dimecres, 27 de març del 2013

OPUS 5 (Terrassa, 9-3-2013)


Opus 5, Terrassa 2013
Seamus Blake, saxo tenor
Alex Sipiagin, trompeta
David Kikoski, piano
Boris Kozlov, contrabaix
Donald Edwards, bateria
COOPERATIVA N. 5
Si hi ha algun tipus de Jazz que agrada, no només a Terrassa, sinó a qualsevol públic iniciat en aquesta música al segle passat, aquest és el “hardbop” al més pur estil “Jazz Messengers”. No seria just, però, limitar l’actuació que ens ocupa només a la noble herència d’Art Blakey, i no ho seria perquè en el Jazz, com en la vida, hi ha molts ingredients i matisos que poden fer d’un concert una autèntica benedicció. Per això, en una de les sessions més saboroses de, l’enguany heroic, Festival de Jazz de Terrassa, vam tenir la nostra dosi de Jazz “made in NYC”.
David Kikoski, Donald Edwards, Seamus Blake, Boris Kozlov & Alex Sipiagin (Terrassa, 2013)El col·lectiu Opus 5 ens va agermanar amb aquesta vella tendència del Jazz, no sense deixar la seva empremta de qualitat, per boca d’uns intèrprets tècnicament perfectes. Una cooperativa, pot semblar en alguns moments que, per les diverses iniciatives que s’hi reuneixen, camini una mica sense direcció. En canvi la feina de grup se’n veu beneficiada, donant com a resultat un to mitjà molt elevat, amb composicions de tots els membres del grup, al més pur estil SFJAZZ Collective.
Seamus Blake & Alex Sipiagin, Terrassa 2013Alex Sipiagin, un trompetista rus de currículum envejable, que es va mantenir tota la vetllada en aquest to mitjà, va tenir el seu moment en un duo de gran eloqüència amb el contrabaix, en el decurs del primer set. Seamus Blake, que va anar creixent peça a peça amb certa parsimònia, va finalitzar l’actuació amb solos francament imaginatius i amb molt de múscul, cercant el discurs propi, amb molt de caràcter.
David Kikoski, Terrassa 2012El trio del darrera, fonamental en tot, fou una autèntica locomotora. Amb el capità Dave Kikoski a la sala de màquines i amb Donald Edwards de contramestre a la bateria, van prémer l’accelerador fins a límits impossibles. Hiperactiu com pocs, David Kikoski té un discurs exuberant i ràpid, amb abundància de notes, i Edwards la capacitat de seguir-lo, que no és poc, des de la potència, i tècnica de prestidigitador. En mig hi vam trobar la lírica del mestre Boris Kozlov (un altre rus, magistral tota la nit), amb un desplegament de capacitats molt remarcable, inclòs un solo amb arc al primer set, i altres diverses intervencions de gran caràcter. Ser el titular i, en molts moments, arranjador principal a la Mingus Big Band, no deu ser per casualitat.
David Kikoski, Terrassa 2012Donald Edwards, Terrassa 2013Seamus Blake, Terrassa 2013Boris Kozlov, Terrassa 2013
La resta del concert i, especialment el segon set, va ser molt més acolorit, més tocat de perfums ‘funkers’ i traces llatines, infiltrats com si d’una insinuació es tractés, molt en el fons de cada peça. Tot i el to mitjà que comentàvem, el grup va voler sonar amb caràcter, sense permetre que el discurs se li torcés, ni que, malgrat la longevitat del “hardbop”, es notés gaire la mà de la història. Saben perfectament que aleshores la cooperativa no tindria rellevància.
David Kikoski, Terrassa 2013Donald Edwards, Terrassa 2013

dissabte, 23 de març del 2013

NASHEET WAITS “EQUALITY” (Barcelona, 20-3-2013)

 
Nasheet Waits, Barcelona 2013Nasheet Waits, bateria
Logan Richardson, saxo alt
James Hurt, piano
Tarus Mateen, guitarra baixa

 

L’ATAC DE L’HOME-ARANYA

Mentre no obris els ulls, pots somiar que ets en un còmic, com el de l’home-aranya. És més engrescador si no et desvetlles. Deixa’t portar. Afluixa’t el cinturó, o descorda-te’l, i no et moguis: estàs a mercè del ‘mestre’ aranya.
Tarus Mateen, Barcelona 2013Ets en mans de la música superlativa, en mans de la improvisació oberta, ets un ninot de peluix rebotint al sofà d’uns mags, ets lliure d’orquestrar la teva pròpia imaginació.
James Hurt, Barcelona 2013Per començar la travessa, ets en una atmosfera prenyada d’intensitat. Ets el so esqueixat del jove Logan Richardson, la fressa d’un mar esverat i fosc, remenat per les extremitats del capità Nasheet. Ets una nau doblegadissa, conduïda per l’indomable Tarus Mateen. No et deixis intimidar i no t’oblidis del grumet James Hurt que, amb mà dreta, grimparà al pal més alt, i cridarà: Terra!
James Hurt, Barcelona 2013Logan Richardson, Barcelona 2013
No he pogut mantenir els ulls closos quan ha començat l’ovació. No he pogut, després d’aquesta primera peça, mantenir la màgia de la foscor. Davant nostre, un quartet escorredís i lluitador, un àlbum d’imatges amb un talent imperial. Una tripulació corsària.
Nasheet Waits, Barcelona 2013A la segona peça sembla que el pailebot ha entrat a port. Esclata la lírica, es manifesta el ‘bop’, i res és el que sembla, amb els mariners fent de contramestres. La potència es desboca, i algun espectador (dels pocs, per desgràcia) es veu obligat a endarrerir-se fins a les darreres files de la cava del Jamboree. El mar brama fort i l’home-aranya torna a oferir contundència, calculada i administrada, una contundència de taràntula.
Tarus Mateen, Barcelona 2013Logan Richardson, Barcelona 2013
Nasheet Waits, Barcelona 2013Arribes a pujar a la nau. Veus que és una barca nova, tanmateix hi descobreixes un taller d’artesania, petit i a prop del timó. Deu ser per aquest taller tan ben situat, que la tercera peça ens ha portat als orígens, ens porta olors de ‘gospel’ i, fins i tot, de ‘ragtime’. Ens situa, no ens n’oblidéssim, en l’art de navegar. Unes frases a duo entre Richardson i Waits, ens fulminen per la seva imaginació, ens han fet arribar l’ondulació de les ones.
Nasheet Waits, Barcelona 2013Tarus Mateen, Barcelona 2013
No hem albirat que la barca s’aturava fins que el quart tema d’aquest primer set no ha acabat. Ha estat una altra passa en la història del vaixell. Una passa amb l’empremta del patriarca Monk, que una vegada va dir, en ser preguntat pel futur del Jazz: “….No sé on va. Potser se’n va a l’infern. No pots fer que res vagi enlloc. Simplement hi va ...”
Tarus Mateen. Barcelona 2013








divendres, 22 de març del 2013

PARAULES DE JAZZ (Barcelona, 1-3-2013)

Pere Rovira i Joan Margarit amb el contrabaixista Rai Ferrer, Barcelona 2013Joan Margarit, poemes i veu
Pere Rovira, poemes i veu
Perico Sambeat, saxo alt
Rai Ferrer, contrabaix
Xavier Monge, piano
ART EN PLENA HARMONIA
Recuperant una iniciativa nascuda a finals dels 90, i que en el seu moment va generar un disc-llibret amb aquest mateix nom de ‘Paraules de Jazz’, dues disciplines de l’art s’han retrobat al Jamboree en una de les propostes refrescants de la nova direcció de la sala, per aquest 2013. Jazz i Poesia s’ajunten en una obra en la que el Jazz descobreix el que té de conte, després de gairebé 100 anys d’història, i la Poesia referma el seu caràcter musical i, per sobre de tot, el seu sentiment.
Paraules de Jazz, Barcelona 2013L’espectacle va ser una feliç combinació de poemes recitats i interpretats per Joan Margarit i Pere Rovira, amb el rerefons d’un seguit d’estàndards del cançoner americà. Unes peces amb el Jazz prenent la iniciativa, com en la memorable interpretació del tràgic “Strange Fruit”, amb una rellevant participació dels rapsodes, i d’altres on els textos es van imposar  amb vehemència a la música, com en el poema de Joan Margarit, “Tancant l’apartament de la platja”.
Perico Sambeat i Pere Rovira, Barcelona 2013Pere Rovira i Joan Margarit amb Rai Ferrer, Barcelona 2013
Va ser molt destacable la musicalitat dels rapsodes, i també la fina composició del grup, sense bateria, amb el natural predomini del saxo, on el Perico Sambeat més camaleònic (ara Konitz, ara Coltrane, ara Lester), va fer les delícies del assistents. El títol de “gran mestre”, tal com existeix entre els campions d’Escacs, li escauria perfectament.
Pere Rovira i Joan Margarit, Barcelona 2013No van faltar algunes pinzellades fora de categoria, com l’esmentada “Strange Fruit” que va obrir el set, el final Monk amb “Rhythm-a-Ning”, l’homenatge conjunt a dos pioners com Charles Baudelaire i Charlie Paker, o l’aparició sempre balsàmica de “Beyond the sea”, com si Bobby Darin ens vingués a dir que el món és així de bell.
Xavier Monge, Rai Ferrer, Joan Margarit, Perico Sambeat i Pere Rovira, Barcelona 2013

dimecres, 20 de març del 2013

ELISABET RASPALL (Vilafranca del Penedès, 23-2-2013)

Elisabet Raspall Trio, Vilafranca del Penedès 2013
Elisabet Raspall, piano i veu
Tom Warburton, contrabaix
Aleix Tobías, bateria i percussions 

 

INTIMISME INTENS

Elisabet Raspall és una artista de formació completíssima que ha tingut un ampli recorregut dins l’escena catalana. L’avalen els seus vuit discos i una llista gairebé inacabable de col·laboracions. Es pot dir que forma part d’un grup de músics cridats a aportar quelcom de personal des del punt de vista creatiu. Pel que vam poder sentir al Casino, en una nova convocatòria del Jazz Club Vilafranca, es tracta d’una aportació ben reeixida, amb cançons riques en matisos, intimistes i obertes a la vegada, com si fossin històries sense final previst.
Elisabet Raspall i Tom Warburton, Vilafranca del Penedès 2013
Acompanyada del seu trio, amb el contrabaixista Tom Warburton, i el percussionista Aleix Tobias, Elisabet Raspall va dibuixar la seva proposta des d’una atmosfera cadenciosa i, en certa manera obsessiva. Va començar interpretant cançons del disc “L’istiu al Cor”, totes amarades d’una subtil arrel mediterrània. El trio, que no era tan convencional com havia semblat al principi, estava presidit per un ‘set’ de bateria que podríem descriure com a ètnic. Estava format per una col·lecció de timbals africans i llatins associats amb les caixes, campanes i plats més habituals però igualment adaptats. De tan pintoresca unió en resultava un joc de  timbres més greus, que bescanviaven contundència per suavitat, i feien que el conjunt sonés globalment més sord i apaivagat.
Des de la primera peça vam descobrir la veu de la pianista i compositora, corejant i duplicant les notes del seu piano. Un tret sonor que, sense cap dubte, es va convertir en un altre aspecte rellevant. En el decurs de la primera part vam poder gaudir d’un excel·lent duo de piano i contrabaix en la cançó  “La tristesa del cactus”. La segona part, amb peces d’altres discos, va ser molt més variada i va canviar la direcció del concert. Van aparèixer cançons de caire més ètnic i fins i tot tribal, més properes a la que se’n diria “world music”, però sempre amb un savi perfum Pop que no sé descriure sense imaginar una cançó al darrera i, n’estic segur, una història per explicar.
Afegir també un bon estoc de “crescendos” i “diminuendos” en unes composicions d’aparença planes i intimistes, però intenses. La discreció de la bateria, gairebé sempre tractada subtilment des de les escombretes, va desembocar en una música aèria, on el piano pren també el lideratge en el ritme, en un grup ben treballat i segur de sí mateix.
No se m’acut res més que saludar que aquest tipus d’actuacions aterrin en concerts del Jazz Club, doncs les novetats i el bon gust sempre són divises guanyadores.

dilluns, 4 de març del 2013

GIULIA VALLE “LÍBERA” (Barcelona, 19-2-2013)

Giulia Valle, Barcelona 2013



Giulia Valle (contrabaix, composició i direcció)
David Soler (guitarra elèctrica i efectes)
David Pastor (trompeta i efectes)
Pablo Selnik (flauta travessera)
Rusó Sala (veu)
Edurne Arizu (acordió)
Oriol Roca (bateria)
ACOMBOIANT LA CRIATURA
Les “Lab Sessions” de la Sala Jamboree són una mena de taller on es mostren, ajusten i poleixen projectes. Es deixen fruir idees i se’n permet la seva evolució, en un entorn propici. Aquesta només és una de les propostes refrescants que ha assumit la nova direcció artística de la sala, a mans del periodista i home de jazz, Pere Pons. Tots els dimarts del mes que toqui, la sala degana del jazz barceloní es converteix en laboratori. Aquest més de febrer, l’artista resident ha estat Giulia Valle, de qui ja coneixem altres treballs, i que està despertant un gran interès amb el seu “Líbera Quartet”.
David Pastor, Barcelona 2013David Soler, Barcelona 2013
“Líbera” és quelcom estranyament acústic, però també estranyament elèctric, o potser hauria de dir electrònic. Hi ha més Rock que Jazz-Rock. No és punk, però hi ha punk. Hi ha atmosferes que semblen extretes del jazz nòrdic. En tot això, les aportacions hendrixianes de David Soler, amb el seu oceà de pedals, i la versatilitat d’Oriol Roca a la bateria m’atreveixo a dir que són els representants d’aquest gir, si es pot dir així, en la tendència de la compositora i líder.
Rusó Sala i Edurne Arizu, Barcelona 2013Rusó Sala i Edurne Arizu, Barcelona 2013
En el set que vam presenciar, s’afegien al quartet la veu de Rusó Sala i l’acordió d’Edurne Arizu. Totes dues, sense ser determinants, van ajudar a donar una atmosfera onírica al grup. La primera fent trios i duos amb flauta i trompeta, i la segona amb una rica conversa tant amb la bateria com amb la guitarra. Especialment brillant va estar Pablo Selnik a la flauta, que també es va servir d’algunes modificacions sonores, sense parlar de l’empremta que deixa el so, en molts moments escruixidor, de David Pastor a la trompeta, que va sonar sempre modificada,  a mercè també d’un petit giny electrònic als seus peus.
Pablo Selnik i David Pastor, Barcelona 2013L’altra característica del que vam sentir és aquest ambient de ball de festa major (deixin-m’ho dir així) que ens va envoltar tot el concert. I dic ball, perquè tot el que vam sentir es pot ballar. Aromes de vals, de pasdoble, de tarantella.... Un llebeig aromàtic que ens arriba des del mar (Mediterrani).
Edurne Arizu, Barcelona 2013Oriol Roca, Barcelona 2013
Giulia Valle, Barcelona 2013En els arranjaments destaquen els passatges hipnòtics, fins i tot obsessius, tan característics de la contrabaixista. També hi aflora la seva capacitat pictòrica, (a la primera peça del concert, “Plein air”, Valle ens explicava com li agraden els pintors impressionistes), i que ens van transportar, una vegada darrera l’altra, a una placeta porxada, petita, de qualsevol vila a l’estiu, a l’aire lliure.
Hi va haver proves, naturalment. Fins i tot una peça sense títol que ens va recordar els efluvis acolorits del “trip-hop”, o algunes estrenes com ara el tema principal del film de Roman Polanski “Rosemary’s baby” (La Semilla del Diablo) composada per Krzysztof Komeda, (única peça no escrita per  Valle) una altra d’exhuberant com “Guayaba”, o la festa reservada pel final, “Danzad, pollos, danzad”.
Hi ha coses que no tenen preu i que aquestes “Lab Sessions” proporcionen: la sensació (l’aroma) d’acabat de sortir del forn, i la proximitat dels artistes, tan àvids de mostrar el seu treball com de conèixer les sensacions del públic. Ara cal protegir la criatura fins que camini sola.