dimecres, 26 d’agost del 2015

JAZZALDIA 50 2015 (I)

Dee Dee Bridgewater, Plaza de la Trinidad, Donostia 25-7-2015)
Havíem arribat esperant una festa, o fins i tot una festa sorpresa, però hem tingut només un Festival. La 50ª, es pot dir que s'ha desenvolupat com una edició més, gairebé fora del focus de l'efemèride. No hi ha hagut muntatges ad hoc que ajudessin a visualitzar l'enorme fita assolida, ni s'ha aixecat gaire més la veu que en altres ocasions. Tanmateix, si hem de fer cas de les sensacions musicals viscudes, i d'algunes variables ultra-jazzístiques, la dels 50 anys no ha estat una edició qualsevol.


Podem dir fins i tot que ha estat un cinquantenari polèmic. Algunes decisions a darrera hora, com la d'afrontar sense cadires els 4 primers concerts a l'emblemàtica Plaza de la Trinidad, amb la penitència afegida de la meteorologia adversa, han fet brollar crítiques per part de diversos sectors, sobretot del que en podríem considerar l'habitual públic de Jazz. No cal dir que aquesta mesura tan impopular ha vingut incentivada, no per les característiques pròpies dels concerts en qüestió -la major part dels quals no justificaven estar a peu dret-, sinó per l'extraordinari èxit de vendes en alguns espectacles. Les raons d'una afluència d'espectadors tan gran ja no les tractarem aquí, però segurament obeeixen a una suma de factors, entre els que caldria comptar el gir, molt més significatiu que en altres anys, cap a la música Pop. Amb tots els matisos i qualitats que es puguin donar al terme, el més significatiu és que el Pop ha envaït el centre del Jazzaldia. I la resta de coses que es puguin dir, ja són secundàries.

Cantants

Abans de començar, el programa era força clar i entenedor: alguns grups d'alt nivell jazzístic (The Cookers, Charles McPherson, Azar Lawrence o Gregory Porter) quedaven fora de la Trinidad. Al mateix temps, aquest espai central queia en mans de les veus, no totes amb projecte proper al Jazz. La llista era llarga amb Sílvia Pérez Cruz, Isabelle Geffroy (Zaz), Jamie Cullum, Dee Dee Bridgewater, Andrea Motis i Melody Gardot. Tot això, en només 4 dies. Déu n'hi do.



Dee Dee Bridgewater amb Irvin Mayfield, Plaza de la Trinidad, Donostia, 25-7-2015




Però, anem a pams. Les veus han ostentat totes les preferències, i la primera que ens ve al cap és la volcànica Dee Dee Bridgewater que, amb el seu tarannà de devoradora d'homes, repetia al Festival després d'haver deixat l'any anterior una magnífica sensació. No sempre funcionen les segones parts, i potser per això la sorpresa va ser encara més agradable, tant per la qualitat del projecte (una visió prou àmplia sobre la música de New Orleans), com pel nivell artístic dels The New Orleans 7, on destacava el seu líder trompetista, i també cantant, Irvin Mayfield. Un espectacle molt treballat, amb els ingredients més significatius de la música negra.



Isabelle Geffroy (Zaz) amb el quartet vocal, el trombonista Denis Leloup i el trompetista Claude Egea, Plaza de la Trinidad, Donostia, 23-7-2015




La cantant francesa Zaz va desbordar literalment l'escenari. Amb quasi una big band i un pòquer de veus masculines, va oferir un concert explosiu a base de gypsy swing. Amb tres significatius canvis de vestuari, i una posada en escena efectista però allunyada de la desmesura, l'alt nivell vocal general ens va traslladar a un espai indefinit entre el music hall i la chanson, per acabar donant la sensació d'espectacle rodó. La Sílvia Pérez Cruz, que també repetia presència al Jazzaldia, s'estrenava a la Trini amb un projecte que es pot considerar de cambra. La capacitat tècnica de la cantant es va sobreposar a les dificultats de l'espai i, acompanyada per un quintet de corda (dos violins, viola, violoncel i contrabaix), va proposar un repertori eclèctic amb el que va arribar a moments molt emotius, destacant la versió de les "Corrandes d'Exili" de Lluís Llach/Pere Quart. Van ser dues actuacions valuoses, però obligades a lluitar contra una amplificació excessivament potent, i contra la pluja. Els espectadors, enfundats en els ja tradicionals pontxos verds, van aguantar el xàfec, i a peu dret. 



Sílvia Pérez Cruz amb Elena Rey, Carlos Montfort, Anna Aldomà, Miquel Àngel Cordero i Joan Antoni Pich, Plaza de la Trinidad, Donostia 23-7-2015



Jamie Cullum, que va aparèixer lliurant un ram a la Sílvia Pérez Cruz, i després posant-se al piano en el concert de Zaz, va ser el convidat del Festival tres dies seguits. Aquest paper central del cantant anglès va ser l'únic senyal del cartell (a banda de l'exposició retrospectiva Round Midnight 50 Jazzaldia) que ens feia pensar en una edició extraordinària. Jamie estava pletòric i molt content pel ceptre quasi reial que li atorgava el Jazzaldia. Confesso que, de les tres actuacions en vam veure una i mitja, i ens vam centrar bàsicament en l'actuació en solitari, un format del que n'esperàvem alguna sorpresa. Tanmateix, les sorpreses van acabar sent constatacions i certeses. En aquest cas, de la qualitat i afinació de la seva veu, i de la capacitat innata de l'artista per a dominar l'escena. La resta, tot molt bé, gràcies. Els riscos que va prendre van ser bàsicament tècnics, que no és poc, però el més proper al Jazz van ser alguns estàndards, entre els quals l'homenatge a Sinatra amb "I've Got You Under My Skin".



Jamie Cullum, Auditorio del Kursaal, Donostia, 23-7-2015



No podem dir res de Gregory Porter perquè ens el vam saltar per motius de calendari, però de la resta de vocalistes, hem de donar fe del suau registre de Carla Cook en un dels escenaris públics de la platja de la Zurriola, acomboiada per un trio on destacava amb llum pròpia el pianista Albert Bover, i fer referència també a dos concerts amb poc calat: el de la diva Melody Gardot, que es va voler enfundar una disfressa roquera que li dóna recorregut, però que no li acaba d'escaure, i el de la jove Andrea Motis que, no sabem si massa responsabilitzada per actuar a la Plaza de la Trinidad, no va encertar el repertori, ni el to, ni l'instrument. Un altre dia serà.


Carla Cook, Terrazas del Kursaal, Donostia 23-7-2015


Continuarem aviat amb la 2a part.