diumenge, 23 de novembre de 2014

DAVID MURRAY INFINITY QUARTET (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 4-11-2014)




TRACTAT SOBRE TRADICIÓ FUTURA

Tu no ho saps, però esperes ocasions com aquesta per a retrobar la intensitat. Comproves que, un cop lliurat a la pirotècnia i al desgavell aparents, s’obre un terreny lluminós, on governen també el criteri, la tècnica i l’emoció. I no és només la digitació encesa de David Murray, que en el concert que ens ocupa va impartir un curs accelerat d’excessos sònics, amb lliçó magistral de respiració circular inclosa, sinó la força d’un quartet que, en poc més d’una hora, va tocar tots els límits de l’excel·lència. Als que hi érem ens va semblar poc temps, però el terreny recorregut va ser molt.



 David Murray, saxo tenor
Orrin Evans, piano
Nasheet Waits, bateria
Jaribu Shahid, contrabaix



L’ocasió s’ho valia i la cava del Jamboree presentava un gran aspecte, ja en el primer set. Entre els assistents, s’hi comptava una significativa representació de crítics i cronistes de la premsa especialitzada, junt amb una bona munió d’habituals apassionats del Jazz. Vaja, el que es diu una autèntica entrada de gala. Alguns tenien ganes de sentir el nostre bufador amb el clarinet baix, instrument del que també és un mestre consumat però, finalment en aquest set, només se’l va poder sentir amb el saxo tenor.


El Infinity Quartet és només un dels molts projectes de David Murray en la seva nodrida trajectòria. Diguem que és el grup que connecta més amb les arrels del Jazz, sempre molt presents a la història de Murray, i que s’expandeix directament al futur, passant de puntetes i ràpid pels darrers 50 anys. Després de Be My Monster Love, un disc vocal editat el 2013 amb participació de cantants com Gregory Porter o Macy Gray, l’Infinity Quartet incorpora ara el pianista Orrin Evans, en una jugada que ens atreviríem a qualificar d’expansió ideològica. No ens aturarem aquí a comentar la brillant trajectòria recent d’Orrin Evans com a pare de criatures com Tarbaby o la Captain Black’s Big Band.


Vestit amb un repertori arrapat a la tradició, he de dir que el concert no va decebre gens. Des del primer moment, en el que el swing i el blues es van deixar notar amb força, el tenorista es va desbocar de la manera més natural. Frases enceses, feridores, amb aquell so gairebé dramàtic que tant l’identifica. Va semblar que arrossegats per l’energia d’aquest solista tan implacable, els components del trio es posaven en marxa també a cent per hora. Potser no va ser el cas del pianista, Orrin Evans, però sí que es van sentir interpel·lats contrabaix i bateria. Això va fer que l’accent es posés en la lluita del ritme contra el so del tenor. Nasheet Waits va treure tots els seus recursos per posar-se a l’alçada. Va parlar amb decisió per mitjà d’un beat calculat i notablement agermanat amb Jaribu Shahid. Quan Evans va iniciar el seu protagonisme, el trio es va convertir en una màquina poderosa, que no podia amagar estructures semblants a Tarbaby, el grup que tant Evans com Waits comparteixen per viure amb més llibertat les fronteres del Jazz.


La cursa va continuar amb un tema decantat subtilment als ritmes llatins. Aquí descobriríem la volatilitat del so de Jaribu Shahid, una navegació que acompanya amb finals de frase punyents i profunds. Una virtut aquesta que va emprar fins a liquar-se religiosament amb Evans i Waits. Van ser molt més que tres germans en el decurs de l’actuació. Per la seva banda, David Murray va augmentar la llargària dels seus solos, i va aprofundir en la diversitat de textures i harmònics que sortien el seu tenor, molts d’ells a punt de caure de la partitura per la part de dalt. Embrancat en aquesta lluita extenuant, el saxo va acabar sonant com una afinadíssima trompeta de fira.



En sortir, algú comparava el que acabàvem de sentir amb un altre quartet de recent audició, i que també treballa en els confins del Jazz, com el de Wayne Shorter. La conclusió va ser que el nivell de gaudi va resultar molt semblant, tot i la important distància que separa les dues propostes. És la demostració que els límits de recerca en l’evolució del Jazz són molts, i poden ser molt diversos.
Publica un comentari a l'entrada