Publicat a El 3 de Vuit
Roger Mas, piano i composició
Raynald Colom, trompeta
Santi De La Rubia, saxo tenor
Dee Jay Foster, contrabaix
Jo Krause, bateria
EL VALOR DELS ORIGINALS
Si alguna contribució positiva ha fet la pirateria a la xarxa, és la de donar valor als directes, tant per part dels músics, que s’hi miren més en les seves aparicions, com per part dels espectadors, que tenim molt més on triar gràcies a l’ampli ventall que ens proporciona Internet. En el món del pop-rock, temps ha que el canvi resulta evident però, pels amants del Jazz, aquest és un mur que costa d’enderrocar. Cal ser infidels, per una nit, a la música “enllaunada” i previsible de sempre, i venir als concerts.
En deixar enrere el Vinseum, encara amb el regust d’un bon cava rosat al paladar, ens vam adonar que el segon dels concerts de la temporada del Jazz Club Vilafranca, que va ser gratificant i ben sembrat de música nova, ens havia fet adonar del valor dels originals. 
El culpable de tot plegat va ser el pianista i compositor Roger Mas que, amb el seu quintet, va presentar un projecte ric i treballat que es diu Ameba. Sota el seu lideratge i des d’una base tímbrica hereva del hardbop, el grup va combinar la llum del món mediterrani amb els amplis paisatges del jazz europeu, tenyits en alguns moments d’acords llatins. Sense swing però amb un toc de fusió també molt subtil, el quintet va arribar amb franquesa al públic, oferint un ventall de figures amagades entre línies, i tota una munió de jocs encavalcats entre la polifonia i una brillant sèrie de duos, trios i solos. 
Un cop entrats en el joc, tota peça va semblar curta i, en algun moment, fins i tot escassa pel que fa a combinacions, tenint en compte el nivell no només del trio –una màquina magníficament greixada- sinó també dels dos bufadors, Raynald Colom a la trompeta –valenta recerca de textures la seva- i Santi De La Rubia al saxo tenor. 
El trio va ser arrel i guia de tot un entramat on va destacar el so pastós i confortable del contrabaixista Dee Jay Foster. Bona part de les juguesques les va lligar ell, treballant gairebé d’incògnit, tal com treballen els bons. La bateria, amb destacables aparicions a duo i trio va ser per a Jo Krause, company de moltes batalles amb Roger Mas, i pacient dominador del beat. Sempre des de la discreció, se li van poder escoltar bons detalls en un breu trio amb trompeta i saxo, i també en els seus intercanvis amb el piano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada