DE PORTERS, CASAQUES ROGES I TELEVISIÓ

EL VIJAZZ DE GREGORY PORTER I LA TV

Crònica (semblant) publicada a El 3 de Vuit

Si us interessa la ‘S’ de PORTERS, aneu a El Porter de Nit

Les imatges més exportables d’un festival són aquelles escenes de final de concert, amb músics satisfets i públic enfervorit. Un quadre habitual que enguany al Vijazz sembla haver-se repetit amb més freqüència, i que ens ajuda a treure’n una conclusió: El Jazz del Vijazz està connectat fermament amb l’audiència, i aquesta circumstància n’avala àmpliament tant el format com el contingut.

Tant se val si hi ha pantalla de TV al bell mig i no en una banda, si està més o menys sincronitzada amb el directe o no, o si la gent fa més o menys silenci com a conseqüència. No discutiré la conveniència o no de l’invent però, tal com he fet altres vegades, ho deixaré aquí per a qui li interessi i em centraré a comentar uns concerts que han tingut molts punts forts però també n’han tingut de febles.

Sempre és més saludable destacar els forts, i per això començo per Gregory Porter, autèntic triomfador de la 8a edició. Jovial, engrescat i seguríssim va subscriure una actuació plena de detalls. Els més significatius amb el seu partenaire japonès, el saxofonista Yohsuke Sato. El desplegament de Sato és dels que van al límit del pentagrama i es va poder comprovar que, després de 4 anys junts, la relació s’ha estabilitzat d’una manera extraordinària. Tots dos van treballar els duos amb una naturalitat absoluta, i van oferir un concert digne de qualsevol dels grans del Soul.

En actuació prèvia, la mateixa vetllada acollia el contrabaixista Avishai Cohen que va signar una actuació equilibrada i rica, fonamentada en un treball acuradíssim del trio. Farcit d’aromes klezmer i també de significatius acords flamencs, el seu discurs no va ser mai evident. Sempre subtil i ple de misteri, la música va anar fluint sense esforç aparent. Malgrat aquesta pau, Cohen es va mostrar força inquiet en els primers minuts, demanant fins i tot al públic que ocupés la zona VIP, que va veure molt buida. El públic li va fer cas (només faltaria) i, tot d’una, les vacants es van exhaurir sense solució aparent. Corredisses entre les casaques roges per a controlar el que ja no era controlable. Una lliçó pel futur? Tant de bo algú n’hagi pres bona nota. Avishai, després del cop d’efecte i algunes passes de ball amb el seu instrument, es va marcar tres bisos en mig de l’aclamació popular. Va quedar clar qui era l’estrella.

En el segon esglaó del podi hi trobem els Snarky Puppy, que van tenir com a espectadors molts músics de casa nostra. Dada altament significativa i que diu molt de la curiositat que va despertar el grup estatunidenc. Van oferir un repertori rocker basat en el folklore de diverses parts del món, amb intervencions brillants de la majoria dels membres, nou en total. Va ser una actuació amb alts i baixos però molt fresca i amb un inconfusible regust de novetat.

La primera nit, el velocista Michel Camilo va congregar els seus fans, i també els del piano percudit, acompanyat d’un bateria igual de ràpid que ell i d’un baixista discret i pacient. La seva actuació va ser curta i intensa i va combinar peces pròpies amb clàssics com St Thomas, Begin the Beguine o Caravan. És a dir, no es va equivocar gens: va començar amb Rollins, continuar amb Cole Porter (… i ja en portem 3!) i va acabar amb Ellington. Doncs això, caixa i cap al concert següent.

La cloenda ens va portar la proposta, entre enèrgica i melancòlica, de l’aclamat baixista Victor Wooten. El resultat va ser un xic ensopit si tenim en compte que veníem del calidoscopi aclaparador dels Snarky Puppy. Va iniciar en un to força baix i molts van començar a desertar. Alguns físicament, i molts des de la cadira estant. Tot i així, Wooten va fer una mitja hora final molt lloable, acompanyat d’un discurs més lliure i desenfadat.

En aquesta categoria de bronze tenim també el guitarrista, percussionista i cantant Raúl Midón, que va actuar en solitari. Mèrit indiscutible i curiosa capacitat per fer anar una actuació de menys a més. Va fer un ús ampli i brillant de la guitarra i de la seva fina i camaleònica veu. Va tancar amb State of Mind, un dels seu èxits, amb la Rambla entusiasmada tot i no estar tan plena com hauria estat desitjable.

La nit anterior en el mateix escenari, The Pepper Pots tampoc van gaudir d’una presència massiva. Més aviat es tractava d’un públic distret i poc atent a les evolucions del grup de Soul i R&B. Tot i el bon nivell de l’actuació, mai van poder connectar amb l’audiència, que semblava demanar a crits un proposta més àcida i punxeguda.

Aquí també hem de parlar de Lluís Coloma i el seu septet, que va ser l’encarregat d’inaugurar el Vijazz amb brillantor el vespre de dijous, i ho va fer amb els ritmes hereus del swing, el blues i el rock, allò que tant van ballar els nostres bes(avis).

De grups fora del podi en són uns quants i n’hi hauria d’haver més. Són aquells que van guarnint el cap de setmana amb la seva música, gairebé d’amagat. Alguns pels carrers (els tarragonins de la Pixi Dixi Band), altres des de petits locals, bars i terrasses (Sinead Savage & The Flytones i Perdiu Grouse Band), ajuden a connectar el Festival amb la gent i a tenir àmbits comuns amb el Vi. Recordeu? Vi – Jazz! Van destacar les actuacions de Big Dani Pérez, Xavier Figuerola amb la Big Band de l’Escola de Música, TAK! Quartet, i alguna altra proposta que valdria la pena copiar i multiplicar, com ara l’actuació de la C-15 Band (un octet de recent creació) a la Sala d’Exposicions dels Trinitaris, mentre es feia el tast d’un cava.

Brindem per aquesta multiplicació i per l’encara esperada consolidació d’una festa que es diu Vijazz i que, malgrat el tarannà fred i calculador que l’envolta, haurà d’anar canviant si vol mantenir-se i millorar.