dimarts, 1 de desembre de 2015

MY OLD FLAME. Marco Mezquida & Manel Fortià (autoeditat, 2015)


Aquest disc dedicat a Charlie Haden (1937-2014) i, per extensió a la gran producció de duos que aquest contrabaixista visionari va protagonitzar en el decurs de la seva carrera, se sustenta en una mena de duel de pulsacions. La que Fortià hereta fidelment del mestre i la que Mezquida aporta, influenciada per una pila de teclistes, i que abraça música clàssica i jazz a parts iguals. No es tracta de trobar guanyadors ni perdedors en aquesta confrontació imaginària, sinó de destacar la pulsació com a garantia del resultat tècnicament òptim que tenim a les nostres mans.

Molts pianistes han tingut Haden d'escuder de luxe: Keith Jarrett sobretot, però també Hank Jones, Kenny Barron o John Taylor, per a dir-ne només alguns. My Old Flame per la seva banda, és una vella balada (1934) d’enyor per l’amor perdut, i sovint ha format part dels repertoris d’aquests duos. La raó pot ser perfectament l’elogi del silenci, sintetitzat en la frase del contrabaixista que il·lustra el revers de la portada d'aquesta delicada gravació, i que obliga a agafar-nos-la com una declaració d'intencions.

El disc és dels que cal assaborir amb calma. Lliure de revolucions i excentricitats, no cerca camins expressius fora de la lírica, malgrat la constant presència de textures extra-instrumentals.  El so (i els silencis) que desprèn tenen fusta de gran obra, fonamentada segurament en la coherent combinació de corda i percussió. Una ambivalència instrumental que es complementa amb la capacitat de fusió dels executants, un atribut que els permet de superposar-se i sumar sense esforç aparent.

El disc comença amb solo de contrabaix a la composició de Manel Fortià, "Haden Song", que  ens situa perfectament en l'òrbita del so i el silenci. Però malgrat les contínues referències a Haden, aquest recull ens regala una diversitat remarcable, inclòs el to de cool jazz que li dóna la peça central, i títol del disc. A banda de la molt treballada "All Or Nothing At All", la diversitat del CD comença per "La Hora Fértil" de Marco Mezquida. Una peça que el pianista ens va mostrar en solitari en disc homònim el 2013, i que aquí surt revigoritzada amb el contrabaix i un seguit de figures de percussió. "Researching has no limits" fa una parada en la llarga col·laboració (des de 1959) entre Haden i Ornette Coleman, en el decurs de la qual van obrir camins definitius en el jazz d'avantguarda. Continuen dues cançons de Marco Mezquida, "Maruxinha" i "Menguante" (dedicada al contrabaixista David Mengual) que, una darrera l'altra, sonen com un tot, deixant un perfum llatí que refresca, sense venir d'enlloc. Completen l'obra la peça "Spring is Here" de Manel Fortià, on el duo sembla barrejar cançó popular amb una certa èpica, -guarnida amb passatges que recorden les arrels contestatàries i socials de la Liberation Music Orchestra- i, per acabar, el cover del "Something" de George Harrison, una ració de beatlemania que, uns apassionats de les cançons com els nostres protagonistes, no han volgut deixar de banda. És en aquesta peça final que els dos instruments s'uneixen d'una forma admirable, per a convertir-se pràcticament en un de sol. 


Per acabar-ho de reblar, cal dir que estem davant d'un treball de gran finor, on hi sura també el nom de Billie Holiday ("All Or Nothing At All" i "My Old Flame"), en l'any del seu centenari, a més de la voluntat irrenunciable d'abraçar Charlie Haden (ara que ha fet un any de la seva mort), ja no només pel so i la concepció global del treball artístic, sinó per les continues referències a la seva trajectòria, en forma de cançons. 

Publica un comentari a l'entrada