dissabte, 19 de desembre de 2015

MARIA SCHNEIDER ORQUESTRA – THE THOMPSON FIELDS (Auditori de Barcelona, 12-11-2015)

Maria Schneider, direcció; Steve Wilson, saxo alt i soprano, clarinet, flautes; Dave Pietro, saxo alt i soprano, clarinet, flautes; Rich Perry, saxo tenor; Scott Robinson, saxo baríton, clarinet baix, clarinet i clarinet alt; Greg Gisbert, trompeta i flugel; Frank Greene, trompeta i flugel; Augie Haas, trompeta i flugel; Mike Rodriguez, trompeta i flugel; Keith O'Quinn, trombó; Ryan Keberle, trombó; Marshall Gilkes, trombó; George Flynn, trombó baix; Ron Oswanski, acordió; Lage Lund, guitarra; Frank Kimbrough, piano; Jay Anderson, contrabaix; Johnathan Blake, bateria

ELS HIVERNS A MINNESOTA
Si alguna pega li trobava a la música de la Maria Schneider era la seva fredor. Una suposada "baixa temperatura" que jo mateix m’argumentava imaginant les seves creacions des del cru hivern de Minnesota. Aquest conte, tan simple com tendenciós, es va esvair el passat 12 de novembre a la sala Pau Casals de l'Auditori, dins de la programació del 47è Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, quan la compositora nord-americana va presentar, al capdavant de la seva orquestra, The Thompson Fields, un elogi a la natura confegit des del seu territori de naixença. Valls i turons del comtat de Cottonwood semblen haver deixat la neu i la boira gebradora per a mostrar camps ufanosos, inundats de llum estiuenca. Una feina que li ha costat vuit anys de posar en escena, com explica en la interessant entrevista de Marta Ramón a allaboutjazz.com, i que al meu entendre situa Maria Schneider i la seva orquestra, novament, en el cim de les grans bandes de Jazz o, si se'm permet, del Jazz simfònic.

Precisament, és l'orquestra la que aporta alguns canvis significatius. La inclusió del bateria Johnathan Blake val el seu pes en or. Blake és el tipus de percussionista que pot carregar sense immutar-se amb tota classe de beat, des del més potent i extrem, fins a les carícies més subtils. A més, gaudeix d'un autèntic metrònom intern que li permet fer pujar la brillantor d'una gran orquestra com aquesta. D'altra banda, hi ha el guitarrista noruec Lage Lund substituint Ben Monder en l'infreqüent trio d'instruments harmònics d’aquesta agrupació, on destaca també el canvi de Gary Versace per Ron Oswanski a l'acordió. Finalment, és significativa la inclusió del trompetista Mike Rodríguez, bregat en formacions de Latin Jazz com la d'Eddie Palmieri.

SOLISTES QUE CONFUEIXEN
Inicialment, el concert no va sorprendre. Concebudes com un relat, totes les peces es feien acompanyar per l'habitual lírica imaginativa, plena de solos i duos escaients al mil·límetre. Amb el pas de l'estona es van deixar caure algunes aventures amb la dissonància, junt amb certes modulacions arriscades en els tuttis de la big band. Però si d'alguna cosa hem de parlar amb especial admiració és de la concepció dels solos, la gran majoria dels quals van gaudir de l’acompanyament solista de tota la big band. Un frec a frec molt virtuós que obligava a tots els components a confluir en una mena de desori organitzat, i altament descriptiu.

Del conjunt de l'obra cal parlar de la capacitat infinita de Maria Schneider per a construir paisatges,  en aquest cas, arrelats a la natura. És una mena d'història que hom podria confondre amb la banda sonora d'algun film d'aventures. Són composicions confegides des de la simfonia, agombolades per uns solistes absolutament magistrals.

Musicalment, entre climes càlids i ritmes que fugien cap a l'Amèrica del Sud, el repertori va incloure Nimbus amb solo de Steve Wilson al saxo soprano, The Monarch & The Milkweed, A Potter's Song (en homenatge a Laurie Frink, trompetista desapareguda el 2013, i ex-component de l'orquestra), l'homònima The Thompson Fields (que va deixar estampes impressionants com la que separava, entre dues melodies solistes, el trio d'instruments harmònics, més contrabaix i bateria, dels vents de l'orquestra), l'esclatant Arbiters Of Evolution (amb solos extrems i dissonants de Donny McCaslin -tenor- i Scott Robinson -baríton-), i acabant amb el bis Walking By Flashlight, que justament és la peça que obre el disc. 

Sense cap dubte, un dels concerts que recordarem amb el temps.
Publica un comentari a l'entrada