dissabte, 21 de març de 2015

JEFF BALLARD ‘FAIRGROUNDS’ (Nova Jazz Cava, Terrassa, 7-3-2015)




Jeff Ballard, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
Lionel Loueke, guitarra, veu i efectes
Kevin Hays, piano, fender rhodes, veu i efectes
Reid Anderson, programació i efectes
Jeff Ballard, bateria i percussió
Bill McHenry, saxo tenor




Destacar la creació instantània mentre sona música improvisada, no deixa de ser una mena de reiteració, més aviat carregosa. Hi ha l’opció, tanmateix, de veure-ho com un reforç al concepte improvisació, que deu ser, segurament, el prisma ideal per on mirar-s’ho. Fa temps que l’aventurer baterista Jeff Ballard galopa per aquests paratges, i per sort no deixa de visitar habitualment Catalunya. El seu pura-sang passava pel 34è Festival de Jazz de Terrassa, i ho feia tibant del quartet Fairgrounds, un grup que pot ser de tot menys convencional i que no se m’acut altre escenari per a enquadrar-lo que fent servir l’hípica, o els cavalls, si voleu. Un element, si més no, molt americà. 


Jeff Ballard 'Fairgrounds' amb Bill McHenry, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Tal com és habitual a la Nova Jazz Cava, el concert va tenir dues parts. Tant diferents entre elles, i tant heterogènies cadascuna per sí sola. La primera es va desenvolupar amb tot d’instruments harmònics (piano, fender rhodes, guitarra i efectes digitals), sense res que mantingués aparentment els peus a terra, llevat dels tocs variables i intensius de la percussió.  La segona part, força més terrenal, va comptar amb la intervenció del saxofonista Bill McHenry, un músic eclèctic i estudiós que, en mig de la sorpresa general, es va erigir en el cinquè component, i solista destacat. 

Lionel Louke amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015



En els primers moments, el grup va mostrar textures plenes de sons digitals, en mig de ritmes propers al funk i cadències urbanes amb certa vocació hipnòtica. Es feien notar els recursos digitals de Reid Anderson, l’actiu baixista del trio The Bad Plus, que en aquesta ocasió es vestia de DJ, pendent només del seu iBook i d’un parell de taulers digitals que hi tenia connectats. El viatge, que començava terrenal, es va anar enlairant no sense passar per moments boirosos, difícils de definir. La terra es veia ben menuda als seus peus fins que arribaren a mans del laboratori de Lionel Loueke. El seu univers digital, on la guitarra esdevé des d’un element de percussió més fins a gairebé una orquestra simfònica, es va veure enriquit per la veu que ell mateix va posar a una bellíssima tonada africana, una mena de dansa, a la que Kevin Hays va contestar també amb la veu.


Kevin Hays amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Cal no oblidar, però, que ens trobem en una fira, un indret on la sorpresa constant i de baix to és la clau del negoci. I com que res no vol sobresortir, i tot vol sorprendre, poc a poc la passejada s'estabilitza escorada lleugerament cap al rock. La sentor general als anys elèctrics de Miles Davis, i una voluntat escadussera de connexió amb el folk-country, acaba de completar l’entorn. Les pujades d’intensitat, on el to baladístic anava cedint terreny a l’intercanvi d’improvisacions, van ser espai abonat per a les bases electròniques de Reid Anderson, que s'alternava amb Lionel Loueke en el paper de baix. Un retorn al funk i al hip hop va tancar el primer set, en un moment en què molts vam pensar que, literalment, ens havien interromput, després d’haver passat una hora llarga a mercè dels corrents de la troposfera.


Reid Anderson amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


En Valentí Grau, l’incombustible, i a vegades críptic, presentador terrassenc, advertia que els concerts a la Cava són llargs, i que el segon set no es faria esperar. La sorpresa, després d’una curta pausa, tenia el nom de Bill McHenry, saxofonista i experimentador que viu a cavall de Nova York, Boston i Barcelona. 

Bill McHenry, Nova Jazz Cava, Terrassa, 7/3/2015Segurament, va ser coincidint amb la seva actual residència barcelonina que els ‘fairgrounds’ van connectar amb aquest vell conegut. No sabem com va anar però, tot i les primeres notes encara atmosfèriques d’aquest segon set -i que a algú li van recordar Wheater Report- la nau es va estabilitzar a la superfície terràqüia, l'espai on els éssers vius podem respirar. Es va desfermar una successió de riffs guarnits des del rock, que van convertir la passejada en un galop trepidant. La sospita general era que, entre cavallets i nòries, havíem arribat a la muntanya russa del parc. 

Un fort vaivé ens va transportar cap al terreny on els espectadors podíem connectar, allà on tots ens sentíem interpel·lats. Vam passar per estones de pur geni, amb tots cinc solistes en primer pla mostrant una solvència coral absoluta. Malgrat el metratge, una estona més d’aquella delícia no l’hauria rebutjada cap dels presents.

El Festival té enguany un programa amb propostes molt atractives, però podem dir que el de Fairgrounds deu haver estat un dels concerts memorables d’aquesta edició.
Publica un comentari a l'entrada