dissabte, 24 de novembre del 2012

SERGI SIRVENT OCTOPUSSY CATS (Barcelona, 16-11-2012)

Sergi Sirvent, Barcelona 2012Sergi Sirvent, piano

Jordi Gaspar, contrabaix

Jordi Gardeñas, bateria

Jaume Llombart, guitarra elèctrica

Voro García, trompeta i flugel

Hugo Astudillo, saxo alt i soprano

Albert Cirera, saxo tenor i soprano

Pau Domènech, clarinet, clarinet baix,flauta i saxo soprano

 

HIPERACTIVITAT DEL CORREDOR DE FONS

Sergi Sirvent Octopussy Cats, Barcelona 2012En sortir de la Sala Luz de Gas, teníem un autèntic embús d’idees i situacions. Quina capacitat de generar i quina resistència! L’esperit del pianista i compositor Sergi Sirvent és la hiperactivitat del corredor de fons. El seu octet havia ordit un concert ric i intens amb les partitures del seu recent treball “Inferències”, en el marc del 44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
Al davant: Sergi Sirvent, Voro García, Hugo Astudillo i Pau Domènech. A la dreta Jordi Gaspar (Barcelona, 2012)D’una tirada ens va encolomar una processó d’esdeveniments musicals tan ingent i exigent que cal fer grans esforços per a copsar-la. Ja us dic ara que el que subscriu no deu haver arribat gaire lluny en aquesta cursa.
 
Jaume Llombart, Jordi Gaspar i Voro García (Barcelona, 2012)Declaracions d’intencions en tots els concerts n’hi ha, algunes de més subtils i d’altres més a cara descoberta. En aquesta ocasió no hi va haver cap dubte de quina era. Començar amb “Iris” de Wayne Shorter (també és la primera peça del disc), una composició rica y suggeridora i l’única que no pertany a Sirvent, ja indica coses prou importants: poca rellevància melòdica, un joc de timbres intens i, finalment, el gust pels duos i trios. La via Wayne Shorter. L’Iris dels Cats, va ser de baix to, amb intervencions en duo, trio o solo, amagant ritmes i subratllant textures, sense cap swing que l’acostés als estàndards. Una manera prou salvatge, permeteu-me el mot, de presentar credencials. D’aquí ve la meva impressió tant a l’inici com al final: l’esperit que desplega Sergi Sirvent pot amb tot.
Hugo Astudillo, Albert Cirera i Pau Domènech (Barcelona, 2012)Amb una banda sacrificada, plena de bons instrumentistes, les intervencions sobre les peces són totes com una pertinaç odissea, moltes amb un alt minutatge, i acompanyaments que, més enllà d’acompanyar, s’executen com a altres solos. Jordi Gaspar, entre Hugo Astudillo i Albert Cirera (Barcelona 2012)Una aventura que transmet complexitat suavitzada, tot s’ha de dir, per mitjà de passatges més lírics, com ara els duos entre de Voro García i Albert Cirera, o el trio de saxos soprano que van protagonitzar Astudillo, Cirera i Domènech en el darrer tema de la nit, una composició que s’estrenava, de nom “Caracas”.
Jordi Gardeñas, Barcelona 2012Tampoc no van passar desapercebuts alguns moments més corals que desprenen un cert regust “Weather Report”.
Hugo Astudillo, Barcelona 2012Albert Cirera, Barcelona 2012
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Un gran treball que arriba a l’espectador amb cruesa, amb molts colors i, tal com va comentar el propi autor, amb un desplegament d’informació, a cops abassegador.
D'esquerra a dreta: Sergi Sirvent, Voro García, Jaume Llombart, Hugo Astudillo, Jordi Gardeñas, Albert Cirera, Jordi Gaspar i Pau Domènech (Barcelona, 2012)






dimecres, 14 de novembre del 2012

UN DOBLE DE JAZZ: DENA DEROSE I LA SANT ANDREU JAZZ BAND (Vilafranca, 10-11-2012)

Dena DeRose amb Ignasi Gonz´lez, Vilafranca del Penedès 2012Dissabte compromès pels aficionats a la música i al cinema. Al Sam-Cafè del Casino, el Jazz Club Vilafranca organitzava un nou concert amb la pianista i cantant nord-americana Dena DeRose, una artista que havia aixecat força expectació des de que es va saber la seva participació en el programa d’enguany. El “mainstream” és aquell jazz amarat de swing que navega per aigües aparentment tranquil·les, entre cançons que podrien formar part d’una producció de Disney. Però Derose, per mitjà de la seva pianística impol·luta i, en alguns moments, agitada, va imposar la seva personalitat rebel i inconformista. Acompanyada d’un bon trio, amb el guitarrista Dan Rochlis, el contra-baixista Ignasi González i el bateria Daniel García, va mostrar un gran domini de l’escena, tal com s’espera la majoria d’artistes d’aquell País. Jazz Club i Casino renoven un cop més l’èxit de la seva aliança, portant a Vilafranca actuacions de categoria. Un èxit artístic que mereix el recolzament que rep de la iniciativa privada. Una fita que cal valorar, i el públic de moment està responent amb molta fidelitat.

A FILM ABOUT KIDS AND MUSIC

Casualitat o no, el Festival MOST va apostar dissabte també pel Jazz, no se sap si aprofitant que la via del Vi ja està encetada a les nostres contrades, o bé pel marcat caràcter penedesenc del documental que s’hi exhibia, “A FILM ABOUT KIDS AND MUSIC”. El cas és que la projecció va representar la prova de com un projecte enlluernador com el de la Sant Andreu Jazz Band, pot fer aixecar del sofà tants amants de la música. Algun sociòleg hi haurà de dir la seva. El director vilafranquí Ramon Tort i el seu equip mereixen el reconeixement que els ha atorgat el Festival In-Edit a Barcelona. La cinta manté un elevat interès i respecta absolutament tota la música que s’hi sent. A banda del motiu principal, que no és cap altre que el creixement humà per mitjà de l’art i l’amistat, s’hi fa palesa una remarcable voluntat d’explicar com s’ensenya el Jazz i com es construeix l’equip de persones que l’interpretarà. Al final de la projecció, uns quants dels protagonistes, amb el seu director Joan Chamorro al capdavant, van pujar a l’escenari i, sense que se’ls vagi endevinar cap escalfament previ, van continuar amb el fil del documental atacant en directe algunes peces del seu repertori, interpretades amb una absoluta fiabilitat i afinació. El que dèiem, enlluernador.

dissabte, 10 de novembre del 2012

GIULIA VALLE GROUP (Barcelona, 3-11-2012)

Giulia Valle Group, Barcelona 2012Gorka Benítez, saxo tenor i flauta

Martí Serra, saxos tenor i soprano

Marco Mezquida, piano i teclats

Giulia Valle, contrabaix

David Xirgu, bateria

 

 

CREIXEMENT SOSTENIBLE

Giulia Valle, Barcelona 2012A les composicions de la contrabaixista italo-catalana Giulia Valle hi passen moltes coses, i el seu grup, que compleix 10 anys d’existència, va creixent dia a dia al voltant d’aquestes peces complexes i riques. A la Sala Luz de Gas de Barcelona presentaven el nou CD “Live”, gravat el passat mes de Juny en una altra sala emblemàtica de la ciutat, el Jamboree. Tal com va anunciar la mateixa líder, ho feien amb un immens somriure i moltes ganes d’agradar al públic de la seva ciutat i, encara més, en el marc del Festival Internacional de Jazz.
David Xirgu, Barcelona 2012Si alguna cosa es va fer evident en el decurs del concert va ser el notable creixement en bloc de tot el grup. Vull dir que, individualment, tots els seus components semblen haver fet una passa endavant, o dues en el cas del jove pianista Marco Mezquida. No se m’acut, i segur que n’hi ha, una altra mostra de millora que la que ens va demostrar el músic menorquí. Sensible, ràpid, cromàtic, sempre ben integrat i, quan cal, líric com el que més.
Gorka Benítez, Barcelona 2012Segurament també contribueix al creixement el sensible viratge cap al Jazz-Rock que semblen haver fet. Aquest viratge es va fer present en temes com “Xuxi”, una de les peces pertanyents a anteriors treballs que comença amb un solo de bateria i va evolucionant magistralment cap al conjunt del grup. No podem parlar de creixement pel que fa a David Xirgu perquè, senzillament, ell ja hi era allà dalt. Si més no, continua a les alçades sense apallissar l’instrument però amb l’energia justa en tot moment, casant perfectament amb el viratge que exigeix el Jazz-Rock.
Marco Mezquida, Bardelona 2012També hi va haver temps per a la lírica, representada sobre tot per “Libélulas” i pel solo de contrabaix “Serenata” una peça inspirada en la cançó tradicional napolitana, que no figura al disc.
Martí Serra, Barcelona 2012Si no hem parlat encara dels dos saxofonistes, no és perquè passessin desapercebuts precisament. El treball dels dos tenors sempre l’hem lloat i admirat. En una línia ascendent, a “El Bisonte” Benítez li hem d’agrair el seu so brut i imperfecte, un color necessari. Si de cas, una mica més de volum li hauria permès deixar una empremta més sòlida en tot el conjunt. Testimonial però molt plàstica la seva intervenció a la flauta travessera. Pel que fa al seu company Martí Serra és un altre que ha saltat endavant; rapidíssim i fidel, va tenir intervencions de gran sensibilitat, sobre tot amb el soprano.
Giulia Valle, Barcelona 2012L’altra qüestió important, a banda dels acabaments silenciosos i sobtats que ja són marca de la casa, és que el grup ha guanyat en matisos i colors. Timbres diversos van passant uns darrere els altres, en una corrua pròpia d’una obra de teatre, en un argument a vegades caòtic però perfectament justificat.
D'esquerra a dreta: Martí Serra, Marco Mezquida, Giulia Valle, Gorka Benítez i David Xirgu (Barcelona, 2012)Hi ha molta vida darrera de la música de Giulia Valle, i ara ha arribat a un punt que la complexitat d’aquestes partitures ens arriba amb molta consistència, tanta que ja ens sembla que són fàcils de llegir i d’interpretar. Un pas de gegant.

diumenge, 4 de novembre del 2012

RAMON VALLE TRIO feat JESSE VAN RULLER (Barcelona, 2-11-2012)

 

Ramón Valle, Barcelona 2012Ramón Valle, piano
Jesse Van Ruller, guitarra elèctrica
Omar Rodríguez Calvo, contrabaix
Julio Barreto, bateria
 
TEBIOR COLORISTA
Malgrat que posseeix les condicions que li atorga el seu origen cubà, ens enganyaríem molt si penséssim que Ramon Valle és només un velocista del teclat. La immensa capacitat de la seva paleta de colors, resultat d’un procés vital ple d’influències, començant per la música clàssica, li dóna un avantatge gran davant de qualsevol comparació que se li pugui fer.
Jesse Van Ruller, Barcelona 2012En aquest concert del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, va plantejar una actuació amb les peces que conformen el seu nou disc “Flashes from Holland”,  que compta amb la participació del llorejat Jesse Van Ruller (primer europeu en guanyar el premi “Thelonious Monk” - 1995), un guitarrista de posat fred però de mans sibil·lines i obert a totes les opcions rítmiques. Si de cas, li vam trobar a faltar que ampliés més el seu registre de timbres, vist que tenia capacitat tècnica per a fer-ho. Tot i que en alguns moments es va limitar a doblar la partitura del piano, va deixar el seu segell plàstic per a equilibrar la balança i contribuir a la lírica del grup.
Omar Rodríguez Calvo, Barcelona 2012  Julio Barreto, Barcelona 2012
Per la seva banda, Ramon Valle va voler iniciar el repertori donant importància a la “mare Àfrica” amb el tema “Black Wind”, dibuixant fins i tot un cert dramatisme en l’ambient. Però de seguida es va deixar anar, i amb “Flashes from Holland” va començar a explicar la seva experiència acumulada en els darrers anys com a veí d’Amsterdam, motiu principal del disc. En tot moment va voRamón Valle, Barcelona 2012ler fer notar la diversitat ètnica, i per tant cultural, que s’hi viu. Les seves composicions volen reflectir aquest paraigua de colors, on s’hi nota sempre una voluntat de caminar sobre bases urbanes i volgudament simètriques, com per a indicar que al terra hi ha una ciutat amb una vida universal. Amsterdam “la ciutat que mai dorm” reflectida inexorablement a la caixa del baterista Julio Barretto, una caixa distesa i vibrant i, com us deia, simètrica.
Si el caràcter cubà es va fer present des d’un bon principi, no va ser fins ben entrat el concert que va aparèixer la típica síncope cubana, i d’una manera subtil que ja hem notat en altres compatriotes. Valle vol mantenir les seves arrels des d’un prisma llunyà, des d’un “gran angular” obert al totes les influències. Omar Rodríguez Calvo, un altre cubà resident a centre-Europa de fa anys, és el que manté aquest flaire inconfusiblement llatí. Un contrabaixista enèrgic amb pulsació àmplia i caràcter suficient per a liderar. Amb composicions com “Playground” o “40 grados” la vetllada es va tenyir amb la calidesa caribenya, per a finalitzar amb el retrat “Un cubano perdido” i “Pary Time”, una petita festa de comiat.
Sempre penso que les fusions cal mirar-les des del respecte més absolut. És per això que no paro de repetir-me que tenen un aspecte recurrent: les parts de la fusió sempre es veuen disminuïdes quan es produeix la unió. En aquest cas, entre els 40 graus de La Havana i el fred d’Amsterdam hem hagut d’anar a posar-nos una rebequeta, per allò del refredat.
Julio Barreto, Ramón Valle, Omar Rodríguez i Jesse Van Ruller (Barcelona, 2012)