Elisabet Raspall, piano i veu
Tom Warburton, contrabaix
Aleix Tobías, bateria i percussions
INTIMISME INTENS
Elisabet Raspall és una artista de formació completíssima que ha tingut un ampli recorregut dins l’escena catalana. L’avalen els seus vuit discos i una llista gairebé inacabable de col·laboracions. Es pot dir que forma part d’un grup de músics cridats a aportar quelcom de personal des del punt de vista creatiu. Pel que vam poder sentir al Casino, en una nova convocatòria del Jazz Club Vilafranca, es tracta d’una aportació ben reeixida, amb cançons riques en matisos, intimistes i obertes a la vegada, com si fossin històries sense final previst.
Acompanyada del seu trio, amb el contrabaixista Tom Warburton, i el percussionista Aleix Tobias, Elisabet Raspall va dibuixar la seva proposta des d’una atmosfera cadenciosa i, en certa manera obsessiva. Va començar interpretant cançons del disc “L’istiu al Cor”, totes amarades d’una subtil arrel mediterrània. El trio, que no era tan convencional com havia semblat al principi, estava presidit per un ‘set’ de bateria que podríem descriure com a ètnic. Estava format per una col·lecció de timbals africans i llatins associats amb les caixes, campanes i plats més habituals però igualment adaptats. De tan pintoresca unió en resultava un joc de timbres més greus, que bescanviaven contundència per suavitat, i feien que el conjunt sonés globalment més sord i apaivagat.
Des de la primera peça vam descobrir la veu de la pianista i compositora, corejant i duplicant les notes del seu piano. Un tret sonor que, sense cap dubte, es va convertir en un altre aspecte rellevant. En el decurs de la primera part vam poder gaudir d’un excel·lent duo de piano i contrabaix en la cançó “La tristesa del cactus”. La segona part, amb peces d’altres discos, va ser molt més variada i va canviar la direcció del concert. Van aparèixer cançons de caire més ètnic i fins i tot tribal, més properes a la que se’n diria “world music”, però sempre amb un savi perfum Pop que no sé descriure sense imaginar una cançó al darrera i, n’estic segur, una història per explicar.
Afegir també un bon estoc de “crescendos” i “diminuendos” en unes composicions d’aparença planes i intimistes, però intenses. La discreció de la bateria, gairebé sempre tractada subtilment des de les escombretes, va desembocar en una música aèria, on el piano pren també el lideratge en el ritme, en un grup ben treballat i segur de sí mateix.
No se m’acut res més que saludar que aquest tipus d’actuacions aterrin en concerts del Jazz Club, doncs les novetats i el bon gust sempre són divises guanyadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada