diumenge, 22 de setembre del 2013

JAZZALDIA 48 2013 (IV)

26-jul-2013
Lee Konitz, Auditorio del Kursaal, Donostia 2013
LEE KONITZ QUARTET

El més probable és que, si hagués estat per ell, no hauria instal·lat cap micròfon a la sala. Sabem que Lee Konitz sempre vol tocar en acústic. Suposem que per això Miguel Martín, director del Festival, en lliurar-li el premi Jazzaldia al mateix escenari, s’hi va referir com a un home que “ha influït i continua influint” en el desenvolupament del Jazz.
Per a Lee Konitz (a punt de fer-ne 86), el so i el silenci són germans de sang. Segurament per això vol tenir els aparells d’amplificació el més lluny possible. Amb ells, el silenci a cops no és possible i ell el necessita com l’aire que respira. El concert que obria el tercer dia de Festival va tenir aquest camp de cultiu. Quan el mestre s’acostava al micròfon ho feia amb desconfiança i jo diria que, fins i tot, amb certa temença.
Konitz ens va facturar un seguit d’estàndards de-construïts sota aquella pauta, sovint oblidada, de no tocar més enllà del que és necessari. Veterà en tot, va voler fer broma entre peça i peça potser perquè sap que la seva música no ha estat ni és per a les masses (el Kursaal no es va omplir), o potser perquè sap que el seu cool ja no es cap innovació, tot i continuar suggerint una pila de colors i emocions.
Això és, en poques paraules el que ens va transmetre Konitz, que venia acompanyat de Dan Tepfer (pianista amb qui treballa des de fa alguns anys, i del que -mig de broma o mig seriosament- no li recordava el cognom en el moment de les presentacions), Jeremy Stratton al contrabaix i George Schuller a la  bateria.
DAVE DOUGLAS QUINTET
Com ja havia passat el dia anterior, de cop i volta vam canviar el capteniment i la protecció d’una sala (aquest cop l’Auditori del Kursaal) per la incertesa de l’aire lliure, a la Trini. Ens esperava Dave Douglas i, ho he de tornar a dir: quan passes davant d’una actuació de Dave Douglas has d’entrar i, si no ho fas, comets una relliscada de les importants.
Dave Douglas, Plaza de la Trinidad, Donostia 2013Sensació semblant a la viscuda amb Vijay Iyer, sobre tot pel que té de conegut i perquè el trompetista nord-americà sempre té coses per dir. Sempre et dóna novetats, tot i fer-ho sovint des d’un prisma exagerat i complex, una estructura falsament inestable que no s’explica sense el talent i la tècnica.
Si en els darrers experiments amb la Brass Ecstasy i el trio de bufadors amb Enrico Rava i Avishai Cohen, Douglas ens proposava un recorregut per la història de la música americana, aquest cop ens va ampliar sensiblement l’espectre convidant-nos a un viatge per altres músiques del món, amb entrada pel cançoner americà i sortida pel blues, passant pel vals, aprofitant una escala a New Orleans per a saltar a l’orient, i amb cançó de bressol inclosa.
I tot això des d’una formació de quintet que podríem qualificar de clàssica, amb el saxofonista tenor Jon Irabagon, un home de discurs dissonant i frenètic molt proper al del propi líder, la baixista Linda Oh, capaç de transitar per camins tortuosos, i si cal camps a través, la musculatura de Rudy Royston, que va marcar molts moments de l’actuació, i Matt Mitchell, amb menys repercussió de l’esperada al piano, però que sempre va estar present i connectat.
Va ser el món dissonant de Douglas per mitjà d’un quintet clàssic del ‘hardbop’ que manté, com sempre, les directrius d’enllaç insubornables amb la tradició.
PHAROAH SANDERS
Pharoah Sanders. Plaza de la Trinidad, Donostia 2013
En morir en plena maduresa artística, John Coltrane, per la seva qualitat de líder, va deixar molts músics joves i no tan joves, ben desemparats. Molts d’aquests joves es van trobar de cop i volta sense la seva referència i sense camins nous per on transitar. Un d'aquests joves músics era Pharoah Sanders, en aquell temps un tenorista amb futur. Ell mateix, junt amb el desaparegut Albert Ayler, van ser dels que van prendre la iniciativa, y van seguir amb el llegat del gran mestre. Pel que es va veure en el segon concert de la Plaza de la Trinidad, l’herència coltraniana és ben viva en Sanders, encara que tan sols sigui per a mostrar-li agraïment. Per això, res no va ser més significatiu en el concert que les tres peces amb les que va obrir: The Night has a Thousand Eyes, Naima i Giant Steps, tres de les preferides de Coltrane, les dues últimes portant la seva signatura. Tota una declaració d’intencions.
Al concert li hauríem agraït algun canvi de ritme, tot i la seva brevetat, car ben just va arribar a la 1h15. El rendiment del trio va ser molt destacable amb Dan Tepfer al capdavant, el pianista que repetia després d'haver actuat amb Lee Konitz poques hores abans, Oli Hayhurst al contrabaix i Gene Calderazzo a la bateria. Del veterà saxofonista podem destacar el seu so majestuós, literalment intacte i, no tant pels anys (72), sinó més aviat per les dificultats de mobilitat que va evidenciar en el seu transitar per l’escenari. Això, malgrat els intents que va fer de marcar-se algunes passes de ball. Ai, Faraó!

JOHN ZORN: MASADA MARATHON
Tot i que aquest concert correspon a l’endemà dels que comentem en aquesta mateixa entrada, preferim publicar-lo tot seguit atès que es tracta d’una crònica que no té documentació fotogràfica. Segons el que ens ha fet arribar l’organització del Jazzaldia, en John Zorn ha declinat la possibilitat de que es puguin fer fotografies en el decurs del concert i solament ha permès que el fotògraf oficial, Lolo Vasco, en tirés algunes durant la prova de so prèvia.
27-jul-2013
Si he de ser franc, potser no hi haurà en aquest cronista el nivell suficient que permeti contar tot el que va passar a l’Auditori del Kursaal, la tarda nit del 28 de juliol de 2013. Van ser 4 hores i mitja de petits concerts de 20-25 minuts de durada, en una representativa mostra de tot el que es cou al voltant del segell Tzadik. És veritat que va ser la primera audició en directe a la que assistíem de tot el que es mou musicalment a l’entorn de John Zorn. Per tant, atès que es tracta de la primera experiència zorniana, ja us dic ara que més aviat parlaré de sensacions globals, que no de detalls concrets.
Abans que res, cal dir que no va ser un concert cansat, ni encara menys avorrit. Si alguna cosa va superar les nostres capacitats va ser el volum desmesurat que van utilitzar tant la proposta de David Krakauer com la de The Secret Chiefs. Segurament aquesta és la intenció d’ambdós grups, enardir i sacsejar l’audiència a base de bufetades sòniques. Entenc que aquesta sigui una norma del rock dels 70 però, ben entrat el segle XXI, la tecnologia ofereix possibilitats més que bones per a donar volum sense lesionar els timpans dels espectadors.
Una primera hora senzillament magnífica. L’inici de la vetllada va portar el segell personal Zorn, aquell que més representa el caràcter i la brillantor tècnica del músic: el Masada Quartet. Amb el propi Zorn i Dave Douglas afinant el que no és afinable, fugint per sobre del pentagrama, van oferir solament dues peces, però ens van deixar clavats a les butaques. Klezmer o no, la música entrava pels porus de la pell. Tot seguit, el duo impecable de la pianista Silvie Curvoisier i el violinista Mark Feldman també va entrar directe com un obús. Música clara i rebel a la vegada. Tanmateix el que ens va tornar a il·luminar va ser el grup del percussionista Cyro Baptista, Banquet of The Spirits, amb un tractament fabulós de les percussions, amb el propi John Zorn dirigint la fanfàrria des de l’escenari.
Les quatre veus femenines de Mycale van suposar una baixada de ritme i també de l’atenció, tot i la bona preparació de les executants. Sense menystenir les facultats curatives de la veu, per molt bon repertori que fos l’escollit, cap grup ‘a cappella’ pot mantenir viva la intensitat necessària. Però la baixada es va compensar de seguida amb l’entrada en escena del grup The Dreamers en la primera participació del formidable guitarrista Marc Ribot. Tornada al Klezmer amb un punt de lírica embriagador que la brevetat de les actuacions no va deixar que es convertís en massa repetitiu. Tot seguit va entrar el grup del clarinetista David Krakauer amb una proposta més balcànica, si em permeteu, pel que fa al contingut, i elèctrica pel que fa a les formes.
Visiblement afectats per la descàrrega sònica, vam arribar al descans de 20 minuts que, sincerament, va ser balsàmic. Mala cosa si després de que les nostres membranes auditives reposessin, ens encolomen una altra allau molt més elèctrica que l’anterior, de nom The Secret Chiefs. Lamps i trons!! Diria el capità Haddock. Però immediatament vam tornar a les valls d’Orfeu amb el solo del violoncel·lista Erik Friedlander, que té la capacitat de fer sonar agressiu un instrument tan “afable” com el cello.
El Bar Kokhba és una altra de les creacions directes del propi Zorn, a on no participa com a solista, tot i dirigir des del mateix escenari. Bar Kokhba és una formació de corda, atès que inclou violí i violoncel (amb Feldman i Friedlander), a més del contrabaix de Greg Cohen i la guitarra elèctrica de Marc Ribot. Una formació exquisida que fa un aposta més folklòrica (també klezmer) però que juga amb intensitat amb el free i el rock, ben emparats per Joey Baron a la bateria i Cyro Baptista amb el seu autèntic “taller” de percussions.
Encara ens quedava una estona per a acabar i, orelles a banda, tota la nostra anatomia en volia més. El Masada String Trio amb el propi John Zorn dirigint assegut a terra davant Erik Friedlander (cello), Mark Feldman (violí) i Greg Cohen (contrabaix), també va ser molt líric però amb sensació de menys solidesa, en comparació als altres Masada.
Arribava l’hora d’Uri Caine, un pianista d’universos complexos i molt variats. Quan actua amb Zorn, treu la seva capacitat cromàtica a relluir, i sona clarament emparentat amb la proposta comuna. Sempre intenta trencar amb una melodia. Trenca i reconstrueix, lliga i deslliga.
Per acabar, la descàrrega de l’Electric Masada, amb els dos bateries (Joey Baron i Kenny Wollesen) i, un cop més, Cyro Baptista i el seu univers, acompanyats d’una formació tota endollada a la corrent, on destaca també Marc Ribot, el baixista Trevor Dunn i la incorporació de Ikue Mori amb les seves bases electròniques executades des de l’ordinador.
Final apoteòsic i grans sensacions d’haver participat en quelcom que pot tenir el segell d’únic a Europa, tot i que el proper més de setembre n’hi ha prevista una altra de Masada Marathon, aquest cop a Paris. Màrqueting i èxit donant-se la mà. La presència al Kursaal de públic vingut de tota Europa (i part de l’estranger) en va ser la millor prova.

dissabte, 21 de setembre del 2013

25è Mercat de Música Viva de VIC 2013 (i II)


DIVENDRES 13, I QUÈ?
Per a començar la “cursa” de divendres, un temps mort ens brinda l’oportunitat d’escoltar la cantautora Maria Coma. Ha estat una sort haver pogut comprovar com un pop, diguem-ne, atmosfèric (molt nòrdic) i expansiu treu el cap de mans d'una compositora audaç i pianista atrevida. Tres cançons ben païdes de la guanyadora del Puig Porret 2012.
Per a ser franc, si l’encavalcament d’horaris ens ho hagués permès no ens hauríem mogut del Teatre Atlàntida fins que Carmen Souza hagués acabat. Tot i així, mentre hi érem vam tenir temps suficient per a adonar-nos de que estàvem davant de la finezza feta persona. Cantant portuguesa amb orígens a l’arxipèlag de Cap Verd, enriqueix la melancolia lusitana amb ritmes tribals africans. El resultat, previsible per raons d’història de la música afroamericana, és un pop ètnic perfumat d’aires caribenys que captiven i desarmen. Un altre animal escènic a tenir en compte.
Diego Amador, Auditori L'Atlàntida, Vic 2013A l’Auditori ens esperaven Diego Amador i Llibert Fortuny, motiu de les nostres presses anteriors. Tot i que ja no es tracta de cap estrena, volíem ser presents en el concert d’aquest duo que ha reLlibert Fortuny, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013but tan bons comentaris. De dos solistes impetuosos com ells no es podia esperar més que una autèntica descàrrega. Un parell de tocs en forma d'estàndards (First Song i Caravan) barrejats amb una cataracta de pals flamencs. Un projecte ben consolidat que arriba molt fàcilment i que acaba connectant amb el rock, gràcies a la mateixa empenta que genera. Extraordinari Diego Amador, tant al piano com a la veu, dominant a la perfecció el registre jazzístic, i poderosa resposta, sovint histriònica, de Llibert Fortuny que entre saxo tenor i EWI encara té temps per a l'overdubbing. I qui li diu que no?






En acabat i en horari ja molt nocturn, a la Carpa Vermella, la proposta Giulia Valle "Líbera", de la que ja vam fer crònica de la seva excel·lent estrena, va lluir aquí amb empentes i rodolons. La radicalitat cap a la què ha evolucionatGiula Valle, Carpa Vermella, Vic 2013, i la força del punk que traspua, es van perdre en una bola sònica de difícil digestió, i els matisos de festa major mediterrània (folklore inventat, segons la pròpia autora) es van convertir en flaires massa volàtils. Tot i així va ser meritòria l’aportació de David Soler amb les seves incursions elèctriques, igual que la dels vents, amb David Pastor a la trompeta i Jon Robles al tenor i la flauta travessera.
De tornada i enfilant un merescut descans, ens volíem aturar un cop més a l’Auditori per a escoltar alguns temes de Seward, una formació amb cantant cosí germà (per la seva proximitat vocal, s’entén) de Freddie Mercury i proposta psicodèlica molt propera al rock progressiu dels 70. Un plaer pinkfloydià, si se'm permet, amb el guitarrista Jordi Matas tallant el bacallà. Excel·lent.

SOM UNS ‘JAZZ RUNNERS’
La jornada de dissabte començava a l’Auditori de l’Atlàntida, amb els Free Art Ensemble + Agustí Fernández.
Agustí Fernández amb Free Art Ensemble, Auditori L'Atlàntida, Vic 2013Producte de la renaixença del Free Jazz a casa nostra, hem tingut l'oportunitat de sentir una formació excepcional, dirigida pel pianista d’avantguarda Agustí Fernández.
José Manuel Leal "Tete" amb Free Art Ensemble, Auditori l'Atlàntida, Vic 2013El músic mallorquí ha ordit un projecte bicèfal, com altres vegades, al davant d'una formació amb tres saxofonistes, tres trompetistes, dos contrabaixos i dues bateries. Trobar qualificatius ens podria desbordar perquè hi ha un munt de sensacions a explicar: de com es complementen tots els instruments -cadascun segons la inspiració del moment,  retrobant-se després de cada aventura particular-; de com es construeix i desconstrueix una peça; de com d'importants son les sonoritats quan es barregen amb sentit; i de com són d'essencials el color i la melodia per a entendre-ho tot; de com es connecta tot amb la dimensió (i la tradició) del Jazz. 
Julián Sánchez amb Free Art Ensemble, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Per això ens limitem a explicar que la bicefàlia ve tant del propi caràcter ambidextre del concert (amb una construcció i una de-construcció), com dels dos mons que conviuen en la creativa d'Agustí Fernández: el calaix de les textures, ben orfe de melodia; i l'armari de les cançons, una mena de Pachamama jazzística que tot ho explica. Una actuació riquíssima, i molt connectada amb la via harmolòdica d’Ornette Coleman, que tardarem a oblidar.
Santiago Auserón amb Gabriel Amargant (clarinet), David Pastor (trompeta) i Joan Vinyals  (guitarra), Teatre de l'Atlàntida, Vic 2013 
Juan Perro no era objectiu principal, tot i que ens interessa de fa temps el què trama l'inefable Santiago Auserón, però a mesura que l’actuació avançava, s'hi va anar convertint. Tant ens va dominar el quartet que no vam poder sortir de la sala fins al final, doble bis inclòs. Va ser una vetllada amb barreja de blues i cançó cubana cuinada per un Santiago Auserón, Teatre l'Atlàntida, Vic 2013altre animal escènic (quants van?) dels més descarats, com és l'ex-líder de Radio Futura. Però és que amb els bufadors de torn (David Pastor, trompeta i Gabriel Amargant, tenor i clarinet) el bany de ficció es converteix en un conte de fades, on tot és tan real i palpable que ens fem creus de que tot allò sigui. Acompanyat del seu estimat “dimoni”, el guitarrista Joan Vinyals, el concert va transcórrer en una navegació marítima entre Nova Orleans i l'Havana, ajustada amb alguns temes propis i ben trufada d’estàndards de Jazz, entre els que vull destacar un meritori "Do you know what it means to miss New Orleans" amb cantant i músics a capella. Malgrat trobar-nos en la nit més atapeïda d'actuacions simultànies, té molt de mèrit haver omplert el Teatre de l'Atlàntida. Un premi merescut.
La brillant actuació de Juan Perro ens va deixar sense poder sentir el bufador castellà (saxo alt i soprano, i flautes diverses) José Luis Gutiérrez amb el seu Iberjazz Quartet. Solament vam tenir temps de sentir la darrera peça, que ens va sorprendre per la seva mística. Una connexió amb els elements, de concepció xinesa, però amb un flaire flamenc indubtable. Els 5 elements (terra, aigua, fusta, metall i foc) representats pels instruments i connectats amb el cor. Les cançons que arriben al cor són les que surten del cor. Aquest va ser, en forma de pancarta, el seu lema de comiat.
Molta sort a tots els grups i Visca la Música en directe!

dijous, 19 de setembre del 2013

25è Mercat de Música Viva de VIC 2013 (I)

UNA GRAN IDEA EN EXPANSIÓ


Sortint dels voltants de la Plaça Major i enfilant el passeig que duu, més enllà de la Vic (Bang) Jazz Cava, a l’excel·lent recinte del Teatre-Auditori de L’Atlàntida, ens ha semblat des del primer moment que aquesta Fira tan especial pel món de la música havia crescut i millorat. No crec que sigui només perquè ha complert un quart de segle d’existència (per molts anys!!). És una sensació que hem refermat en veure la quantitat ingent de concerts als carrers, gairebé un a cada plaça, i l’afluència massiva de programadors i managers, per no dir també de representants d’altres indústries properes a la música. En cinc anys que no l’havíem visitada el canvi es respira per tot arreu. Un autèntic fòrum de la indústria musical.
Carmen Souza, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Tot i que l’esdeveniment és formidable ja des de la seva mateixa concepció, i sense voler-me amagar en els tòpics, cal dir que tot té un preu, i la massificació que s’hi veu també. Nosaltres hem vingut per a caçar tot el que podíem sobre Jazz i música improvisada, i ens ha tocat la zona anomenada MV Lab, corresponent a les sales del complex de l’Atlàntida i les dues Carpes que s’hi munten a l’exterior.  Allà hem sentit propostes molt atractives, tot i que el límit de 45 minuts per concert ens han deixat sovint amb ganes de més. El MMVV no és només un Festival, és una Fira, i com a tal, la seva vocació és mostrar les novetats. Quants més participants, millor, i quanta més qualitat tinguin les propostes, també. Per això el públic (destinatari final, no ho oblidéssim pas) té la sensació de que moltes propostes van curtes de temps. Els escenaris de l’MV LAB bullen amb 2 i 3 concerts programats l’un darrera l’altre, amb els subsegüents talls per a muntar i desmuntar. Un desfici que de tant en tant es tradueix en un fluix resultat de la proposta afectada. No descobrim res si diem que aquest seguit d’inconvenients, que en cap cas arriben a ser greus, generen desencís entre músics i falses sensacions al públic. Però vist el resultat global de tot el que hem pogut escoltar, puntualitat britànica inclosa, hem de dir que l’organització ratlla l’excel·lent.
Gabriel Amargant i David Pastor amb Juan Perro, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Descrita l’escena que hem trobat, deixeu-nos explicar l’experiència viscuda en els tres dies dedicats a aquesta Torre de Babel musical, que es desenvoluparà tal com hem dit en els 4 escenaris de la zona de l’Atlàntida: Teatre, Auditori i les 2 Carpes exteriors (Negra i Vermella), l’anomenada zona MV Lab.
Recordem que, a banda del Festival OFF de la Plaça de la Catedral on s’hi senten propostes molt variades, incloent concerts pels més joves i concursos de grups, també hi ha el Festival pròpiament, i que té lloc als escenaris de la Plaça Major i El Sucre. I tot, tenint en compte que el Festival InVICtro, que ha celebrat la seva 12a i darrera edició, ha omplert també simultàniament el seu espai amb la música independent de casa nostra. El que dèiem, formidable.
CORRE CORRE
El nostre periple començava dijous dia 12 amb la presentació del grup Mercy Mercy Soul, a la Carpa Negra, capitanejat per la cantant Laia Martí. Va ser un tret de sortida simpàtic tot i el regust d’antigor que despertava. Res a dir com a presentació atès el bon domini general de l’escena i un més que acceptable resultat final, inclòs el nivell vocal mostrat. Amb el somriure als llavis després de sentir alguns estàndards i versions del soul modern, junt amb alguna peça pròpia de bona concepció.
Laia Martí amb Mercy Mercy Soul, Carpa Negra, Vic 2013Sortint en direcció a la Carpa Vermella ens trobem CaboSanRoque, un grup multidisciplinar que no entrava en els nostres objectius però que ens va deixar amb la imaginació fent tombs pel cap. Psicodèlia, poesia, un xic de rock, un toc teatral, i tot acompanyat de ginys mecànics en moviment, simulant animals. Bestiari, se’n diu, i sembla que neix de l’ambició no assolida de fer un concert amb animals reals. Ecologia onírica, podria ser? Sorprenent i suggeridora mitja hora dedicada.
Però comencem a córrer, que volem arribar novament a la Carpa Negra, uns metres més enllà, per a escoltar Tui Higgins & Xavier Monge Jazz Project. Equilibrista: Cecilia Revisited ens va transportar a la infància amb el record a una de les cantautores espanyoles més lliures de finals de la dictadura, sobre tot pel missatge de les seves lletres, entre malenconioses i reivindicatives. Sonoritat àmplia i swing palmari són les grans armes del trio del pianista Xavier Monge. Amb aquesta capa tan feliç, el projecte es deixa interpel·lar perfectament per la veu melosa i convicent de Tui Higgins, una cantant que també domina l’escena amb criteri i determinació.
Tui Higgins amb Xavier Monge Jazz Project, Carpa Negra, Vic 2013Hem de sortir abans de que s’acabi el revival de Cecilia per a canviar de Carpa i assistir al concert de The New Catalan Ensemble amb Andrea Motis & Joan Chamorro. A banda de la llargària del títol i de la lloable acció social que l’acompanya (NewCat), el projecte comporta moltes novetats. Andrea Motis amb The New Catalan Ensemble, Carpa Vermella, Vic 2013I la primera té a veure amb una Andrea Motis allunyada del seu registre habitual. La vam veure superant una prova difícil si tenim en compte les condicions ambientals i tècniques de la Carpa Vermella. L’encara joveníssima Jazzwoman se’n surt amb esforç, tenint en compte que el projecte inclou més novetats, com ara el repertori. Es tracta, en la seva major part, de poemes (Salvat Papasseit, Joan Margarit, Enric Casasses, Sebastià Alzamora, Manuel Forcano, i altres) musicats pel pianista Joan Díaz, un compositor amb davantal d’alquimista i bon bagatge en això d’encaixar tibles i flabiols en una Big Band de Jazz. Joan Díaz ja ho va intentar en el seu projecte amb el guitarrista de flamenc Niño Josele, i pel que vam poder comprovar segueix aprofundint en el so de la cobla amb molta delicadesa. El conjunt produeix un resultat digerible i feliç, que camina obstinadament cap a la naturalitat. L’altra aposta significativa és la fusió total de la formació, atès que no separa els instruments de cobla de la resta i els integra tots, colze amb colze. Servidor va sortir amb un altre somriure de complicitat, i moltes ganes de tornar a sentir la proposta en una sala amb condicions més favorables.
Un breu passeig mentre ens aturem a fer alguna passa de ball amb la Troba Kung-Fú que, literalment, ha rebentat la Carpa Negra, amb el seu Ska guerriller. Primera nit de gatzara.