diumenge, 13 de juliol de 2014

CHARLIE HADEN, DES DEL PENEDÈS

Charlie Haden, Vilafranca del Penedès, 30-6-2007

Escric aquestes quatre ratlles perquè ahir 12 de juliol de 2014 ens va arribar la notícia de la mort d’aquest músic cabdal en la història del Jazz modern.
Charlie Haden va actuar al primer Vijazz Penedès. Es va presentar a Vilafranca amb la seva companya Ruth Cameron i va venir sense cap més bagatge que el seu contrabaix. Ens va semblar l’instrument més ben protegit del món, atès que un baixista aprenent, arribat també amb la parella, en tenia cura i no el deixava ni per dormir.
Els que vam muntar aquella aventura l’any 2007 teníem certa por de contractar Charlie Haden. Ara em pregunto, és possible tenir por d’un dels músics més importants del S. XX? Algú que ha passat per gairebé totes les innovacions del Jazz, des dels inicis amb Ornette Coleman, fins a tota la munió de projectes en grup, duos i trios, no pot fer por de cap de les maneres, ens dèiem. Però ens en feia de por. Era el primer cop que ens enfrontàvem amb la crème de la crème del Jazz i, per acabar-ho d’adobar, algú vinculat a esdeveniments jazzístics d’aquest nivell ens explicava males experiències amb Haden i els seus capricis propis de l’star-system. No tenia raó. Haden i la seva muller es van mostrar amables i condescendents tant amb nosaltres com amb els serveis que els vam donar. La Maite Colomer i el seu magnífic anglès, els van acompanyar durant les 24 hores i escaig que van estar a Vilafranca, entre el 30 de juny i l’1 de juliol. Ells no volien un hotel de mil estrelles, ni un cotxe de luxe per a desplaçar-se, eren feliços de ser on eren i l’estada es va convertir en un plaer, malgrat les nostres pors de beginners. Alguna fotografia que acompanya aquesta nota de comiat és testimoni d’un Charlie Haden somrient i franc, tot i apuntar algun símptoma que feia pensar en una salut força fràgil. Recordem la seva bona predisposició, també per a una sessió de fotografies, i fins i tot temps per a la conversa i el relax. Tot va ser molt modest, però va tenir un alt significat.
Charlie Haden, Ernie Watts, Rodney Green i Alan Broadbent, Vilafranca del Penedes, 30-6-2007No es pot comparar la temença que teníem pel que fa al tracte, amb l’angoixa  que ens venia quan pensàvem en el concert de la nit. En Carles Ocaña va suggerir d’apagar la il·luminació de la façana de Santa Maria, per a forçar un xic més el silenci d’una Plaça de Jaume I que impressionava: Ple absolut en una nit d’estiu a Vilafranca. El concert va ser una joia. Seria un regal dels déus si algú el tingués gravat. No en tinc constància, però potser tindríem una sorpresa si algun dia ens hi poséssim de veritat a cercar-lo. Charlie Haden va venir amb el Quartet West, la seva formació podríem dir més clàssica, amb Alan Broadbent al piano, un jove Rodney Green a la bateria i el saxofonista Ernie Watts, un extraordinari tenor de l’escola coltraniana. Feia gairebé 10 anys que no havien actuat a Catalunya.
Vilafranca va respondre al nom i a la música. També molta gent vinguda de fora es va enganxar a un músic lluitador i compromès amb els qui un dia van lluitar contra la dictadura i els crims del feixisme. En Ramon Arnabat, actualment president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, va escriure aleshores a la premsa local els episodis de Haden en la lluita per les llibertats. La mateixa Liberation Music Orchestra, fundada conjuntament amb la compositora i pianista Carla Bley, no s’entendria sense la seva vessant reivindicativa i socialment compromesa. Recordem tan sols el disc The Ballad of The Fallen (La Balada dels Caiguts), on hi trobem talls com Pasionaria, El Pueblo Unido jamás será vencido, acompanyades de Els Segadors o La Santa Espina. Són peces tractades com una suite i que, malgrat la familiaritat de les tonades, desprenen un aroma de Free Jazz, o de new thing que, per l’època en que es van gravar (1982, 1 any després del cop d’estat) fan emocionar.
Amb Charlie Haden al centre, David Boada, Dani Margalef, Carles Ocaña, Miquel Bricullé i Imma Casanellas, Vilafranca del Penedès, 30-6-2007No tinc cap intenció de que aquest comiat s’allargui. La tristesa, el dol i la buidor que ens arriba als amants del Jazz des d’ahir, i encara més potser a tots els que vam viure el concert del 30 de juny de 2007, ens ha d’ajudar a conservar a la memòria allò que sempre em recorda en Ricard Parera: aquell Lonely Woman en el bis que ens va deixar amb els ulls completament esbatanats, i que ara dolorosament els entela de tan humits. Fins aviat Charlie, ens queda la teva obra i el teu mestratge.
Publica un comentari a l'entrada