dijous, 25 d’abril del 2013

VÍCTOR DE DIEGO QUARTET (Vilafranca del Penedès, 20-04-2013) / IGNASI TERRAZA & DAMON BROWN DUO (El Vendrell, 19-04-2013)

Roger Mas, Marc Cuevas, Víctor De Diego i Gonzalo Del Val, Vilafranca 2013

Víctor De Diego, saxo tenor i soprano
Roger Mas, piano
Marc Cuevas, contrabaix
Gonzalo Del Val, bateria

VÍCTOR I LA RIQUESA
Els ‘jazzferits’ ja saben que, a hores d’ara, el saxofonista basc Víctor De Diego llueix una trajectòria tan ben consolidada com àmplia. És un músic amb discurs propi, sovint allunyat de grans escarafalls, i posseïdor d’un so que el caracteritza. Qualsevol solista tindria això com un tresor. Vet aquí la importància de ser al Sam-Cafè del Casino el passat dissabte, en una nova entrega del Jazz Club Vilafranca.
El nodrit grup de fidels que es va acostar a l’actuació va poder gaudir d’una vetllada eclèctica, on van coincidir cançons de collita pròpia amb standards molt ben triats, especialment les balades, un espai en el que De Diego es mou amb comoditat. Tanmateix, hi ha va haver una constant entre tanta diversitat: la riquesa permanent en mans d’una secció rítmica inquieta i plena d’inspiració. A banda del contrabaixista Marc Cuevas, la riquesa creativa portava els noms del pianista Roger Mas i el baterista Gonzalo Del Val, músics d’una altra generació a la del líder, que aporten una via més cromàtica i constant.
Les estones on el trio es va poder esplaiar van ser moltes, tant era un blues com un calypso o una balada, piano i bateria trepitjaven a fons i la cursa esdevenia pura diversió. Bon retorn de Víctor De Diego a Vilafranca després de gairebé 3 anys d’haver format part del cartell del Vijazz 2010.
ORGUE I TROMPETA A EL VENDRELL
Ignasi Terraza, orgue
Damon Brown, trompeta
El pianista Ignasi Terraza ens té cada cop més acostumats a tocar moltes tecles, en el sentit més positiu i allunyat de la broma fàcil. Divendres passat va oferir a un públic nombrós, un duo ben especial amb el trompetista britànic Damon Brown. Va ser un concert de gran bellesa, i excel·lent producció acústica.
Comptar amb músics disposats a l’aventura, i un orgue barroc en òptimes condicions com el de l’Església Parroquial de El Vendrell, era una ocasió massa llaminera per a deixar-la escapar. I no va decebre gens l’experiència.
El cançoner nord-americà va sonar amb fluïdesa, mentre orgue i organista s’anaven fent forts en cada peça que sonava. Brown mostrà el swing que porta gravat en els seus gens i una sonoritat cristal·lina, mentre Terraza es va adaptar amb solvència tant al nou teclat com al canvi sonor, fruint d’un instrument de més de 200 anys d’antiguitat que, com més treballa millor sona. Tots dos músics van aprofitar amb intel·ligència els harmònics que es desprenien de tot el conjunt i, acomboiats per l’esplèndida sonoritat de l’Església, van completar un concert de jazz amb un indefugible regust a Bach.

dilluns, 1 d’abril del 2013

NELSON PROJECT (Vilafranca del Penedès, 23-3-2013)

NELSON PROJECT, Vilafranca del Penedès 2013
Albert Cirera, saxo tenor
Julián Sánchez, trompeta
Pablo Arias, saxo alt
Noé Escolà, saxo baríton
Enric Peinado, guitarra elèctrica
Federico Mazzanti, piano
Manuel Krapovickas, contrabaix
Xavi Hinojosa, bateria
NELSON PROJECT I JOE HENDERSON
Avui dia, quan algú es planteja posar vuit músics davant d’un projecte, no es pot fer altra cosa que aplaudir la iniciativa. Això és el que ha fet un grup de joves sortits de l’ESMUC, una de les tres escoles de música moderna que hi ha actualment a Catalunya. Incentivat pels premis i la bona crítica, l’octet manté des de fa gairebé quatre anys una activitat continuada a dalt dels escenaris, cosa per desgràcia poc habitual a casa nostra. L’origen de tot plegat el trobem en una de les joies del ‘hardbop’, i del mític segell ‘Impulse’: el disc “The Blues and the Abstract Truth”(1961) d’Oliver Nelson. No és estrany que una tria com aquesta acabi oferint un punt de partida experimental i sòlid alhora. A unes arrels tan especials el grup hi suma el talent (sempre el talent) i el bon gust. El resultat final és allò que en diuen èxit.
A molts, el ‘hardbop’ ens fa feliços i pensem: caram! per això va néixer. El seu precedent, el “bebop”, ens dibuixava un món ombrívol i tot sovint conflictiu. Amb la dosi justa de lírica i una aposta irrenunciable pel blues, els excel·lents músics del “Nelson Project”, en canvi, van deixar molta felicitat el passat dissabte al Casino de Vilafranca.   
Presentaven el seu segon disc, el premiat “Mode Joe Vol.2”, que ens convida a redescobrir la música de l’enyorat Joe Henderson (1937-2001), icona del saxo tenor. I redescobrir-lo com a compositor és quelcom que engrandeix la figura del músic d’Ohio, i alhora distingeix amb tot mereixement tan brillant proposta.
L’atractiu principal del concert va ser, sense cap dubte, la configuració dels arranjaments i la personalització de tota aquella munió de bufadors en primera fila: el tenor de l’Albert Cirera, el saxo alt de Pablo Arias, el baríton de Noé Escolà i, sobre tot, la trompeta de Julián Sánchez, substitut del titular Roc Albero. La tasca no és senzilla perquè cal pensar molt bé totes les agrupacions: duos, trios i “tuttis”. Una riquesa que no es va fer excessiva ni embafadora, destacant els bons moments per sobre d’altres de més tràmit. Tan sols pel ventall de colors que en va sorgir, ja va valer la pena escoltar el concert de cap a cap.
L’altre centre d’atenció fou la secció rítmica, enriquida amb un guitarrista de tall líric com l’Enric Peinado, autor d’altra banda d’una de les poques composicions originals, “Mode Joe”. Manuel Krapovickas al contrabaix va tenir la missió de contenir l’esclat del grup, equilibrant des del darrera i agermanant el piano punyent de Federico Mazzanti i la bateria afable de Xavi Hinojosa.
Pel que fa a repertori, a més de l’emblemàtica “Stolen Moments” de Nelson, i un bon reguitzell de peces dels dos discos del grup, en el tram final va impactar “Black Narcissus” de Henderson, amb partitures de Julián Sánchez, que va incloure una narració prèvia (i gairebé esportiva) dels detalls de l’arranjament per part del propi autor, en una mostra de l’empatia que el grup va tenir amb el públic, en el decurs de tota la vetllada.  
Que aquesta proposta hagi estat possible sentir-la a Vilafranca és fruit d’un bon treball entre bambolines, que està en mans d’un Jazz Club Vilafranca, artísticament cada cop més solvent i desacomplexat.