dilluns, 31 març de 2014

CHANO DOMÍNGUEZ & MARINA ALBERO (Vilafranca del Penedès, 18-1-2014)

Publicat al setmanari El 3 de Vuit

 

DOS SÓN MOLTS

Chano Domínguez i Marina Albero, Vilafranca 2014

Chano Domínguez, piano

Marina Albero, salteri i vibràfon

No crec que un quintet hagués estat més rellevant. Ni tan sols s’hi va trobar a faltar un contrabaix. El duo de dissabte passat al Fòrum Berger-Balaguer es va declarar autosuficient des de la primera nota. Va ser una vetllada farcida de cançons, entre flamenques i cubanes, entre mediterrànies i caribenyes. Aquest és l’univers de Chano Domínguez, un pianista eloqüent i brillant com pocs. Aquest univers també és el refugi on Marina Albero (parella a la vida real) desplega el seu sentit acadèmic, i el deriva cap a cotes emotives i singulars. Junts van ser molts, perquè molts van ser els colors i les textures d’una actuació que podria haver semblat menor, i no ho va ser des de cap punt de vista.

Quan Chano va iniciar el seu desplegament sobre les 88 tecles, ja ningú va pensar en res més que no fos el concert. El músic gadità té un sentit melòdic impagable, farcit d’aromes càlids que porta gravats en el seu ADN flamenc. Des d’una pianística percudida i tallant, es va guanyar el públic que gairebé omplia la sala (el Jazz Club Vilafranca manté la bona marxa d’aquesta temporada). A l’altre costat, la Marina Albero maldava per treure el cap en mig del formidable calidoscopi. I ho va aconseguir superada la primera part, just després que tant ella com Chano oferissin sengles peces en solitari. Al saltiri, Marina Albero va deixar-se anar, com si de cop i volta li hagués trobat l’entrellat al seu paper solista. A les següents peces, i sobre tot amb el vibràfon, va evidenciar tota la seva capacitat expressiva, arribant a laboriosos clímax amb la intensitat que li exigia el seu partenaire. D’altra banda, Chano va mostrar un fraseig molt caribeny, molt connectat amb un món que també és el seu: El Jazz d’arrel llatina, que ha estat determinant a la seva carrera, ajudant-lo a incorporar-se al llenguatge comú del Jazz. Chano sempre ha comptat amb músics llatins en el seu currículum, per això, amb evident entusiasme, va recordar la seva visita al Vijazz de l’any 2009 quan va acompanyar el saxofonista cubà Paquito D’Rivera, una de les patums del Latin-Jazz.

Per acabar de descriure el concert cal parlar de textures, perquè n’hi va haver, i moltes. No tan sols perquè d’instruments n’hi havia tres, sinó pel tractament diferent que els intèrprets els van donar. Chano va tocar amb tota la capacitat dels seus pedals, i també va manipular les cordes del piano per a produir sons més secs i distorsionats. Per la seva banda, Marina Albero va utilitzar dos tipus de baquetes en el seu vibràfon, cosa que també va ajudar a configurar una remarcable riquesa de timbres.

Al final i després de llargs aplaudiments, el primer bis va constatar la plena forma de la factoria Domínguez-Albero, atès que una filla de la parella i una seva amiga, van pujar a l’escenari per a cantar, amb encert i entonació, l’estàndard “Lullaby of Birdland”. Per acabar, Chano en solitari va oferir un segon bis tot encadenant un “medley” en el que no hi van faltar, entre d’altres, les quatre notes de referència del “Saint Thomas” de Sonny Rollins.