dimarts, 30 de juliol del 2013

JAZZALDIA 48 2013 (I)

24 a 28-jul-2013 
En el retorn a Donosti sempre trobes portes obertes,
i no penses en el cartell de figures que t’esperen.
Penses en la “Trini”, i et passen pel cap imatges amb gent asseguda,
cossos coberts amb impermeables, gairebé immòbils, mullant-se per la pluja.
Quan tornes aquí, ja no recordes altres platges.  
Aprens que els tràfecs del Jazz Band Ball a la Zurriola són un miratge,
i que el Jazzaldia és un Festival amb geni, un follet que surt  i no para de voltar.
Quan tornes a Donosti penses que hi ha Jazz, que tot passa en un no res,
i que l’aigua també torna sempre.
Pharoah Sanders, Donostia 2013
... i aquest cop l’aigua ha tornat, gairebé cada dia.
Tan fàcil d’explicar i tan difícil de comprendre, però aquí hi trobareu solament la nostra impressió i les nostres imatges. No hem pogut arribar a tot arreu, naturalment. Ens hem deixat, per coincidències horàries o altres afers, actuacions com les de Sílvia Pérez Cruz, China Moses o Concha Buika, ...i moltes més.
Sempre passa i aquest cop també ha estat així. Hi ha hagut el Festival de John Zorn, de Jamie Cullum i de Diana Krall. Una terna de molt de pes que ha fet homes i dones feliços aquests dies.  Tanmateix, la felicitat del geni de la làmpada ha vingut des d’altres indrets, més subtils, des d’una mena de festival paral·lel que coneix pocs clixés i que obeeix, tot i que sovint per inèrcia, els savis designis d’Orfeu. Parlem de Vijay Iyer i la seva capacitat d’arribar al tot partint del no res, parlem de Gregory Porter amb aquella veu infal·lible, parlem de Youn Sun Nah, amb la que faríem la volta al món, i encara en voldríem més. Parlem d’Agustí Fernández i l’Aurora Trío.
Entremig també hem de parlar de dos sons inigualables: el de Lee Konitz (geni i figura), i el d’un altre històric com Pharoah Sanders; o de la visita gairebé obligada al Jazzaldia de Dave Douglas, o del minimalisme del quintet de Steve Swallow, i de la preocupant inquietud de Hiromi....
I encara n’hi ha més, començant pels premis Jazzaldia. Ara van per parelles i aquest cop li ha tocat a la llegenda viva que és Lee Konitz, ex-aequo amb el “Cifu”, el periodista més influent de l’Estat pel que fa a Jazz, en els darrers 50 anys. L’acte de lliurament a Juan Claudio Cifuentes va ser dels que no haurien d’haver acabat mai, entre batalleta i batalleta de l’home de “Jazz entre amigos”. Tampoc va passar desapercebut l’homenatge a Raúl Mao, traspassat enguany, gran coneixedor del Jazz i fundador de la revista “Cuadernos de Jazz”. Un petó a la María Antonia.
En tot cas, volem agrair les facilitats que sempre ens ha donat l’organització del Jazzaldia, i en especial tota la gent de premsa, per a fer la nostra feina. Una forta abraçada a tots.
Tot seguit, en els propers dies o setmanes (esperem que no s’allargui a mesos) farem un repàs a tot el que hem pogut sentir i veure. Una imatge valdrà en moltes ocasions, més que mil paraules.

divendres, 12 de juliol del 2013

EL TEATRE PLE (Comentari del VIJAZZ 2013)

“No, no, no el fan a Sabadell, que això solament és el títol… Sí, sí, ja t’ho he dit, és el patrocinador!   El Vijazz és el mateix...., no t’emboliquis Sisqueta, que ja sé per on vas, eh?   Dona! A veure si encara te n’hauré de fer un croquis”.  Tan aviat com pugui li he de posar un vídeo a la jaia, sinó l’avi em perdrà la paciència i ja hi serem pels trossos. Li ensenyaré que, com sempre, el Vi a la Rambla i el Jazz a davant del Museu. Quin descans. L’avi se’l mereix.
 
L’obra de teatre ha tornat a sortir bé i s’enfila fins i tot per sobre dels seus límits. Tornem a tenir milers de visitants i per a encimbellar l’artifici, a La Teva, el cap de tot plegat diu que guanyem un milió. Mare meva, si és que ens toca la rifa cada principi de juliol! No hi ha aturador pel Vijazz: hi ha pocs cellers a la Fira però molta gent a tastar i també molta a escoltar. La Fira la podem fer créixer, però la Plaça de Jaume I segurament no. El debat que permetria actuar sobre l’espadat de pedra sembla adormit i no hi ha moviments que el despertin. En tot cas compte, que els límits ja són ben presents i alguns, com el frec a frec per entrar al concert de Chick Corea, generen certa inquietud.
 
Girant la vista cap el que ens ocupa, del Jazz, el que més m’ha convençut no és en Corea, sinó els seus compatriotes Medeski, Martin & Wood. Ja sé que pensareu que aquesta decisió estava cantada, però us heu de refiar de la meva imparcialitat jazzística i sinó, encaixeu aquesta: el Pizzarelli em va fer passar una bona estona. Ho dic de veres, és un bon guitarrista i un xic menys valuós com a cantant, però l’ofici d’una banda nord-americana mai no es pot menystenir. Lliçons de perfecció un xic sardònica, però perfecció.
 
Mal m’està el dir-ho, però creia poc en el concert de Chick Corea & The Vigil, no per res, sinó perquè això de la fusió constant amb el passat, per molts acompanyants joves i sobradament preparats que portis, sempre duu a la repetició. Tot i confirmar-se aquesta circumstància, val a dir que la segona part del concert em va impressionar per la intensitat i el magnífic rendiment de les percussions. Dissabte, els MM&W ho van quadrar tot a la perfecció. Se’ls veia a la cara. Estaven feliços de passar per Vilafranca i això es va notar a l’escenari. Ells ja es coneixen més que les respectives mares, i no tenen ni un instant de dubte. Groove del bo, amb una inventiva brillant i molt estudiada, acompanyat per uns instrumentistes que ratllen l'excel·lència tècnica. Si ho amanim tot amb la passió que senten pel blues i el rock, tenim el concert perfecte del festival. Nosaltres no estàvem tan contents com ells, val a dir-ho. La disposició de cadires de la classe turista semblava dissenyada per un enginyer de Liliput.
 
El percussionista Roger Blàvia també va caminar per la banda alta en el seu concert a la Rambla. Amb socis com Raynald Colom i Jordi Bonell tens a l’abast des del jazz-rock fins al flamenc, i arribes a la bossa nova amb permís del baixista “Dudu” Penz. Tampoc no puc deixar de fer un esment a l’Astrio, a banda d’enviar també una salutació ben cordial a la “tigressa” Eliane Elias de la que, més que rendició als seus encants, hem de parlar de submissió a la seva mala jeia. Parar a mitja cançó no es fa, ni aquí ni a Istanbul. Els Astrio van causar impacte a la Rambla amb el seu rock progressiu i psicodèlic, que ajunten amb la capacitat improvisadora dels Santis, en Careta a la guitarra i en Serratosa a la bateria, ben acomboiats pel mestre de tot plegat, el teclista Arecio Smith amb les seves bases electròniques. Una gernació omplint la Rambla i gaudint, amb poc Jazz i molta connexió. Per a Phronesis un notable alt, tot i la dificultat en arrodonir el projecte. Bona idea aquesta de portar jazz jove i europeu. Que segueixi la via ben oberta i, tal com apuntàvem en la prèvia, que se n’obrin més, que de gent n’hi ha, i disposada a tot.
 
Una edició més, tot sembla fet a mida en aquest escenari del Banc Sabadell Vijazz Penedès. Ara toca, suposo, pentinar el gat. Però si mentre pentines, penses, segurament canviaràs coses i estaràs més content d’afaitar-te cada matí. Un milió bé que s’ho val! Bon estiu amb Jazz. 

dilluns, 8 de juliol del 2013

VIJAZZ PENEDÈS 2013 (i III)

Afrontem el darrer dia amb els horaris personals cada cop més decantats cap a la banda de vespre. Ara ja comencem les jornades més aviat cap a l’hora de dinar que cap a la d’esmorzar, tot i la gestió desconcertant de la Jam d’anit, que ens va fer tancar més aviat del previst. No, si encara li haurem de donar gràcies al manaia amb cara d’haver perdut un queixal, que ens la va negar!
Al capvespre, el Combo i la Big Band de l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet ens posava en solfa al bell mig de la Rambla, amb dignitat i molt bones sensacions. És que tot va en marxa en aquesta Escola? Doncs això sembla. Tot va amunt, amb paciència i constància i, sobre tot, sense cap por. Mira, ja sé per qui va el primer brindis del dia!
Chick Corea & The Vigil
Si he de fer cas d’algunes males crítiques que ha tingut el disc de presentació d’aquest nou grup The Vigil, he de dir que del concert de Chick Corea n’esperava més aviat poca cosa. Tanmateix, els judicis previs poques vegades són encertats i, quan parlem de Corea, sempre cal tenir molt presents els companys de viatge. Puc certificar, i certifico, que aquests són molt de fiar.
A banda del retard, ben alertat des de primera hora de la tarda per l’organització, i que no va tenir cap incidència apreciable en el desenvolupament del concert, la presentació a Vilafranca de The Vigil va estar fortament marcada per la barrera de percussió que formaven Marcus Gilmore (nét del gran Roy Haynes) i el veneçolà Luisito Quintero. Ja és sabut que Chick Corea sempre ha jugat amb els ritmes llatins i, perquè no dir-ho, amb els hispans. Els dos percussionistes (amb Gilmore, incommensurable en els poli-ritmes) van tenir la iniciativa en molts moments, i la resta va ser cosa de dos solistes antagònics, tot i interactuar amb molta solvència, com Charles Altura i Tim Garland.
La presentació del jove guitarrista Charles Altura va ser de les que agraden, de les que es recorden: primers plànols i primers solos tan sols començar. El noi té una mà esquerra de les que fan feredat, per ràpida i fiable, i també es defensa en el plànol emotiu i líric. Per això Chick Corea deu estar tan content de dur-lo amb ell. L’altre solista, en Tim Garland, no té res de jovenet però va desplegar la seva gran capacitat com a bufador. Saxos alt, soprano i tenor, flauta i clarinet baix. Bufa! En tots ells va mantenir un nivell altíssim i ens va posar molt cru trobar-li algun defalliment. Ans al contrari, solvència absoluta en tots, per bé que no li vam saber veure tampoc un instrument en què destaqués per sobre dels altres. Algun dels duos amb Altura va deixar empremta entre el públic.
Pel que fa al desenvolupament i contingut del concert, i sense entrar pròpiament en les peces, cal dividir-lo clarament en dues parts. La primera, molt més continguda i en alguns moments tediosa, desenvolupada gairebé tota amb Corea al piano acústic, i la segona, molt més incisiva, molt més intensa, amb el líder assegut davant dels teclats electrònics. Protagonisme breu també el de Christian McBride (soci ja veterà de Corea, i l’altra estrella del grup) que, en algun moment, va semblar poc col·laborador amb la dupla Gilmore-Quinteros, però tanmateix amb una absoluta solvència en els seus solos, tant al baix elèctric com amb el contrabaix. Per acabar, geni i figura de Chick Corea en un “Spain” massa palmari (perquè Spain? Es pensa que som beneits?), que va tancar el concert. Va fer cantar la plaça sencera i aquesta li va respondre admirablement, repetint nota per nota, amb una afinació impressionant.
Aquest cop puc afirmar que la producció del concert va ser gairebé impecable, incloent-hi el so. Estàvem drets al darrera de la zona de cadires i ho vam sentir tot amb molta fiabilitat, fins i tot els matisos. Una felicitació per als sonoritzadors. Comentar també que la gent del darrera, malgrat les males condicions per a escoltar concerts que hi havia (incloses les discussions entre els assistents per la dificultat d’accedir a la zona de cadires), va mantenir en general un silenci tan respectuós com estoic. Males sensacions que el festival faria bé en solucionar per a edicions venidores, perquè generen mala premsa i també males vibracions entre els espectadors. Ja se sap que construir una reputació costa molts esforços i temps. En canvi, perdre-la pot ser cosa de tan sols un mal moment.
Jam a La Moderna
Ja sé que em direu que no es pot fer cap a tot arreu i que, al final, això d’allargar la nit es paga amb interessos. Però, després d’un mos (i un bon cava) amb l’Imma i en Joan, em vaig alegrar molt d’haver fet cap a La Moderna. Ens vam trobar un set totalment acústic, en un local gairebé íntim i ple de joves amb ganes de seguir la nit amb Jazz. Una iniciativa de gent vinculada al Col·Mu (Col·lectiu Musical de Vilafranca), una d’aquelles entitats que ha nascut en silenci i que cada cop fa més bona impressió entre la gent de Vilafranca. De sobte, hi ha coses que t’alegren el Vijazz, i no són ni els caldos ni el cartell.










diumenge, 7 de juliol del 2013

VIJAZZ PENEDÈS 2013 (II)

Em poso en feina, poca estona després de conèixer que el concert d’avui amb Chick Corea començarà mitja hora més tard, és a dir, a 2/4 de 10. Sabent com de puntuals són totes les cites jazzístiques del Vijazz, no puc més que pensar que es tracta de quelcom francament lleu, i que la organització ens posa en avís. Començarà a les 21h30, ni un minut abans, ni un minut després. N’estic segur.
Capítol a part, en entrar a plaça ahir a la tarda amb un apassionat de Mingus (i de les motos) com en Dani,  no puc deixar de formalitzar la meva queixa per la disposició de les fileres de cadires. Algú comentava que era pitjor que anar en classe turista en alguna de les companyies aèries més barates. Dono fe de les estretors que va patir la gent normal. Els vips mengen a part i seuen més tous, encara que sempre deixen cadires buides. Una llàstima perquè als músics, això de les cadires buides no els sol agradar gaire. De les nostres estretors espero no haver de culpar el nostre estimat Porter de Nit, que ell només s’ocupa dels vips. Però, algú sap no és? I miss you, Max. No amago que m’agradaria poder-ne explicar alguna de teva, també enguany, però em temo que ja fem tard.
Medeski, Martin & Wood
Si ahir parlava de que el concert més rodó del dia va ser el darrer, el protagonitzat per Astrio, a la segona jornada del Vijazz hem de dir que, el primer de la vetllada ja va ser una lliçó de com es configuren els concerts rodons. Amb un inici amarat de “groove” que es va mantenir admirablement entre ritmes de blues i de rock, alguns d’ells de pinzellada llatina, l’actuació dels MM&W va baixar els seus biorritmes just a poca estona d’encarar la recta final, i des d’allà va anar com un tro fins l’acabament. Tota la resta va ser semblant a l’elixir de la vida. Una demostració de colors, sempre ben assajats i plens d’inventiva. La presència del set del teclista John Medeski és el que més impressiona, però també ens enganya respecte dels seus companys, i de llurs possibilitats davant dels respectius instruments, que són molt menys voluminosos. Recital de Billy Martin amb les percussions, que és la senzillesa feta baterista,  ben acompanyat per Chirs Wood i els seus pedals. La inventiva, que es veu reforçada pels tics propis del soul i el R&B, és el gran tresor d’aquest grup que va comptar amb una genial predisposició dels seus components, fruit sense cap dubte de la bona feina dels acompanyants assignats per l’organització.
John Pizzarelli Quartet
D’autèntica sacsejada podem qualificar la programació del neoclàssic John Pizzarelli, just després dels MM&W. La desbandada a tota la plaça va ser de les que fan època. No s’ha de ser tan radical, penso jo. De fet, si has fet el viatge fins a Vilafranca, pots pensar que un “mainstream” ben tocat pot ser també interessant, però en això del Jazz també hi ha molta intransigència. Sense defugir el sotrac que va suposar el canvi d’estil, he de dir que el concert de Pizzarelli em va fer passar una bona estona. Versions amb segell personal, molt tancades i milimetrades, però amb gust. La veu, amb poc registre, l’única limitació del líder i del grup. Tanta corbata i americana …..
Roger Blàvia Rhythm Complicity
Per a tornar a la bona senda, la que a mi m’agrada, a la Rambla teníem un grup dels que volen explicar coses. Dels que, amb el suport de les seves qualitats tècniques, s’endinsen dintre d’un univers per explorar. La nit es tancava amb una proposta de qualitat, que va bascular des de les sonoritats Miles Davis (gràcies a Raynald Colom) dels 70, fins al flamenc conduit per Jordi Bonell. Comentari a part, mereix Dudu Penz amb la guitarra baixa, i amb el seu ‘scat-singing’, sempre amb intencions tropicals. Roger Blàvia i el super set de bateria que va lluir donen fe de com de suggerent va ser la nit.
Jam interruptus
Qui pot programar una Jam a les 2AM i acabar-la a les 3AM? Doncs li haureu de preguntar al galifardeu que es va presentar amb gestos de capataç manaia i la va fer aturar, just quan la sessió començava a escalfar motors i l’escenari estava ple de músics. Gerro d’aigua freda, i a dormir.

dissabte, 6 de juliol del 2013

VIJAZZ PENEDÈS 2013 (I)

El mateix dia que hem rebut amb admiració la notícia de que el pianista mallorquí Agustí Fernández, creador i improvisador lliure i valent, rebrà ben aviat el Premi Nacional de Cultura que ofereix el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts), hem passat el primer dels tres dies forts del Vijazz Penedès. Aquí us deixo la primera píndola d’opinió del que personalment he pogut sentir, descrit de manera cronològica per a millor orientació, sobretot meva.
A banda del que, amb esperit inaugural i pretencioses lliçons d’història del Jazz local, va succeïr dijous al vespre-nit, la jornada de divendres s’ha viscut entre l’estrena de l’habitual passejada pels espais familiars: Fira, zona concerts i cercaví amb Brass Band. Mentre en Josep anava dirigint la Moby Dixie Brass Band, fent les parades adients tant per al repòs dels músics, com per al seu agermanament amb els fruits ben fermentats de la nostra terra, uns bons amics de Barcelona m’acompanyaven a fer la primera entrada al recinte de la Plaça de Jaume I.
Phronesis
Ens esperava el primer concert, la sorpresa jove i fresca del cartell d’enguany: el trio Phronesis. Amb la puntualitat a la que ens té acostumats el Vijazz, tot just a les 9 en punt, els 3 joves feien la seva entrada a l’escenari, no sense mostrar en els primers moments un cert nerviosisme, que no descarto que dugués connectada una certa dosi de curiositat, per l’entorn i per l’oportunitat que se’ls brindava. Passats els primers moments d’incertesa, el grup es va assentar i el projecte va començar a sortir a la llum. Es notava que encara hi ha moltes coses que estan començant per a Phronesis. El seu líder i baixista Jasper Hoiby va ser el que més va fer per a ajustar el trio, que estirava entre la força del baterista britànic Anton Eger i la producció mancada gairebé de lírica del pianista Ivo Neeme. L’esforç va donar bon resultat vistos els darrers 15 minuts que ens oferien, gràcies sobretot a la hiperactivitat del baterista. Vaig pensar que el projecte està madurant i té bones maneres a l’estil nòrdic-escandinau, tanmateix els cal fer-lo arribar al públic mantenint tot el missatge íntegre, i no tots els grups ho assoleixen.
Eliane Elias Quartet
Atac de cor en el concert de la “tigressa” Eliane Elias. El concert que ja havia començat amb alguns dubtes degut a les correcions de so que s’anaven produint, va patir una interrupció a la 3a o 4a peça. No hi ha cap raó per a interrompre una cançó, llevat d’una apagada de corrent, d’unes molt adverses condicions meteorològiques, o d’una desgràcia més gran. Aquesta és la determinació que va prendre la cantant brasilera, tot observant com algun dels periodistes acreditats la filmava més enllà del que ella hauria demanat o volgut. Manca de respecte, alguns espectadors ofesos, i també manca de coordinació en el pre concert, doncs els periodistes acreditats no solen excedir-se si saben que hi ha una prohibició tan absoluta per part de l’artista. No sé per on deuria parar el nostre estimat Porter de Nit. Tanmateix el concert es va reconduir amb èxit i, amb el so també molt més afinat, Eliane Elias voltada d’un quartet liderat pel baixista Marc Johnson, va complir amb les espectatives creades des de la seva contractació. El tribut a Chet Baker va ser breu, tan sols amb dues peces del disc “I Tought About You”, i la resta van ser peces del cançoner brasiler i temes del seu anterior disc de versions “Light My Fire” amb les que es va posar el públic a la butxaca, un públic que, més que rendit als encants de la protagonista, s’hi va veure sotmès.
Astrio
Ens esperava el concert d’un altre trio, l’Astrio, que va resultar ser el més rodó de la nit. Santi Careta, Arecio Smith i Santi Serratosa van desplegar un so ben allunyat del que entenem per Jazz, però amb una gran dosi de música improvisada. Sabíem de les qualitats improvisadores del guitarrista Santi Careta, però ahir ens va desbordar. Segurament va ser culpa del projecte d’aquests aventurers “astronautes” i extremats. Sobre bases del rock progressiu dels 70, amarades d’electrònica i percussions, van completar una actuació sense fisures i, el que és més important, sense traïr-se a ells mateixos, mantenint el control de tot el que havien tocat, sense deixar-se portar. I amb una altra cosa també, connexió directa amb el públic.
Leo Tejedor Quartet
Breu aturada a la Jam Session recuperada del Casino, que sembla que s’ha organitzat amb molta més rigorositat que anys anteriors, i a dormir. El dia d’avui ha començat d’una manera ben feliç amb el que el guitarrista Leo Tejedor ha mostrat en el concert vermut. El projecte de quartet va guanyant en solidesa i, fins i tot, ja ofereix moments admirables, plens de personalitat. Versions i peces pròpies han conformat una actuació que ha comptat amb Carles Sanz al piano, Ricard Parera a la bateria i Jordi Mestres al contrabaix.

dilluns, 1 de juliol del 2013

COM EL VALLÈS, PEL VIJAZZ, NO HI HA RES

De bracet amb la setena edició del ViJazz ens arriba un canvi dels importants a la capçalera: el color verd vinya que l’identificava des de l’edició de 2009 ha deixat pas al blau industrial de Banc Sabadell, en una maniobra tan silenciosa com necessària. Des de tots els punts de vista, l’operació ha estat balsàmica i permet mirar endavant amb força optimisme. L’entitat financera s’asseu a primera fila del maridatge i de passada n’allarga el nom, convertint-lo en parany de locutors i oradors. Un mal menor, si ho comparem amb un possible escenari on el patrocinador seria una empresa amb seu a l’altra co-capital de comarca, pilar indiscutible del Jazz català. Deixeu-me forçar una mica i constatar que, ara per ara, moltes coses bones del ViJazz venen del Vallès.
Chick Corea, Donostia-Sant Sebastià 2011Acudits i casualitats a banda, la gran notícia s’afegeix enguany a un cartell que desprèn forts aromes de vi ben envellit. Aromes d’un celler on no tot el vi que hi reposa és “tranquil” i que continua mantenint la fórmula dels vells caldos, combinats amb altres de més frescos i joves. Les figures consagrades són el gran imant del ViJazz i sense elles, el maridatge Jazz-Vi probablement no tindria l’efecte desitjat.
Encapçala la llista Chick Corea, l’indòmit fabricant de projectes i icona del jazz-rock que amb 72 anyets acabats de fer lidera The Vigil, una lluent proposta amb rerefons elèctric. Geni i figura dalt l’escenari, es presenta amb un estol de talents consagrats, entre els que destaca el jove baterista Marcus Gilmore. La vessant llatina anirà a càrrec d’Eliane Elias: bandera blanca a la plaça i rendició total als seus encants. Veu seductora com poques, piano dolç i temptador i pop-jazz tropical d’escola brasilera, en un singular tribut a l’inefable Chet Baker. Per tancar el triumvirat, el trio Medeski, Martin & Wood, una aliança de més de 20 anys que, sense deixar l’electrònica, fa una aposta decidida per la via acústica. Defensarà la continuïtat d’un projecte que ha estat, i és, un dels més trencadors i atractius del Jazz nord-americà contemporani. Tots tres grups, un per un, són motiu suficient per a instal·lar-se aquests dies al Penedès.
Naturalment, convindrà no perdre’s la descoberta que representarà per a la majoria el trio britànic-escandinau Phronesis, ni tampoc es pot passar per alt el moment “mainstream”, amb el prisma revisionista però despert de John Pizzarelli. I encara, si ens submergim a l’interior del programa, hi trobem dues rellevants propostes del Jazz fet a Catalunya, que ens arriben a la Rambla: el grup Astrio, amb una aposta eclèctica propera al rock que arriba precedida d’un èxit notable; i Roger Blàvia, acompanyat d’un magnífic trio d’asos, que ens portarà el seu calidoscopi de percussions.
Fet el repàs artístic, i encara un xic enfervorit per les òptimes sensacions prèvies, tant artístiques com financeres, he d’admetre que no és la primera vegada que, a les vigílies, m’arriba una insolent sensació de “déjà vu”.  Set anys després, la brillant idea continua escampant goig però genera poques sorpreses. Ve a tomb perquè, segons he pogut llegir fa poc en aquestes mateixes pàgines, l’organització té previst d’ampliar la programació del festival(sic). Una actitud que aplaudeixo des d’aquí perquè, sense deixar de ser el que és, al Vijazz li cal proposar més coses, i no parlo només de maquillatge. Estem d’acord en què el patró actual és bona recepta per al manteniment, sobre tot si no es veu desballestat pels fonaments. Però el futur no s’ha de construir sobre el manteniment, sinó sobre el canvi. El present que vivim ens ho ensenya cada dia. Cal aprofitar que fins a 2016 no s’esperen (permeteu-me un altre acudit) entrebancs.