Afrontem el darrer dia amb els horaris personals cada cop més decantats cap a la banda de vespre. Ara ja comencem les jornades més aviat cap a l’hora de dinar que cap a la d’esmorzar, tot i la gestió desconcertant de la Jam d’anit, que ens va fer tancar més aviat del previst. No, si encara li haurem de donar gràcies al manaia amb cara d’haver perdut un queixal, que ens la va negar!
Al capvespre, el Combo i la Big Band de l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet ens posava en solfa al bell mig de la Rambla, amb dignitat i molt bones sensacions. És que tot va en marxa en aquesta Escola? Doncs això sembla. Tot va amunt, amb paciència i constància i, sobre tot, sense cap por. Mira, ja sé per qui va el primer brindis del dia!
Chick Corea & The Vigil
Si he de fer cas d’algunes males crítiques que ha tingut el disc de presentació d’aquest nou grup The Vigil, he de dir que del concert de Chick Corea n’esperava més aviat poca cosa. Tanmateix, els judicis previs poques vegades són encertats i, quan parlem de Corea, sempre cal tenir molt presents els companys de viatge. Puc certificar, i certifico, que aquests són molt de fiar.
A banda del retard, ben alertat des de primera hora de la tarda per l’organització, i que no va tenir cap incidència apreciable en el desenvolupament del concert, la presentació a Vilafranca de The Vigil va estar fortament marcada per la barrera de percussió que formaven Marcus Gilmore (nét del gran Roy Haynes) i el veneçolà Luisito Quintero. Ja és sabut que Chick Corea sempre ha jugat amb els ritmes llatins i, perquè no dir-ho, amb els hispans. Els dos percussionistes (amb Gilmore, incommensurable en els poli-ritmes) van tenir la iniciativa en molts moments, i la resta va ser cosa de dos solistes antagònics, tot i interactuar amb molta solvència, com Charles Altura i Tim Garland.
La presentació del jove guitarrista Charles Altura va ser de les que agraden, de les que es recorden: primers plànols i primers solos tan sols començar. El noi té una mà esquerra de les que fan feredat, per ràpida i fiable, i també es defensa en el plànol emotiu i líric. Per això Chick Corea deu estar tan content de dur-lo amb ell. L’altre solista, en Tim Garland, no té res de jovenet però va desplegar la seva gran capacitat com a bufador. Saxos alt, soprano i tenor, flauta i clarinet baix. Bufa! En tots ells va mantenir un nivell altíssim i ens va posar molt cru trobar-li algun defalliment. Ans al contrari, solvència absoluta en tots, per bé que no li vam saber veure tampoc un instrument en què destaqués per sobre dels altres. Algun dels duos amb Altura va deixar empremta entre el públic.
Pel que fa al desenvolupament i contingut del concert, i sense entrar pròpiament en les peces, cal dividir-lo clarament en dues parts. La primera, molt més continguda i en alguns moments tediosa, desenvolupada gairebé tota amb Corea al piano acústic, i la segona, molt més incisiva, molt més intensa, amb el líder assegut davant dels teclats electrònics. Protagonisme breu també el de Christian McBride (soci ja veterà de Corea, i l’altra estrella del grup) que, en algun moment, va semblar poc col·laborador amb la dupla Gilmore-Quinteros, però tanmateix amb una absoluta solvència en els seus solos, tant al baix elèctric com amb el contrabaix. Per acabar, geni i figura de Chick Corea en un “Spain” massa palmari (perquè Spain? Es pensa que som beneits?), que va tancar el concert. Va fer cantar la plaça sencera i aquesta li va respondre admirablement, repetint nota per nota, amb una afinació impressionant.
Aquest cop puc afirmar que la producció del concert va ser gairebé impecable, incloent-hi el so. Estàvem drets al darrera de la zona de cadires i ho vam sentir tot amb molta fiabilitat, fins i tot els matisos. Una felicitació per als sonoritzadors. Comentar també que la gent del darrera, malgrat les males condicions per a escoltar concerts que hi havia (incloses les discussions entre els assistents per la dificultat d’accedir a la zona de cadires), va mantenir en general un silenci tan respectuós com estoic. Males sensacions que el festival faria bé en solucionar per a edicions venidores, perquè generen mala premsa i també males vibracions entre els espectadors. Ja se sap que construir una reputació costa molts esforços i temps. En canvi, perdre-la pot ser cosa de tan sols un mal moment.
Jam a La Moderna
Ja sé que em direu que no es pot fer cap a tot arreu i que, al final, això d’allargar la nit es paga amb interessos. Però, després d’un mos (i un bon cava) amb l’Imma i en Joan, em vaig alegrar molt d’haver fet cap a La Moderna. Ens vam trobar un set totalment acústic, en un local gairebé íntim i ple de joves amb ganes de seguir la nit amb Jazz. Una iniciativa de gent vinculada al Col·Mu (Col·lectiu Musical de Vilafranca), una d’aquelles entitats que ha nascut en silenci i que cada cop fa més bona impressió entre la gent de Vilafranca. De sobte, hi ha coses que t’alegren el Vijazz, i no són ni els caldos ni el cartell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada