Albert Cirera, saxos tenor i soprano
Pablo Rega, guitarra elèctrica i efectes
Hernani Faustino, contrabaix
Gabriel Ferrandini, bateria
A PEU DE CARRER
Al voltant de la improvisació lliure es respira a Barcelona un cert ambient industrial. No ho dic en sentit pejoratiu, ans al contrari, em refereixo a la creixent presència d'aquesta música a sales especialitzades i festivals de mirada, diguem-ne, desperta. Com a símptoma, vet aquí el cas del saxofonista igualadí Albert Cirera que, després d’una prolífica carrera inicial a ciutat, va decidir instal·lar-se a Lisboa per a “tornar a sentir-se lliure”, segons diu en la breu però interessant entrevista que li feia fa pocs dies Roger Roca a El Periódico. Un senyal de maduresa prometedor, no només per a ell, sinó per a tota la poblada escena local del free.
De la passa endavant d’aquest músic en vam ser testimonis al Taller Milans, una sala multi-disciplinar del Barri Gòtic, on es presentava acompanyat per dos músics de l'escena portuguesa: Gabriel Ferrandini, un bateria jove amb molt bona projecció, i Hernani Faustino, contrabaixista de sòlida trajectòria en l’avantguarda del seu País. Com a convidat, se’ls unia el guitarrista i experimentador gallec Pablo Rega, músic amb un bon bagatge de projectes i col·laboracions, i presència significativa en el món de la música electrònica. Que el trio recentment hagi pres el nom del saxofonista és un detall que parla molt bé de l’interès que desperta la figura de Cirera al país del fado.
La sessió es va plantejar des d’un punt de vista cromàtic, i ens va portar per passatges de factura minimalista que desembocaven en diversos jocs d’intensitat febril. Van ser uns moments en què la fressa urbana, tan propera, es barrejava amb el so dels quatre solistes. El finestral a peu de carrer, centrat al bell mig de la sala, donava oportunitats ambivalents: fora-dintre, dintre-fora. Amb els vianants encuriosits a l'altra banda dels vidres, quedava clar que aquella també era la música del carrer.
Entre els trets importants cal destacar la solidesa del trio, i no us ho mireu com un tòpic. És de justícia reconèixer la notable entesa de percussió i saxo, una de les connexions amb el món del Jazz que, sincerament, em ve molt de gust de subratllar. Quan al binomi Cirera-Ferrandini s’hi afegí el contrabaix de Faustino, tot va assolir una dimensió pastosa, encara més evident després d'un duo entre el mateix contrabaix i la bateria. Groc terrós seria si parléssim de colors. Tonalitats cremoses que van dominar la nit, dins i fora.
En el decurs de l’actuació es va fer notar un moderat interès per ofegar l’estridència. La imatge del saxofonista, tapant amb diverses tècniques la campana de l’instrument, revela aquesta voluntat. Tampoc Pablo Rega es va deslliurar a cap fraseig estrepitós. Tot era d’un color fusta, evident també en l’únic instrument elèctric de la vetllada. Quan Albert Cirera va prendre el soprano, alguna cosa es va moure en aquesta peça inicial però, malgrat la bellesa de moltes de les textures, mai va tenir la intenció de fer-nos saltar de les cadires. Ja es veu que la naturalesa del grup es mou entre les notes greus, gruixudes i musculades. Els gairebé 45 minuts ininterromputs, van donar fe d’aquesta voluntat. La segona i darrera peça va afrontar la intensitat amb més ambició. Els desoris sònics es van anar succeint pletòrics, mentre l’audiència veia venir un trencament, com en els darrers metres d'una mascletà. Però ja se sap que, llevat d'alguna imatge teatral o figurada, en música res es trenca, i el concert va acabar amb un retorn al tan estimat color fusta.
Una bona presentació en el retorn del “fill pròdig” -tal com l'anomenava un company seu en les presentacions. A l’endemà hi havia nou concert, aquest cop al Festival de Jazz de Vic, on es retrobaria amb el seu mestre, el pianista Agustí Fernández.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada