dimecres, 28 d’agost del 2013

ORRIN EVANS TRIO (Barcelona, 22-08-2013)

Orrin Evans, Barcelona 2013
Orrin Evans, piano i veu
Luques Curtis, contrabaix
Byron Landham, bateria

Entre la munió de concerts que s’han programat pel Mas i Mas Festival d’enguany, ens ha aparegut al Jamboree un dels talents de la creació musical que avui dia es poden fer venir des de Nova York. Es tracta del pianista,  compositor  i líder Orrin Evans, que no és ni molt menys un desconegut per al públic barceloní. Tampoc ho és del Jamboree, que ja ha tingut ocasió de sentir-lo en diverses ocasions, i la darrera d’elles com a component del sextet Tarbaby, que lidera junt amb el contrabaixista Eric Revis i el baterista Nasheet Waits.
Per a la vetllada amb el seu trio, el pianista va encetar el primer set trepitjant fort el pedal del hardbop, per a prendre mides a la sala i al seu públic. Després va girar cap al mestratge d’Ornette Coleman amb “Blues Connotation”, i més tard va atacar una visió molt més alternativa amb “Africa Song” de Bill McHenry. Totes dues corresponents al darrer disc del trio “...It Was Beauty”. Va tancar amb una balada en la que, per primer cop, vam poder sentir cantar el propi Evans. Cal parlar doncs, en aquesta primera part, d’un aterratge eclèctic amb alts i baixos pel que fa intensitat, tal com si s’hagués desencadenat una competició entre lírica i contundència. Notable i poc més.
Luques Curtis, Barcelona 2013
Al segon set les coses van canviar radicalment. El discurs va ser més cohesionat, com si el conjunt de composicions formessin part d’una sola cosa. El diàleg incisiu i persistent entre bateria i piano va ser la tònica dominant. Va ser un diàleg amb molts punts de trobada però amb un discurs individual ric i complex a la vegada. La lírica, tot i que present sobretot des del contrabaix, va quedar-se en segon pla.
La presència de la veu en diverses parts del concert va ser també un signe evident d’identitat, sobre tot perquè va aparèixer en forma cantada però també com a un simple color més de tot l’entramat, alguna cosa gairebé tribal, i més connectada amb la veu com a instrument.
El trio va deixar anar trets que l’identificaven amb Tarbaby sobre tot pel que fa a la cruesa i la contundència d’alguns passatges, les trobades enèrgiques entre bateria i piano, i la navegació tempestuosa amb el contrabaix.
Destacar d’altra banda la tècnica d’Orrin Evans. Capaç del pianíssim més suau i del funk més agressiu, és amo d’una pulsació persistent i viva, sempre mantenint mà i dits en posició com si, a la vista de l’espectador, arrossegués feixugament les notes sobre el teclat. Notable i discret, es va mostrar magistral en les harmonies, quelcom que segurament va aprendre d’un dels seus mestres, Kenny Barron.
Byron Landham, Barcelona 2013
Final amb homenatge a dos pianistes de primeríssima fila desapareguts recentment (Mulgrew Miller i Cedar Walton), i bis que ens va descobrir la capacitat d’Orrin Evans per a dirigir, liderant un entretingut cànon entre la nodrida reunió d’aficionats que gairebé omplien la zona de cadires.
La música que va desplegar el trio és hereva absoluta del hardbop i transita per les seves vies. Tot i la forta empremta personal, no es pot negar aquesta procedència, ni tampoc que les arrels es mantenen fermament lligades a la tradició.
Segons va informar al principi del segon set Pere Pons, director artístic de la sala Jamboree, s’està gestionant la presència a Barcelona de la Captain Black Big Band que dirigeix Orrin Evans, una operació encara sense data però sembla que amb bones possibilitats d’èxit. Des d’avui mateix ja l’estem esperant.

dimecres, 14 d’agost del 2013

ERIK TRUFFAZ QUARTET (Barcelona, 9/08/2013)

Erick Truffaz, Barcelona 2013


Erik Truffaz, trompeta i efectes
Benoît Corboz, teclats i efectes
Marcello Giuliani, baix elèctric
Maxance Sibille, bateria






Simetria avançada

Erik Truffaz ha passat un cop més per Barcelona per a presentar, amb algunes variacions en el seu quartet habitual, la nova proposta que pren forma amb el disc “El Tiempo de la Revolución”, així, en castellà. El grup presentava una variació, sembla que temporal, a la bateria, mantenint-se al grup el genial baixista Marcello Giuliani i el teclista Benoit Corboz, que ha substituït Patrick Muller ja a la gravació del CD.

De Giuliani solament indicar que, sempre a l’ombra però al centre, es va mostrar imaginatiu, enriquint la tebior d’alguns moments. Corboz, inquiet i punyent en les seves intervencions, no va ser tan prolífic amb els colors com podíem esperar, tot i donar molt bon nivell en els passatges en els que el seu piano Fender simulava l’orgue Hammond.
  
Marcello Giuliani, Barcelona 2013El concert es va centrar de bon principi en una atmosfera ambient bastant xafogosa, fins que el tema African Mist ens va començar a canviar el cos, incorporant ritmes no tan simètrics i, tal com el seu nom indica, de projecció africana.

Benoît Corboz, Barcelona 2013

Maxence Sibille, Barcelona 2013



Després, la vetllada es va acabar de centrar amb un episodi breu orientat al funk. Des d’aquell moment les prestacions del jove baterista Maxence Sibille van començar a marcar l’actuació, resolta de manera molt més rica i desimbolta del que presagiava l’arrencada. Això va generar molt bones sensacions entre el nombrós públic reunit a la Sala 2 de l’Apolo de Barcelona, en un dels concerts d’aquest Mas i Mas Festival, que continua sense defugir la jugada i omple tossudament els mesos d’agost amb música.

Pel que fa a Truffaz, el vam trobar valent com sempre, obert a deixar protagonisme al grup. Sense abusar de l’electrònica i molt centrat en les seves composicions que, a l’escenari, sempre tracta d’una manera sòbria i perfeccionista. Unes partitures exigents en el so que projecten, però que permeten molts moments per al discurs individual. Tal com ja he explicat, en aquests espais van excel·lir sobre tot, Giuliani i Sibille. Bon treball d'orfebreria de Marcello Giuliani , donant vida a tot el que no en tenia i abraçant i tutelant el baterista recentment incorporat.

dilluns, 12 d’agost del 2013

JAZZALDIA 48 2013 (III)

25-jul-2013
VIJAY IYER TRIO
No, no era l’objectiu, no estava previst, ho confesso. Quina gran manca de sensibilitat! Aquesta era la tercera vegada que sentíem Vijay Iyer, en els darrers 3 anys, i potser això ens va relaxar una mica. Però, com és que fem aquestes errades tan absurdes? Mai, mai, mai, pots donar-te per relaxat quan entres a un concert d’aquest pianista. És un tipus brillant i que, des de que el conec, no ha parat de millorar la seva proposta. Espero haver après la lliçó!
Vijay Iyer, Donostia 2013Des de la seva aparença pusil·lànime, Vijay Iyer va evidenciar en aquest concert tenir un major domini de l’escena i, llevat dels seus dits sobre el teclat, no va deixar gaire res a l’atzar. Fins es va permetre alguna broma, com allò de que a mitja actuació no recordava quines peces havia tocat al principi. Peces noves, segur, i acabades de sortir del forn. Hi ha molts músics que presumeixen d’escriure les seves peces a l’escenari. Vijay Iyer simplement ho fa.
Amb el Teatro Victoria Eugenia ple de gom a gom, el pianista d’origen hindú va portar els presents a un viatge rítmic extremat, volant des del blues fins al techno incloent, tot i que en compta-gotes, bases electròniques pre-gravades.
Núvols blancs, xais endormiscats....
cursa de cavalls enfervorits!
i, entremig, un crescendo lluminós….
D’una elasticitat irrenunciable, entre el beat tempestuós de Tayshawn Sorey, -enèrgic substitut del recentment ascendit Marcus Gilmore-, i la lírica de Stephan Crump –els seus episodis amb l’arc van ser colpidors-, el trio va pitjar l’accelerador fins a l’extenuació, per a deixar-se caure després amb la ingravidesa d’una ploma. Quina facilitat!  L’infinit tot d’un cop i el silenci absolut! diu Lluís Llach. Va ser un joc de ritmes ben amanits des de l’aire monkià que sempre acompanya la pianística d’aquest músic inquiet. Et deixa sense paraules.
A l’inrevés que en d’altres ocasions, no es va fer pregar gens a l’hora d’oferir el hit de Michael Jackson, Human Nature, a l’hora del bis. Coses de l’estat d’ànim? 
Aleshores encara no ho sabíem, però acabàvem de sentir un dels millors concerts del Jazzaldia.

THE SWALLOW QUINTET
En el nostre trasllat a la Plaza de la Trinidad vam pair com vam poder la descàrrega, i ens dèiem que sentir Steve Swallow combinat amb Carla Bley i Steve Cardenas no podia ser mala cosa. No ho va ser, però ja us aviso que la màgia d’en Vijay va durar estona.
Steve Swallow, Donostia 2013Carla Bley és qui mana amb dolçor i encert però, malauradament, sense treball de baixos, el Hammond que tenia a les mans va perdre gran part de la seva paleta de colors. Al piano la cosa hauria funcionat el doble. Tot i així, crec que vam tenir una bona expressió de les llegendàries personalitats de Swallow (72) i Bley (77), sempre amb un punt de nostàlgia i un altre de rebel·lia. Tots dos van caminar abraçats amb la lírica de Steve Cardenas, un dels excel·lents guitarristes “amagats” del l’escena nord-americana.  Després de sentir aquest concert, sembla realment que del minimalisme al blues hi vagi solament un pas.
Carla Bley, Donostia 2013Jordi Rossi, camaleònic com mai, va clavar a la perfecció amb la proposta sovint delicada i un xic esquizofrènica del quintet. Segur que el baterista barceloní combrega fàcilment amb el projecte, igual que el saxofonista tot terreny Chris Cheek, encarregat d’aportar un fraseig imaginatiu i alhora sòlid, contribuint notablement a l’equilibri final del grup.

JORGE PARDO HUELLAS XL
Jorge Pardo, Donostia 2013No sabem si la sigla XL fa referència a l’envergadura del projecte, però ens dóna peu a afirmar que el que vam sentir tot just després de la parella Swallow-Bley, va ser en molts aspectes gran. En primer lloc cal dir que va ser flamenc, un flamenc expansiu. Quan no era flamenc, en conservava tota l’essència. I després va ser Jazz, un Jazz pensat per a totes les orelles, en format Big Band, que també és sinònim de gran. Transversalitat i expansió, aquestes són les paraules que, segons el nostre parer, defineixen “Huellas”. No cal més que això per a arribar directe al públic.
Jorge Pardo Huellas XL, Donostia 2013Jorge Pardo que continua sent un intèrpret molt emotiu, sobre tot a la flauta travessera, i Josemi Carmona es van repartir el protagonisme junt amb David Pastor, director de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics de Barcelona, i Diego Guerrero, arranjador d’algunes de les obres, com ara la suite “El Rio” que ell mateix va dirigir. Això és Flamenc-Jazz amb altura de mires i sense complexos. Jorge Pardo va explicar que arribava al Jazzaldia molts anys després del seu debut al Festival (com a participant en els concursos de grups joves), crec que va dir 35. Massa temps ha passat... Sembla que al Jazzaldia s’han despertat tard... però han despertat!
Original Jazz Orchestra amb Roger Martínez, Donostia 2013Bon rendiment de l’OJO, embolcallant amb respecte la “jondura” del grup, amb bon treball de conjunt i mantenint el nivell en els solos. Pel que fa als altres acompanyants de Pardo, va ser especialment destacable la participació de Marc Miralta a la marimba, a la qual va ajudar a desprendre les olors flamenques que calien. Per a mi, una novetat, sentir la marimba acompanyant flamenc.


AGUSTÍ FERNÁNDEZ AURORA TRIO

Tot i que no ens trobàvem en les millors condicions (3 concerts previs gairebé consecutius, el sirimiri que calava cada cop més i l’horari –gairebé la una de la matinada-), per a tancar el dia (o la nit), ens vam acostar al claustre de San Telmo, a escoltar la part final d’una de les audicions que, a priori, em venien més de gust.
El Jazzaldia, però, és cruel a l’hora de combinar estils i horaris, i només vam poder gaudir de mitja hora d’aquest artesà de la improvisació. Això sí, en la penombra de l’escenari (no tenim fotografies amb qualitat suficient) i sota un xim-xim insistent. És poc, però per a mi va ser molt bo tornar a sentir una proposta esquizofrènica (dues en un dia). Aurora Trio és molt mediterrani, molt acolorit, però també rebel i contundent. En aquesta mitja hora el trio, amb Barry Guy al contrabaix i Ramón López a la bateria, ens va sobrepassar del tot, alternant peces líriques (i, tal com deia, d’una arrel mediterrània evident) amb d’altres totalment mancades de línia melòdica, on el més important eren les textures i els cops d’efecte, les conjuncions entre ells i la lliure manifestació de complicitats. No puc deixar de destacar el so que li treu Agustí Fernández al seu piano. Utilitza totes les possibilitats de l’instrument, tots els matisos, sense automutilar-se. Quin extraordinari pianista!

divendres, 2 d’agost del 2013

JAZZALDIA 48 2013 (II)

24-jul-2013

Jazz Band Ball

El Jazzaldia s’ha posat en marxa amb el Jazz Band Ball, un conjunt de concerts gratuïts tot sovint eclèctics, que se celebra a la zona de platja adjacent al cubs de Moneo, i que compta amb un públic divers i bellugadís. Certament, és una vetllada caòtica de seguir, amb diversos concerts simultanis. És una mena de posada de llarg, on sembla que hom hagi reunit tots els protagonistes del Festival, músics i públic, i els hagi posat a tocar i aplaudir tots alhora. Feu treballar la imaginació i tindreu una sensació aproximada del sarau. Però no us hi entretingueu gaire, que
tenim pressa, molta pressa.
El Jazz Band Ball comença i ja fem tard.
Corre, corre.... travessem el pont!
... arribem i canta Porter.
No pot ser! Canta al sol,
mirant la posta....
no es treu ni el barret ni el passa-muntanyes.
(És un escenari per a herois, aquest del Kursaal)
Ulleres de sol; aquesta és la imatge.
Barret, passa-muntanyes i ulleres de sol.
Gregory Porter, Donostia 2013Entre tant de moviment, enguany sobresurt la figura del cantant Gregory Porter, tot i que també em crida força la nova proposta "experimental" del pianista Robert Glasper. A la Zurriola, amb el públic a la platja, hi ha actuat també la gran aposta del dia (o de la nit): el menut i igualment bellugadís (pianista i cantant) Jamie Cullum. Un geni que sobrepassa la nostra capacitat de comprensió, i els nostres coneixements de pop, circ i gimnàstica rítmica. També hem pogut veure la Shibuza Shirazu Orchestra que ha abocat tota la seva energia multi-disciplinar per mitjà del seu ritme ska incansable. Els Comediants podrien agermanar-s’hi. Grans dosis de flexibilitat musical calien per a apreciar la feina del Trio Reijseger/Fraanje/Sylla. Orfeu sap que ho hem intentat, però ha estat en va.
Jamie Cullum en plena actuació, Donostia 2013Tanmateix ens interessa Gregory, i ell no canvia. Continua tan afable com el recordes, i te’l mires com miraries un elefant de dibuixos animats. Saps que mai no et trepitjarà.
Mentre l’actuació de Gregory avança, la camisa que culmina amb un llaç verd al coll, es va mullant amb la suor.
Shibuza Shirazu Orchestra, Donostia 2013Gregory Porter ofereix una actuació brillant, de les que mereixen reconeixement. El seu tarannà afable i alhora modest, i la seva veu fonda i infal·lible, completen hora i mitja de recorregut pel gospel i el blues, salpebrada amb peces del seu disc “Be Good” i del que sortirà el setembre “Liquid Spirits”. Una vetllada rodona que col·loca el cantant en direcció a altres escenaris més adients del propi festival, per a properes ocasions. L’any que ve el tornarem a veure.
Robert Glasper, Donostia 2013Ja ens oblidàvem de Robert Glasper. Qui l’ha vist i qui el veu. Pràcticament ha dedicat el concert al techno i al hip-hop. La sensació de tebior ha estat important, i la d’avorriment també. Em sap greu perquè és un pianista imaginatiu i amb una tècnica excel·lent. Això de les fusions no sempre acaba en la direcció desitjada. Tot i així, sé d’uns quants que s’ho van passar molt bé amb les bases electròniques i els solos del saxofonista Casey Benjamin a qui, havent-se erigit en protagonista gairebé permanent del concert , molts van confondre amb el propi Glasper. Eh! Bob, on ets? Desperta!