dilluns, 20 de gener del 2014

BIG MAMA & SISTER MARION TRIO (Vilafranca del Penedès, 16-11-2013)

Sister Marion i Big Mama, Vilafranca del Penedès 2013Big Mama, veu

Sister Marion, piano

Olivier Rocqué, bateria

 

HOMENATGE A LES ARRELS

De tot el ventall de músiques que ens han arribat d’Amèrica del Nord, el blues és potser la més social i emotiva de totes. I això ho sap molt bé Big Mama, la veu més important de casa nostra en aquest petit però important pedaç d’història de la música. El blues, i ho diu la mateixa paraula, es fonamenta en la tristor i sovint en el drama, però també hi afloren tots els altres sentiments, sobre tot els amorosos, de la vida. El blues neix de la dificultat, neix de la segregació i el patiment.
Big Mama, Vilafranca del Penedès 2013Amb el concert de dissabte passat, els aficionats van tenir un tast de blues autèntic amb Big Mama & Sister Marion Trio, uns amfitrions de primera. L’homenatge a les grans dames del blues, sobre tot a la prolífica Bessie Smith, es va convertir en una vetllada de reconciliació amb una de les arrels del Jazz. Per a ser justos, cal dir que la defensa del blues que fa aquest grup no es tradueix simplement en una actuació digna i admirable, sinó que l’acompanya amb un punt d’excel·lència que val la pena destacar. Res no és postís a l’escenari. Tot és d’una sinceritat aclaparadora, sense embuts ni sobreactuacions. Una cantant amb dos acompanyants, gairebé com ho feia Ma Rainey a principis del segle passat. Ella i un pianista. Tots dos de raça negra. Tots dos sentint en pell pròpia el que cantaven, perquè ho vivien. Aquest sentiment ens va arribar dissabte amb tota claredat a les butaques de l’Auditori del Vinseum. I no exagero.
Sister Marion, Vilafranca del Penedès 2013Si sabeu on dorm la lluna blanca...., val molt la pena no tornar-se a perdre un concert de la Big Mama, tot i el diluvi universal que queia dissabte. El blues t’ensenya que encara hi ha combat, i que el porta injectat a cada nota. Big Mama, amb la seva veu àmplia i generosa, en dóna fe a cada cançó, per molt innocent o despreocupada que sembli.
Olivier Rocqué, Vilafranca del Penedès 2013El concert, centrat en el blues més primerenc, també va incloure estils com el boogie-woogie (cosí germà del blues) i d’altres força més actuals com el gumbo, un ritme més elaborat i nascut igualment a Nova Orleans. Destacable aportació de la pianista Sister Marion, atesa la demostració de piano-stride que va fer, gairebé sense despentinar-se. El “motor de tot plegat” tal com el va definir Big Mama, representat pel baterista esquerrà Olivier Rocqué, va arrodonir l’actuació d’un trio que va sortir fortament ovacionat del Vinseum. Uns aplaudiments incentivats per l’homenatge final a Montse Pratdesaba pels seus 50 anys, 25 dels quals dalt dels escenaris. Un ram de flors vermelles i per molts anys!
Sister Marion, Vilafranca del Penedès 2013Big Mama, Vilafranca del Penedès 2013Olivier Rocqué, Vilafranca del Penedès 2013
L’Auditori del Vinseum va quallant cada dia més com a espai de proximitat, molt semblant al d’un club, on el músic se sent proper i l’espectador gaudeix d’un contacte també molt directe amb l’artista. Una altra vetllada que frega el ple absolut i que el Jazz Club vol completar, abans d’acabar l’any, en un espai amb més cabuda com és el Fòrum Berger-Balaguer. Tal com ja s’ha publicat, els convidats seran el grup que lidera el binomi Andrea Motis-Joan Chamorro, i la data, el 14 del mes que ve.
Sister Marion, Big Mama i Olivier Rocqué, Vilafranca del Penedès 2013

dijous, 9 de gener del 2014

KURT ROSENWINKEL NEW QUARTET (Barcelona, 6-11-2013)

Kurt Rosenwinkel, Barcelona 2013

Kurt Rosenwinkel, guitarra
Aaron Parks, piano
Orlando Le Fleming, contrabaix
Jochen Rueckert, bateria



NOCTURN
És molt probable que el guitarrista Kurt Rosenwinkel es trobés en un carreró sense sortida.


Heus aquí: jo he guardat
fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll



A les darreres actuacions que l’havíem sentit, les propostes anaven des d’una reinterpretació dels estàndards fins a un recull de composicions pròpies basades en la introspecció. El resultat, des del meu punt de vista, produïa certa desafecció vers una proposta artística que mereixia ser qualificada, com a mínim, d’excel·lent.
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
Kurt Rosenwinkel, Barcelona 2013En una nova aparició barcelonina al Voll-Damm Festival Intenacional de Jazz de Barcelona, aquest cop a la Sala Luz de Gas, podem dir que Rosenwinkel es va deixar anar sense tants miraments. La seva introspecció es va quedar a l’hotel (o a casa) i el vam tenir convertit en un músic directe i amb interès en l’audiència. Aaron Parks, Barcelona 2013Bona part de la culpa la deu tenir el seu company de viatge en els darrers temps: el pianista i també compositor Aaron Parks. Parks té construït un món líric que trepitja amb força els cànons del pop, una mena de conta-històries que acompanya amb la seva pianística altisonant i embriagadora. Aquest és el projecte que representa el CD doble “Star of Jupiter”, editat el 2012 i sobre el que pivotava l’actuació.


Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll






El quartet va començar amb peces d’execució viva, acomboiades per una pulsació tan polida com ràpida del líder. Va sorprendre aquesta imperiosa velocitat. No voldria incidir-hi massa, però en aquest començament, el mot “new” del títol se’m va fer present més d’una vegada, en sentir quelcom tan diferent d’altres cops. Algú comentava que el discurs era molt proper al so Metheny. Una afirmació molt agosarada, però no tan desencaminada. I crec que en tenim la prova amb el bateria del new quartet, Jochen Rueckert, que amb el seu potent beat Jochen Rueckert, Barcelona 2013no va entelar en cap moment l’actuació, ans al contrari, la va completar sempre encertadament, tot i la vocació rockera que se li endevinava.


I era com un miracle
que estirava les mans
que eren balbes.

I en la boira es perdia
el trepig.


Un punt d’inflexió en el concert va suposar la balada de Parks “Isle of Everything”. Una composició aparentment senzilla i coherent que amaga una escriptura notable i, en el fons, sentimental. El cant del guitarrista en aquesta peça va arribar a un alt nivell emotiu, amb passatges i so que recordaven grans moments dels 70 i 80.





Kurt Ronsenwinkel, Barcelona 2013







Metamorfosi o canvi de tendència? No ho sabria dir però sí que en molts moments el discurs va ser el del Jazz-Fusió, això sí, treballat amb categoria i sensibilitat. La pianística d’Aaron Parks té el do de la contundència, i això també aporta punts àlgids que interpel·len el líder, per si en algun moment pensava repenjar-se excessivament en l’atonia. La mateixa sensació va aportar una altra finíssima balada com “Under It All” on els executants van deixar-se arrossegar un altre cop per les emocions, quelcom que es trobava a faltar en el discurs de Kurt Rosenwinkel.









Vosaltres no sabeu
què és
                   guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

Orlando Le Fleming, Barcelona 2013





Al final ens vam emportar una sensació de canvi de registre en la carrera del guitarrista que ens aporta, com ja s’ha dit, una connexió més còmplice amb l’audiència. Tot això segurament a costa d’un gir a formes més pop que, d’altra banda, també proporcionen una via més àmplia per a l’expressió i lluïment. Podríem fer una llista dels músics notables als que, en el decurs de la seva carrera, els ha passat quelcom de semblant.





Joan Salvat-Papasseit
(NOCTURN PER ACORDIÓ –fragments-)

En definitiva, és ben clar que la societat amb Aaron Parks beneficia clarament Kurt Rosenwinkel, tot i entrar en un terreny més cartesià (moltes de les peces, per exemple, van complir estàndards com ara una roda de solos gairebé invariable), irromp amb força en l’expressivitat i el món de les emocions en majúscules. Benvingut.