dissabte, 21 setembre de 2013

25è Mercat de Música Viva de VIC 2013 (i II)

 

DIVENDRES 13, I QUÈ?

Per a començar la “cursa” de divendres, un temps mort ens brinda l’oportunitat d’escoltar la cantautora Maria Coma. Ha estat una sort haver pogut comprovar com un pop, diguem-ne, atmosfèric (molt nòrdic) i expansiu treu el cap de mans d'una compositora audaç i pianista atrevida. Tres cançons ben païdes de la guanyadora del Puig Porret 2012.

Per a ser franc, si l’encavalcament d’horaris ens ho hagués permès no ens hauríem mogut del Teatre Atlàntida fins que Carmen Souza hagués acabat. Tot i així, mentre hi érem vam tenir temps suficient per a adonar-nos de que estàvem davant de la finezza feta persona. Cantant portuguesa amb orígens a l’arxipèlag de Cap Verd, enriqueix la melancolia lusitana amb ritmes tribals africans. El resultat, previsible per raons d’història de la música afroamericana, és un pop ètnic perfumat d’aires caribenys que captiven i desarmen. Un altre animal escènic a tenir en compte.

Diego Amador, Auditori L'Atlàntida, Vic 2013A l’Auditori ens esperaven Diego Amador i Llibert Fortuny, motiu de les nostres presses anteriors. Tot i que ja no es tracta de cap estrena, volíem ser presents en el concert d’aquest duo que ha reLlibert Fortuny, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013but tan bons comentaris. De dos solistes impetuosos com ells no es podia esperar més que una autèntica descàrrega. Un parell de tocs en forma d'estàndards (First Song i Caravan) barrejats amb una cataracta de pals flamencs. Un projecte ben consolidat que arriba molt fàcilment i que acaba connectant amb el rock, gràcies a la mateixa empenta que genera. Extraordinari Diego Amador, tant al piano com a la veu, dominant a la perfecció el registre jazzístic, i poderosa resposta, sovint histriònica, de Llibert Fortuny que entre saxo tenor i EWI encara té temps per a l'overdubbing. I qui li diu que no?

 

 

 

 

 

 

En acabat i en horari ja molt nocturn, a la Carpa Vermella, la proposta Giulia Valle "Líbera", de la que ja vam fer crònica de la seva excel·lent estrena, va lluir aquí amb empentes i rodolons. La radicalitat cap a la què ha evolucionatGiula Valle, Carpa Vermella, Vic 2013, i la força del punk que traspua, es van perdre en una bola sònica de difícil digestió, i els matisos de festa major mediterrània (folklore inventat, segons la pròpia autora) es van convertir en flaires massa volàtils. Tot i així va ser meritòria l’aportació de David Soler amb les seves incursions elèctriques, igual que la dels vents, amb David Pastor a la trompeta i Jon Robles al tenor i la flauta travessera.

De tornada i enfilant un merescut descans, ens volíem aturar un cop més a l’Auditori per a escoltar alguns temes de Seward, una formació amb cantant cosí germà (per la seva proximitat vocal, s’entén) de Freddie Mercury i proposta psicodèlica molt propera al rock progressiu dels 70. Un plaer pinkfloydià, si se'm permet, amb el guitarrista Jordi Matas tallant el bacallà. Excel·lent.

 

SOM UNS ‘JAZZ RUNNERS’

La jornada de dissabte començava a l’Auditori de l’Atlàntida, amb els Free Art Ensemble + Agustí Fernández.

Agustí Fernández amb Free Art Ensemble, Auditori L'Atlàntida, Vic 2013Producte de la renaixença del Free Jazz a casa nostra, hem tingut l'oportunitat de sentir una formació excepcional, dirigida pel pianista d’avantguarda Agustí Fernández.

José Manuel Leal "Tete" amb Free Art Ensemble, Auditori l'Atlàntida, Vic 2013El músic mallorquí ha ordit un projecte bicèfal, com altres vegades, al davant d'una formació amb tres saxofonistes, tres trompetistes, dos contrabaixos i dues bateries. Trobar qualificatius ens podria desbordar perquè hi ha un munt de sensacions a explicar: de com es complementen tots els instruments -cadascun segons la inspiració del moment,  retrobant-se després de cada aventura particular-; de com es construeix i desconstrueix una peça; de com d'importants son les sonoritats quan es barregen amb sentit; i de com són d'essencials el color i la melodia per a entendre-ho tot; de com es connecta tot amb la dimensió (i la tradició) del Jazz. 

Julián Sánchez amb Free Art Ensemble, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Per això ens limitem a explicar que la bicefàlia ve tant del propi caràcter ambidextre del concert (amb una construcció i una de-construcció), com dels dos mons que conviuen en la creativa d'Agustí Fernández: el calaix de les textures, ben orfe de melodia; i l'armari de les cançons, una mena de Pachamama jazzística que tot ho explica. Una actuació riquíssima, i molt connectada amb la via harmolòdica d’Ornette Coleman, que tardarem a oblidar.

Santiago Auserón amb Gabriel Amargant (clarinet), David Pastor (trompeta) i Joan Vinyals  (guitarra), Teatre de l'Atlàntida, Vic 2013 

Juan Perro no era objectiu principal, tot i que ens interessa de fa temps el què trama l'inefable Santiago Auserón, però a mesura que l’actuació avançava, s'hi va anar convertint. Tant ens va dominar el quartet que no vam poder sortir de la sala fins al final, doble bis inclòs. Va ser una vetllada amb barreja de blues i cançó cubana cuinada per un Santiago Auserón, Teatre l'Atlàntida, Vic 2013altre animal escènic (quants van?) dels més descarats, com és l'ex-líder de Radio Futura. Però és que amb els bufadors de torn (David Pastor, trompeta i Gabriel Amargant, tenor i clarinet) el bany de ficció es converteix en un conte de fades, on tot és tan real i palpable que ens fem creus de que tot allò sigui. Acompanyat del seu estimat “dimoni”, el guitarrista Joan Vinyals, el concert va transcórrer en una navegació marítima entre Nova Orleans i l'Havana, ajustada amb alguns temes propis i ben trufada d’estàndards de Jazz, entre els que vull destacar un meritori "Do you know what it means to miss New Orleans" amb cantant i músics a capella. Malgrat trobar-nos en la nit més atapeïda d'actuacions simultànies, té molt de mèrit haver omplert el Teatre de l'Atlàntida. Un premi merescut.

La brillant actuació de Juan Perro ens va deixar sense poder sentir el bufador castellà (saxo alt i soprano, i flautes diverses) José Luis Gutiérrez amb el seu Iberjazz Quartet. Solament vam tenir temps de sentir la darrera peça, que ens va sorprendre per la seva mística. Una connexió amb els elements, de concepció xinesa, però amb un flaire flamenc indubtable. Els 5 elements (terra, aigua, fusta, metall i foc) representats pels instruments i connectats amb el cor. Les cançons que arriben al cor són les que surten del cor. Aquest va ser, en forma de pancarta, el seu lema de comiat.

Molta sort a tots els grups i Visca la Música en directe!