Amb la lluna de mitjancera i una febril sensibilitat, ens arriba una nova gravació d'aquest duo, després de l'autoeditat Two Lonely People de 2011. Celeste Alías ostenta una personalitat musical àmplia i, amb ella, una connexió especial amb la cançó espanyola i sud-americana. Ho va demostrar abastament en aquest disc anterior, i també com a veu solista del projecte Jazz Machín. És una cantant de caràcter que sap controlar la visceralitat i transformar-la en acció. Marco Mezquida, en una nova mostra de capacitat i intuïció, és en aquest disc una mena de follet trapella que, no només l'encerta quan pren la iniciativa, sinó que troba l'equilibri perfecte entre aportació personal i compenetració.
En el fons, Llunàtics és pura emoció. És el sentiment de dos mons que es realimenten i acaben quallant en intimisme inquiet. En tot el conjunt hi viu una mena de magma turbulent que esclata en petits volcans, entre poesia, rauxa i episodis bellíssims de desconstrucció. Perquè, no ens trobem només davant d'un recull estricte de cançons. Una tela en blanc ens envolta, i en ella s'hi dibuixa, pista per pista, la veritable obra, quasi impressionista, que transmet aquest disc. I és aquí on rau el veritable tret diferenciador. Mentre les cançons es desmunten per a ser muntades novament, els colors que desprenen van esquitxant el llenç, entre la visió ultra-pianística de Marco Mezquida i les abundoses referències a l'scat i la improvisació vocal de Celeste Alías.
El disc ens ofereix gairebé la lluna en un cove, amb tot el seu compendi de referències a l'astre satèl·lit i els seus màgics efectes. Llunes que prenen forma de poema, amb el llibre Cau de llunes de Maria Mercè Marçal com a un dels emblemes del disc. Es representa per mitjà del poema Cançons de paper fi, que és l’única composició de la pròpia cantant que trobem al compacte. Li segueix, sense pausa, la peça de Marco Mezquida, Apolo 11, que es mostra com una pinzellada afegida de gran valor, tant pel disc en sí mateix com pels dos executants. Per sobre de tot, hi ha llunes americanes, sortides de standards com el premonitori Moonlight Serenade, que obre el compacte, o Moonlight in Vermont, Moon River, Old Devil Moon i la que tanca el cercle i el disc, Fly me to the moon. Una altra cosa és la versió abrandada de Hijo de la Luna dels Mecano, que en podríem dir l'autèntica estrella de la gravació, si no fos perquè no seria just desmerèixer cap altre dels talls del disc. També destaquen cançons com l'enriquida versió de Tonada de luna llena de Simón Díaz, Eclipse de Ernesto Lecuona o el Mar e Lua de Chico Buarque, que connecten altre cop amb la tan familiar cançó sud-americana.
El disc, igual que la carrera dels dos protagonistes, traspua una maduresa insultant. No hi ha dubte que, per aquest duo de talents, es tracta d'un nou graó en direcció als cims. No se m'acut cap excusa per a no tenir a punt aquest Llunàtics quan, vint-i-nou dies i escaig després, l'astre es torni a mostrar. Estic segur que el disc us el farà observar amb tota la seva plenitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada