, però enguany ha estat una edició, en certa manera, transgressora. La presència a la Trini, i no en escenaris secundaris, de concerts propers al free-jazz més descarnat, originals i que no repeteixen clixés, ha estat notable. També hi ha hagut concerts de gran acceptació en escenaris “tancats” (Kursaal i Victoria Eugenia) però penso que no han estat els més brillants. Aquí deixo algunes notes breus sobre el que hem pogut sentir.

JIMMY COBB TRIO
Jimmy Cobb. Donostia 2012Amb la seva gorra de beisbol i un aspecte que ja el voldrien molts de més joves, Jimmy Cobb (83) va tornar a demostrar que segueix sent un autèntic metrònom en el concert a trio que va oferir amb dos solistes majúsculs. Mainstream exquisit, amb Joey DeFrancesco tocant simultàniament la trompeta (amb sordina Harmon) i el seu orgue Hammond, i la dicció quasi rockera de Larry Coryell que va recuperar una brillant i gens efectista versió del “Bolero” de Ravel.

MARC RIBOT Y LOS CUBANOS POSTIZOS
Descàrrega elèctrica per a marcar territori. Un concert que podria haver estat perfectament el de tancament, pel seu component llatí i per tot el que això significa de festa associada. Guitarra punyent i percussió abassegadora sense arribar a salvatge (gran Horacio “El Negro”). Arranjaments pensats des del rock, contaminats per la improvisació caòtica del free. Excel·lents sensacions.

MELODY GARDOT
Melody GardotLa jove diva nord-americana va actuar gairebé d’amagatotis, amb una escenografia poc usual en concerts de jazz, i amb poca il·luminació. Condicionada per la seva vulnerabilitat tant a la llum excessiva com al so massa potent, va fer perdre la paciència a més d’un espectador, tot i configurar una actuació gens menyspreable en l’aspecte vocal. Una actuació que va bastir sobre diverses fusions amb la música americana i oriental.


BRIDGES TRIO + DAVID SOLER
En l’anomenat Nauticool i, malgrat tenir prou elements en contra (però amb la imatge nocturna de La Contxa al costat), el grup vallesà va desplegar el seu projecte d’improvisació pop, amb altes dosis de psicodèlia. Toc de qualitat i de bona intenció, entre infants jugant i gent anant i venint d’aquí i d’allà.

PETER EVANS
El trompetista i formidable bufador nordamericà es va enfrontar en solitari a una sala massa eclèctica pel que fa a gustos musicals i va provocar a l’ensems, una deserció massiva i un allau de curiosos. Traient harmònics al seu instrument va deixar admiració i repulsa a parts iguals, després de signar una actuació tècnicament “fora de categoria”. Un repertori de sons i textures impossibles.
 

dilluns, 6 d’agost del 2012

BENNY GOLSON

 

 

Mas i Mas Festival, Sala Jamboree, Barcelona 4 d’agost de 2012

Joan Monn i Benny Golson (Barcelona 2012)

Benny Golson, saxo tenor

Joan Monné, piano

Ignasi González, contrabaix

Joan Terol, bateria

Benny Golson
Classe d'història. El crític Ben Ratliff escriu en el seu llibre "Coltrane, The Story of a Sound" que Benny Golson, juntament amb el seu amic John Coltrane, van assistir el 1945 a un concert de Charlie Parker a Nova York. Era tan gran l’interès dels dos joves de Filadèlfia, que Bird va accedir a parlar amb ells en un passeig fins al Club Blue Note. Golson, que era molt xerraire, no va parar de preguntar al mestre per tot l'equip que usava (tipus d'instrument, embocadura, canyes, etc), simplement perquè volien aprendre. Coltrane i Golson volien tocar com Parker. Diu la llegenda que després ja es van adonar que no era qüestió d’equipament, tocar amb aquella velocitat.
Ignasi Gonzlez i Joan TerolNomés per aquesta anècdota, ja valia la pena passar pel Club Jamboree, en una de les dues vetllades en què va estar per Barcelona, ​​per confraternitzar amb Benny Golson. Nosaltres vam ser-hi en l'últim set, el del comiat, i podem donar fe de com n’és de xerraire el veterà saxofonista i compositor de 83 anys. A algú del públic no li van agradar les llargues, i d'altra banda edificants presentacions dels temes, i va protestar amb vehemència el seu desconeixement de l'anglès amb un "in spanish language!", I després "más música y menos ...."; tot això mentre el mestre exposava la seva particular presentació de "Harlem Promenade". Gairebé ni es va immutar Benny, que entén prou el castellà, i va recordar al vociferant individu que a la vida cal escoltar, i que el que no escolta no aprèn. La sala va contestar amb un llarg aplaudiment.
Benny Golson i Ignasi GonzlezPer això valia la pena ser-hi, per intentar ficar-se en aquest tros d'història del jazz, mentre sonava "Killer Joe" o "Along Came Betty". Per finalitzar va usar "Stablemates", la primera composició seva en ser gravada en un àlbum, amb la intercessió dels seus amics Philly Joe Jones (també de Filadèlfia) i John Coltrane. Tots els temes del set van ser composicions pròpies, tal com es podia esperar d'algú que ha aconseguit convertir en estàndards moltes d'elles. Només es va permetre traïr les seves partitures en el bis, amb la popular sintonia dels Harlem Globetrotters, "Sweet Geòrgia Brown". Potser perquè aquesta peça ja la tocava amb els seus amics fa 60 anys.
Benny Golson i Ignasi GonzlezBenny Golson és un saxofonista brillant que conserva un alt sentit del fraseig del bop. Encara que la seva bufada ha disminuït amb els anys, va mostrant per tot arreu l'herència del seu pas pels Jazz Messengers d'Art Blakey.
Benny Golson i Ignasi GonzlezDestacar d'altra banda, el gran paper del trio local d'acompanyants, un grup solvent que per moments va funcionar com una autèntica locomotora, deixant alguns crescendos de gran mèrit. Va comptar amb un incisiu Joan Monné al capdavant, que va tenir passatges molt expressius tot complint amb la missió de donar la rèplica després de les intervencions de Golson. Davant el patró propi del bebop (exposició del tema, roda de solos i tancament) i amb poques possibilitats de variar la roda de solos, el final sempre requeia en el jove baterista Joan Terol que, lluny de repetir-se va mostrar una capacitat cromàtica realment refrescant cada vegada que li tocava tancar. Al contrabaix Ignasi González va estar seriós i musicalment perfecte, sempre a les ordres de la història viva que és Benny Golson.

divendres, 3 d’agost del 2012

SWING APPEAL (Torre-Ramona –Subirats-, 28-07-2012)

L’ATRACTIU DEL SWING CAPTIVA LA TORRE-RAMONA

Pierre Boussaguet, Ignasi Terraza i Susana Sheiman, Torre-Ramona 2012

Susana Sheiman (veu)

Raynald Colom (trompeta)

Ignasi Terraza (piano)

Pierre Boussaguet (contrabaix)

Marc Miralta (bateria)

Marc Miralta, Raynald Colom, Ignasi Terraza, Susana Sheiman i Pierre Boussaguet, Torre-Ramona 2012 
És veritat que hi ha moltes coses a fer un dissabte de juliol a la nit però, tornant a casa en acabar el concert, alguna cosa ens deia que l’havíem encertada de ple. Són 10 anys de Música a les Vinyes, tota una fita per a un certamen que ha anat virant cap al Jazz en les darreres edicions. Un cop de volant que porten molt bé i que, naturalment, saludem efusivament des d’aquestes ratlles.
Susana Sheiman, Torre-Ramona 2012El Festival de Música a les Vinyes, que se celebra a la Torre-Ramona, a Subirats, va tancar l’edició d’enguany amb un concert “a mida”, en el que va aconseguir tenir plegats quatre dels millors solistes del país, junt amb el contrabaixista francès Pierre Boussaguet, en una formació inèdita fins el moment. La reunió de primeres espases del Jazz català (i europeu) no podia donar un altre fruit que una vetllada de les que fan afició i que, d’alguna manera, es pot considerar única. Pierre Boussaguet, Torre-Ramona 2012
Molts detalls a destacar: gairebé 400 espectadors; la pluja que va fer la guitza endarrerint mitja hora el començament, i va mantenir l’atzucac ben bé fins a la meitat del concert; maduresa tant de l’organització com dels solistes en la gestió de l’ensurt climàtic; els músics palpablement il·lusionats davant del repte ... Magnífics ingredients. Susana Sheiman i Raynald Colom, Torre-Ramona, 2012

El concert servia de presentació del disc “Swing Appeal” i la vetllada sempre va rendir tribut al swing, no només com a estil musical, sinó com a ingredient de totes les composicions. Totes van tenir vida, totes van tenir ànima i emoció, amb una arribada generosa al públic. Pierre Boussaguet, Ignasi Terraza, Susana Sheiman, Torre-Ramona 2012
Raynald Colom, Torre-Ramona 2012 
La jove maduresa del trompetista Raynald Colom va ser una de les notes d’interès, junt amb les camaleòniques intervencions de líder Ignasi Terraza, amo i senyor de tots els registres, abastant des del “ragtime” i el “piano-stride” fins a intervencions properes al pop-rock. Això sí, sempre amb aquell deix atractiu, propi dels més grans.
Marc Miralta i Pierre Boussaguet, Torre-Ramona 2012A la cuina hi teníem dues joies de músics: la solemne discreció de Marc Miralta a la bateria, i al baix un autèntic coixí sònic, la confiança feta baixista en el francès Pierre Boussaguet, especialment desplaçat des de París per al concert. Finalment, a la veu, vam tenir l’empatia d’una autèntica preciositat escènica com Susana Sheiman, que va mostrar un nivell extraordinari generosament complementat per la seva amplitud de registre.
Susana Sheiman i Ignasi Terraza, protegits de la pluja a la Torre-Ramona 2012
Moments per al record amb una versió a duo Boussaguet-Sheiman de “Mood Indigo” (a la primera foto), i la fusió de ritmes i  solos encesos en peces com “Mother Land”, “I’m Glad To Be Unhappy” o “Just One of Those Things”. En acabar, i després d’una versió amb aires flamencs de “El Cant dels Ocells”, canvi d’impressions entre públic i músics amb l’acompanyament de copes de cava i una degustació de préssec de l’Ordal. Es pot demanar un maridatge més autèntic?