dimecres, 20 de novembre de 2013

CHRISTIAN SCOTT QUINTET (Barcelona, 30-10-2013)

Christian Scott, Barcelona 2013 Christian Scott, Barcelona 2013

Christian Scott

trompeta i flugel

Braxton Cook

saxos alt i alt recte

Lawrence Fields

piano

Luques Curtis

contrabaix

Corey Fonville

bateria



Suposem que en un exercici de connexió amb la història, a la zona porxada de la cava del Jamboree es projectava de manera estel·lar el vídeo d’un concert de Miles Davis a Montreux, any 1989. S’hi veien imatges amb uns joveníssims Scofield, Garrett, Mazur, Jones.... acompanyant el visionari artista que, capcot, bufava una trompeta de color roig, vestint amb despreocupació l’acolorida roba dissenyada per ell mateix. Situar-se emocionalment per a rebre un concert és un detall mínim, si tu vols, però és de categoria.Luques Curtis, Barcelona 2013
De fet, Christian Scott ha emulat Miles com a mínim en una ocasió, quan va participar en la gravació de “Tutu Revisited” (2009), un disc del baixista i productor Marcus Miller. Més enllà d’això i de l’herència tècnica (val a dir que el so amb la sordina Harmon és clavat), veiem altres coses en comú entre el jove sureny i la icona del Jazz. Passió per les trompetes “personalitzades”, vestir també personalitzat, treball amb músics més joves, …. caldrà preguntar pels cotxes de luxe?
Christian Scott és un noi de Louisina, loquaç i malparlat (una altra coincidència amb Miles), que va debutar al Jamboree quan tenia 14 o 15 anys (ell mateix, en presentar-se, no ho recordava amb exactitud) acompanyant el seu oncle, el saxofonista Donald Harrison. Ara, amb 30 anys, és una figura capdavantera del Jazz i arrossega, a banda de la seva muller Dora Mendez-Scott, present a la sala i a l’escenari (va cantar una peça amb el grup en el decurs del primer set), una multitud d’aficionats.
Lawrence Fields, Barcelona 2013Corey Fonville, Barcelona 2013D’entrada, la sorpresa va ser que el sextet anunciat s’havia convertit en quintet per l’absència del guitarrista Matt Stevens, un dels responsables directes del so que el grup ha anat construint els darrers anys.  A la pràctica, l’absència es va traduir en una major contundència del grup i menys sentit de la lírica, unes premisses que expliquen per exemple el major protagonisme del jove saxofonista Braxton Cook (que va utilitzar en força ocasions un model recte de saxo alt, amb un so més proper al soprano) i de Corey Fonville a la bateria. Lawrence Fields al piano es va multiplicar però no va aixecar el dèficit líric, tot i la capacitat d’adaptació mostrada i la genètica que se li endevina, ben plena de swing.
L’actuació en general va anar plena de bop, un bop extremat i tallant, molt complex però més ballable que interessant, incloent les tendències urbanes que fa alguns anys que enriqueixen la proposta del trompetista.
Christian Scott & Braxton Scott, Barcelona 2013Dora Mendez-Scott, Barcelona 2013Christian Scott & Braxton Scott, Barcelona 2013
Al segon set, el discurs es va tornar encara menys identificable, car va apostar pel lluïment i va fer l’efecte que tot era més viu, amb la bateria un xic més apagada i cadenciosa. Entre peces com la balada Isadora amb una autèntica exhibició amb el flugel, i la peça dedicada al Katrina (aquell huracà que va devastar New Orleans el 2005), el repertori va incloure també dues peces-missatge (i, segurament també, homenatge): The Eye of the Hurricane de Herbie Hancock i Fingerprints de Wayne Shorter.  
Dora & Christian Scott, Barcelona 2013Sempre és agradable connectar amb la història, perquè el passat explica moltes coses que ens passen avui. D’aquell vídeo que ens passaven a l’entrada se’n diu ornamentació però, ben vist, es tracta d’una ambientació històrica que ni tan sols les estrelles consagrades poden ignorar. Ambientació històrica que enllaça perfectament amb les emocions viscudes una nit d’octubre al Jamboree, en un dels concerts del recent estrenat Jamboree Jazz Club Festival, un nou escenari que es desenvolupa a Barcelona paral·lel al Festival Internacional de Jazz. Històric!
Publica un comentari a l'entrada