diumenge, 24 de novembre del 2013

SYLVAIN CATHALA TRIO (Barcelona, 5-11-2013)

Sylvain Cathala, Barcelona 2013

Sylvain Cathala

saxo tenor

Sarah Murcia

contrabaix

Christophe Lavergne

bateria





El treball interior del saxofonista Sylvain Cathala demostra tenir l’abundància suficient per a generar un discurs remarcable, ple d’arestes sòniques i dissonàncies d’àmbit urbà. Es tracta d’un viatge audaç que, Sarah Murcia i Christophe Lavergne aprofiten cobejosament per a omplir el sarró, i repartir figures encara més riques....


Sarah Murcia, Barcelona 2013Mons interiors que sorprenen. Interessen perquè solen aportar riquesa i perquè descriuen una personalitat i els trets que la identifiquen. Diguem que furgar en la personalitat d’un artista és quelcom pel que ja val la pena fer l’esforç de voler escoltar-lo, salvada la seva capacitat per a expressar-se amb l’instrument que li és propi. Crec que amb aquestes premisses tenim ben enquadrat el concert que aquest trio de solistes ens va oferir al cartesià soterrani on hi ha l’Auditori de l’Institut Français de Barcelona. La personalitat a descobrir és la de Sylvain Cathala, un saxofonista que domina la complexitat.
Christophe Lavergne, Barcelona 2013A banda de l’aportació prèvia del disc publicat enguany, Flow & Cycle, el relat del concert s’enceta amb un inici descarnat, quasi violent, amb Hope, una peça plena de notes altes que llença missatges de l’estil “prepareu-vos per a la tempesta”. Una lliçó que podem aprendre si seguim amb el filòsof Descartes, engeguem la màquina de pensar, i ens deixem impressionar pel que sentim. Ergo sum! A la següent peça (Black Dance) ens topem amb la inspiració i la infal·libilitat d’un solo de Sarah Murcia. Un cop paït el concert, penso que aquest va ser un moment clau per a entendre l’atractiu d’aquest grup. La musicalitat ve del contrabaix. Ella condueix, o més ben dit, tradueix l’impuls dels seus companys.
Sylvain Cathala, Barcelona 2013Quan arribem a Constantine, el grup ja s’ha identificat plenament i, passada una fase de baixos bioritmes, malgrat la complexitat, la vivesa es comença a despertar novament des del mateix tenor, que ara abraça passatges no tan críptics i més directes. És aquí on els duos de bateria i contrabaix  esdeveSarah Murcia, Barcelona 2013nen  el centre del Sylvain Cathala, Barcelona 2013discurs. Intensitat a la bateria i cançó al contrabaix, ens fan descobrir novament Sarah Murcia a qui, sense embuts, hem de considerar l’autèntica revelació de la vetllada. Amb un so clar i pregon, abraça sense complexos el protagonisme solista, cantant amb inventiva i gran sentit de la lírica. Tanmateix, i ateses les possibilitats del grup i de cadascun dels components, he de confessar que em vaig quedar amb les ganes de sentir un duo tenor-bateria, i més després de veure que Christophe Lavergne s’absentava uns moments de l’escenari en el decurs d’una de les peces, propiciant la dualitat tenor-contrabaix, també molt suggestiva.
Christophe Lavergne, Barcelona 2013A hores d’ara el concert ja ha esdevingut molt més comunicatiu, i s’hi torna un xic més amb l’homenatge que el grup dedica al flautista d’avantguarda Magic Malik. La peça revela la influència que el músic d’origen antillà exerceix sobre el discurs de Cathala. Malik va treballar a Paris, farà prop de 10 anys amb el saxofonista Steve Coleman, pioner de la introspecció. Aquest detall ens quadra perfectament, car del món de Steve Coleman se’n descobreixen pinzellades ben gruixudes en el decurs del concert.
Sylvain Cathala, Christophe Lavergne i Sarah Murcia, Barcelona 2013En definitiva, va ser el retrat d’un món que s’endevina esquerp i  que s’alimenta de textures i interaccions dissonants. Tot amb un so franc i acurat... i Sarah Murcia, és clar.

dimecres, 20 de novembre del 2013

CHRISTIAN SCOTT QUINTET (Barcelona, 30-10-2013)

Christian Scott, Barcelona 2013 Christian Scott, Barcelona 2013

Christian Scott

trompeta i flugel

Braxton Cook

saxos alt i alt recte

Lawrence Fields

piano

Luques Curtis

contrabaix

Corey Fonville

bateria



Suposem que en un exercici de connexió amb la història, a la zona porxada de la cava del Jamboree es projectava de manera estel·lar el vídeo d’un concert de Miles Davis a Montreux, any 1989. S’hi veien imatges amb uns joveníssims Scofield, Garrett, Mazur, Jones.... acompanyant el visionari artista que, capcot, bufava una trompeta de color roig, vestint amb despreocupació l’acolorida roba dissenyada per ell mateix. Situar-se emocionalment per a rebre un concert és un detall mínim, si tu vols, però és de categoria.Luques Curtis, Barcelona 2013
De fet, Christian Scott ha emulat Miles com a mínim en una ocasió, quan va participar en la gravació de “Tutu Revisited” (2009), un disc del baixista i productor Marcus Miller. Més enllà d’això i de l’herència tècnica (val a dir que el so amb la sordina Harmon és clavat), veiem altres coses en comú entre el jove sureny i la icona del Jazz. Passió per les trompetes “personalitzades”, vestir també personalitzat, treball amb músics més joves, …. caldrà preguntar pels cotxes de luxe?
Christian Scott és un noi de Louisina, loquaç i malparlat (una altra coincidència amb Miles), que va debutar al Jamboree quan tenia 14 o 15 anys (ell mateix, en presentar-se, no ho recordava amb exactitud) acompanyant el seu oncle, el saxofonista Donald Harrison. Ara, amb 30 anys, és una figura capdavantera del Jazz i arrossega, a banda de la seva muller Dora Mendez-Scott, present a la sala i a l’escenari (va cantar una peça amb el grup en el decurs del primer set), una multitud d’aficionats.
Lawrence Fields, Barcelona 2013Corey Fonville, Barcelona 2013D’entrada, la sorpresa va ser que el sextet anunciat s’havia convertit en quintet per l’absència del guitarrista Matt Stevens, un dels responsables directes del so que el grup ha anat construint els darrers anys.  A la pràctica, l’absència es va traduir en una major contundència del grup i menys sentit de la lírica, unes premisses que expliquen per exemple el major protagonisme del jove saxofonista Braxton Cook (que va utilitzar en força ocasions un model recte de saxo alt, amb un so més proper al soprano) i de Corey Fonville a la bateria. Lawrence Fields al piano es va multiplicar però no va aixecar el dèficit líric, tot i la capacitat d’adaptació mostrada i la genètica que se li endevina, ben plena de swing.
L’actuació en general va anar plena de bop, un bop extremat i tallant, molt complex però més ballable que interessant, incloent les tendències urbanes que fa alguns anys que enriqueixen la proposta del trompetista.
Christian Scott & Braxton Scott, Barcelona 2013Dora Mendez-Scott, Barcelona 2013Christian Scott & Braxton Scott, Barcelona 2013
Al segon set, el discurs es va tornar encara menys identificable, car va apostar pel lluïment i va fer l’efecte que tot era més viu, amb la bateria un xic més apagada i cadenciosa. Entre peces com la balada Isadora amb una autèntica exhibició amb el flugel, i la peça dedicada al Katrina (aquell huracà que va devastar New Orleans el 2005), el repertori va incloure també dues peces-missatge (i, segurament també, homenatge): The Eye of the Hurricane de Herbie Hancock i Fingerprints de Wayne Shorter.  
Dora & Christian Scott, Barcelona 2013Sempre és agradable connectar amb la història, perquè el passat explica moltes coses que ens passen avui. D’aquell vídeo que ens passaven a l’entrada se’n diu ornamentació però, ben vist, es tracta d’una ambientació històrica que ni tan sols les estrelles consagrades poden ignorar. Ambientació històrica que enllaça perfectament amb les emocions viscudes una nit d’octubre al Jamboree, en un dels concerts del recent estrenat Jamboree Jazz Club Festival, un nou escenari que es desenvolupa a Barcelona paral·lel al Festival Internacional de Jazz. Històric!

diumenge, 3 de novembre del 2013

ARUÁN ORTIZ QUARTET (Terrassa, 25-10-2013)

Aruán Ortiz, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013Aruán Ortiz, piano
Rez Abbasi, guitarra elèctrica
John Hébert, contrabaix
Eric McPherson, bateria
Tal com toca a un artista inquiet, el cubà Aruán Ortiz cerca discurs propi. No com a pianista, que ja el té ben argumentat després d’una carrera de més de 15 anys, sinó com a compositor i productor.
Aruán Ortiz, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013Amb Orbiting (Fresh Sound, New Talent), un treball acabat de sortir al mercat, posa al descobert el seu propi món, un món que repta l’oient a un viatge sideral per “tots els camins de l’univers”, en paraules del propi autor. John Hébert, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013I tots els camins poden ser molts, atesa la gran varietat d’influències de les que pot presumir Ortiz, entre elles haver estat residint a Catalunya fan una colla d’anys.
Els detalls que faran que Aruán Ortiz sigui identificat com qui diu ser es van poder captar a Terrassa, en un dels primers concerts d’aquesta temporada de la Nova Jazz Cava, on hi va actuar amb el seu quartet. Es tracta d’un grup d’excel·lents instrumentistes, on destaquen el baterista Eric McPherson i el contrabaixista John Hébert, ambdós molt reconeguts a l’escena novaiorquesa. McPherson és ja un vell acompanyant d’Ortiz, amb qui ja voltava el 2008 pels escenaris catalans, molt ben acompanyats d’una jove i prometedora Esperanza Spalding. Rez Abbasi, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013
Com a novetat, i motiu suficient per assistir al concert, vam tenir la presentació del guitarrista Rez Abbasi, un músic de formació nord-americana però que ha tornat sovint als seus orígens paquistanesos, actuant com a líder dels seus propis grups.
Eric McPherson, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013Anant per feina, he de dir que el primer signe apreciable de la vetllada var ser el minimalisme, i el segon la dissonància. Tot plegat amb un fort regust de free i avantguarda, uns camins que no són nous per al pianista cubà. En un primer set, la navegació astral va passar per camins foscos i llunyans, líricament imperceptibles si descomptem la contundència provinent de la bateria. Amb gran lluïment, això sí. Val a dir també que els passatges entre contrabaix i bateria van ser dels detalls que es van agrair més en el decurs d’aquest episodi, sinuós i lent, d’aquesta primera part de la vetllada. Si de cas, comentar que l’aroma cubà de les cançons no es va deixar sentir gaire. Podem parlar de pulsació monkiana, és a dir percudida però amb silencis significatius, acompanyada de seqüències hipnòtiques, amb interaccions interessants pròpies d’una formació treballada i preocupada per les textures i els timbres, ben protegida contra els clixés.
Aruán Ortiz, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013Rez Abbasi, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013John Hébert, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013
Ja a la segona part, el quartet es va alliberar un xic de les seves constants siderals, i l’òrbita va ser molt més viva i gairebé terrenal, tot i el continu transitar per camins dissonants. La cançó i la rumba cubanes van fer-se més palpables, encara que sense caure en la festa. Tot va brillar més: McPherson (que es va passar gairebé tota la pausa entre sets assegut davant del seu instrument, mentre els companys gaudien a la barra) va capgirar el seu beat potent i retrobà textures i matisos. Aruán Ortiz, John Hébert, Rez Abbasi i Eric McPherson, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013Rez Abbasi ens mostrà la seva paleta, amb modificacions electròniques provinents dels seus pedals. I el propi Aruán Ortiz es va deixar anar oferint les immenses possibilitats de la seva pulsació, més pausada i lírica, i amb una mà esquerra de seda.
Bona estrena de temporada a la Nova Jazz Cava.
Aruán Ortiz Quartet, Nova Jazz Cava, Terrassa 2013