LA BANDA DEL JAZZ (Crònica del Vijazz 2015)

Publicat a El 3 de Vuit

En aquest article 

hem renunciat a penjar fotografies dels concerts

 ateses les dificultats que  l'organització

 ens ha posat per a fer aquesta feina.

Stanley Clarke (arxiu jazzdeprimera.cat)

El Vijazz, com cada any, ha batut rècords. Així ho diu una nota de premsa i així ho repeteixen tots els mitjans. Ara és qüestió de tancar carpeta i fins l'any que ve, que en celebrarem deu. Res de nou... Tot és tan vell, que el Jazz i el Vi continuen separats per un mur mental, que nou anys de maridatge no han sabut enderrocar. L’un, amb la seva invariable proposta asèptica, i l'altre entestat a fusionar tot el que es presenti, llevat que sigui música. Tots dos mots, Vi i Jazz, semblen haver traçat línies paral·leles fins a l’infinit. 

Els de la banda del Jazz, sort en tenim que el nostre mot sempre se'n surt. Amb coherència i encert, el mimetisme i la repetició que tants cops denunciem fan, paradoxalment, que es conservin coses excel·lents. I una d'elles és la gestió dels artistes. És ben cert que en el decurs d'aquests nou anys s'han produït algunes relliscades considerables, però es poden comptar amb els dits de mitja mà. Enguany no s'han vist taques dignes d'esment i, en canvi, sí que hi ha hagut episodis molt positius, sobretot dalt l'escenari.

En el concert d'obertura (el d'inauguració ens l'hem hagut de menjar amb canapès 'alto standing'), el pioner del baix elèctric Stanley Clarke va desplegar el seu groove, elegant i enèrgic, encebat pels joves cadells que l'acompanyaven. La nova versió de la banda, que tampoc s'oblida de Return to Forever, inclou el pianista georgià de 19 anys Beka Gochiashvili i un altre jove valor, el texà baterista Mike Mitchell. En aquesta ocasió, Beka va quedar en un segon pla, absorbit per la hiperactivitat del baterista, que va ser el preferit del líder a l'hora d'interactuar. 

Kurt Elling (arxiu jazzdeprimera.cat)

L'altre buc insígnia eren els The Bad Plus amb Joshua Redman però, ves per on, en el concert anterior va aparèixer la veu de Kurt Elling, el crooner, una figura que molts consideren passada de rosca. Kurt Elling, que és un model gairebé únic d'herència sinatriana, és un cantant extraordinari que explica vivències. El crooner genuí amb una veu que no sembla resistent, però que ho aguanta tot. Va ser un plaer veure com aquest home filtrava les cançons amb un irrenunciable prisma creador. Des del domini absolut de l'escena, i el seu registre volgudament sec i poc profund, va homenatjar el centenari de Frank Sinatra, i el talent del "millor baixista del món", l'enyorat Jaco Pastorius. El repertori, tanmateix, va patir alguns alts i baixos, i el concert potser no va a arribar a la perfecció a la que, just començar, aspirava.

Manca la fe però no el vi
A la mateixa vetllada ens arribava el món també controlat, però lliure de partitures, del sempre suggeridor trio The Bad Plus, acompanyat pel tenorista Joshua Redman. Anant de menys a més, el concert va oferir un viatge per ritmes i sonoritats a cavall del rock i el blues, amb les sempre presents incursions en la música clàssica. La incorporació estel·lar de Joshua Redman sembla que dóna ales a un grup que ha abandonat les versions per a centrar-se en les composicions pròpies i, de passada, es multiplica en la cerca de més cromatismes, precisament per la presència del saxofonista. Ens podem fixar en una peça extraordinària, i francament adient, com Lack the faith but not the wine ("Manca la fe però no el vi" o, el que se'n podria interpretar, “Tenen vi però els manca fe”) de Joshua Redman; en els solos del propi saxofonista, tan dolços com feridors; en la connexió sempre impregnada d'humor de Reid Anderson i les experimentacions rítmiques de Dave King, o en les mans absolutament autònomes d'Ethan Iverson, però el més lloable segurament va ser la sòlida compenetració del grup, en un concert magistralment concebut de principi a fi. Un aspecte que ens fa pensar que aquesta aventura només acaba de començar. Que duri!

The Bad Plus (arxiu jazzdeprimera.cat)

Molts pensaven que els Ibrahim Electric podrien ser una revelació. De fet, era l'aposta sorpresa que el Festival ens reserva cada any. El resultat no va passar d'una estona agradable, amb una forta sentor de pop-rock dels 60, i una colla de riffs molt ben treballats, que van encendre un públic predisposat. Va ser un aperitiu de l'allau que vindria després, amb Hiromi i els seus dibuixos animats. La pianista japonesa sembla un personatge de ficció, tan menuda, tan amable, tan expressiva i seductora, i tan volcànica. No cal dir que va deixar empremta, més per la seva capacitat tècnica i les seves curses damunt les tecles, que no pel resultat final. Va pesar més el com que no pas el què. El seu missatge va ser clar, cordeu-vos els cinturons que ens enlairem... I així va anar saltant entre el rock (simfònic) i el blues, i va tenir temps també per a una balada de tints clàssics, l'emotiva Place to Be que va afrontar en solitari. Poc abans d'acabar, es va tornar a cordar fort, tibant de piano stride, i de swing en el bis, per a tancar un Festival de Jazz que ha deixat un magnífic gust de boca.

Hiromi (arxiu jazzdeprimera.cat)

I mentre tot això passava, a les dues Rambles, el Vi anava fent camí, marida que maridaràs. Trepitjar l'antiga carretera general ha estat un assumpte ben emocionant. Els que l’hem vista bruta i pudent, plena de camions de gran tonatge, sabem el que diem. L'altre moviment positiu ha estat el canvi de la zona VIP als concerts, i cal dir que mereix un fort aplaudiment. La reubicació d'aquest espai ha permès que molta gent pogués acostar-se a l'escenari sense haver de pertànyer a cap col·lectiu de privilegiats. Els espectadors ho agraïm i segurament els artistes també. Aprendre dels errors és el primer pas per a millorar.