David Mengual, direcció, composició i arranjaments
Álvaro Monfort, Natsuko Sugao i Iván González, trompetes
Joan Mas, Pintxo Villar, Juan Clavero i Gonzalo Levin, saxos
Aram Montagut, Marc Joaniquet, trombons
Amaiur González, tuba
Enric Peinado, guitarra
Lina Lomanto, piano
Àlex Reviriego, contrabaix
Oriol Roca i Josema Martín, bateria i percussió
David Mengual ens explicava a l’entreacte de l’actuació que són un grup treballador, que fa 4 anys que es van trobant per a assajar i que els projectes van sorgint amb fluïdesa. Un home content, vam trobar. Un músic que se sent partícip d’aquesta banda d’esperits lliures, no com a líder indiscutible, sinó simplement com a conductor. Pel que vam poder sentir, aquesta banda ha assolit en les seves peces un nivell de complicitat que combina perfectament els nusos i compassos globals, amb els temps dedicats als solos o duos, una compenetració que fa l’efecte com si es produís per intuïció. Destaca la llibertat de la que disposen tots els solistes per a mostrar les seves millors armes i, no tinc cap dubte de que això contribueix a un resultat final més brillant i, sobre tot, molt més empàtic pels propis músics i, com a conseqüència, pel públic. Aquest sembla doncs el secret: tots partícips i tots protagonistes, tots junts i un resultat coral i unit.
Tenint en compte que el darrer disc de la Big Band és de principis d’any (“Menta, diari sonor”), era d’esperar que ens oferissin novetats. El concert però va començar amb una de les peces més suggestives d’aquest darrer disc: Falguera. Va ser la primera evidència de que les intencions passen per arribar a grans clímax en cada peça. En aquest cas es tracta d’una estructura de sonoritats simfòniques que acaben en un esclat amarat de rock progressiu representat per un abrandat solo de guitarra.
La part gruixuda de l’actuació va venir després. En David Mengual ens presentava una obra que podria durar “entre 3 hores i 3 dies” (sic) en funció de la durada dels solos... Es tractava d’una broma, naturalment, però il·lustra amb claredat quina és la idiosincràsia del grup. Tots lliures, tots construïm.
La suite, composada pel pianista Toni Vaquer, respon al nom (ens va semblar que encara provisional) de “Vertebrats”. En van interpretar 4 dels 6 moviments que sembla que conté, i va ser com un viatge. Com ho faria un conta-contes, la big band va desgranar una música suggeridora i divertida, com si expliqués una història. En van passar moltes de coses per la nostra imaginació mentre arribaven els duos, els solos, les dues bateries encomanant-se mútuament....
Imaginatius i feridors! duo tenor–bateries,
duo trompeta-saxo tenor,
moltes pinzellades free, sobre tot en els solos i també en alguns passatges amb textures de guitarra i pedals; també des del piano, manipulant directament les cordes. Si aquests protagonismes van ser un encert, val la pena destacar també els timbres d’aquesta Big Band. Els metalls són d’una dolçor exquisida, encapçalats pel trio de tuba i trombons, contrapuntats vigorosament per les tres trompetes.
La suite, o el que de moment coneixem d’ella, després de noves passades pel rock progressiu, el free i fins i tot l’smooth-jazz, acaba amb una aparició del swing i el blues, per mitjà d’un walking reconciliador del contrabaix, que obre novament les portes al rock i finalitza amb un tutti gairebé simfònic.
El show acaba amb els músics encetant una mena de marxa dixieland. “Himne” es diu i el compositor és un dels bateries del grup, l’Oriol Roca. Mentre sona la marxa, els músics van deixant l’escenari, fins acabar la peça drets a mig camí del camerino del Jamboree. Tot plegat un regal amb molta projecció que ens agradaria veure girar pels escenaris del País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada