Don Byron, clarinet i saxo tenorGeorge Colligan, piano, teclats i “pocket trumpet”
Jerome Harris, baix elèctric i veu
Jack DeJohnette, bateria
Simplement amb un cop d’ull a la història del Jazz t’adones de l’autèntica explosió d’estils i tendències que s’han produït en poc menys d’un segle. Jack DeJohnette ha estat un dels testimonis d’una bona part d’aquesta catarsi. És probable que n’hagi estat perquè la vida l’ha convidat a viure-ho des de primera fila, però hem de convenir que el seu talent i caràcter innovador hi han tingut molt a veure. Haver acompanyat Coltrane, gravat amb Bill Evans, participat activament en l’evolució de Miles Davis, experimentat amb el free d’Ornette Coleman, la World of Mouth de Pastorius, Keith Jarrett, Joe Henderson...... són moltes les credencials d’un currículum amplíssim. La seva aportació és encara més gran, amb un abast que supera els estils i corrents diversos pels que han evolucionat el Jazz, i la bateria de Jazz.
L’actuació al 45è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona va estar fortament marcada per aquesta història viscuda tant en primer pla. Des del primer solo de bateria, la connexió amb el Miles Davis dels 70 (el de Bitches Brew o In a Silent Way) i l’esperit d’Ornette Coleman es van escampar com una taca d’oli per tots els racons de la Sala Barts. No recordo en quin moment me’n vaig adonar però érem al planeta del Jazz-Rock i, tot d’una apareixia Don Byron, extremat i potent, i ens portava directe a la llibertat ornetiana. Va ser una vetllada de connexions, amb alguns homenatges, com la primera peça “One for Eric” (Dolphy). També va ser una vetllada de descobriments. George Colligan, rodejat de piano, 3 teclats i ordinador, ens va sobtar amb la seva “pocket trumpet” (o era un mini-flugel...) Una picada d’ullet a Don Cherry?
Tampoc va quedar (totalment) a l’ombra el baixista Jerome Harris. Superant amb escreix el paper que se li suposa, va exercir de vocalista desvelant la seva capacitat per al cant i l’scat de caire ètnic.En total, van ser tres peces de llarg metratge que, més enllà de transportar-nos a èpoques passades i donar-nos un seguit de sorpreses en forma de solistes i acompanyants, no van tenir l’impacte que potser buscàvem, ni el mínim de intenció que preteníem trobar. Va ser un viatge plaent per mars coneguts. Byron, entre minimalista i dissonant, però molt incisiu, va estar ben secundat per George Colligan, junts van ser capaços de generar la trama suficient per a mantenir l’interès en unes peces molt aromàtiques i complexes. Tan complexes com els polirritmes que DeJohnette és capaç de donar de manera gairebé mecànica i constant. Una autèntica fàbrica de percussions.
Sorpresa general i ensurt final per a l’espectador de primera fila que pretenia filmar el bis. Va ser el propi Jack (amb una considerable mala jeia) el que es va encarregar d’escridassar-lo fins a fer-li guardar la càmera. Si és que ja no hi ha criteri. Tants miraments i acreditacions pels fotògrafs de premsa.... i surt un del públic, filma i fotografia sense cap pudor ni vergonya (en moltes ocasions a cop de flaix), i els organitzadors amb un pam de nas. Però això ja és un altre meló, i cal obrir-lo en un altre moment. O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada