Joan Vidal Sextet
Gabriel Amargant, saxo tenor i
clarinet
Martí Serra, saxos tenor i
soprano
Adrià Plana, guitarra i
efectes
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i
direcció
Orquestra de Cambra de
Granollers, Corrado
Bolsi, director
Amb el recent treball Revisiting Zarathustra encara fresc, ha arribat una nova aventura del compositor i baterista Joan Vidal anomenada Coleridge’s Dream Suite. S’estrenava a l’Auditori de Granollers, enquadrada dins del 25è Festival de Jazz de la capital del Vallès Oriental. Una magnífica ocasió per a gaudir de les acurades i intemporals composicions d’aquest jove músic.
El sextet, un grup on es fa difícil destacar algú, obria el foc en solitari. Solvència contrastada entre els solistes i generositat per part de tots. Aquest podria ser perfectament l’eslògan per parlar del seu tarannà. Destaca la presència de dos bufadors dominants. Martí Serra i Gabriel Amargant tiben fort i són punta de llança, però la part rítmica, reforçada per quatre components -com no podia ser d’altra manera venint d’un bateria- és l’autèntic nucli de tot plegat. Podríem destacar les excel·lències del toc de Marco Mezquida, o el beat cromàtic del mateix Joan Vidal, però la més reveladora és la d’Adrià Plana a la guitarra. Sent l'únic instrument elèctric del conjunt, trenca amb l’olor de nou, i representa la connexió tímbrica amb el blues. El quartet rítmic es completa amb el so clar i contundent (excel·lent sonorització) del contrabaixista Miguel Serna.
Per a obrir el concert, el sextet va fer una passejada per les obres anteriors de Joan Vidal, Deptford Suite, Illusionary Rhythms i Revisiting Zarathustra. Les primeres flaires que ens van arribar provenien d’una successió d’ambients pop-rock, molt més delicats del que seria previsible, junt amb abrandats solos d’Amargant i Serra. Podríem dir que, el tram inicial d’aquesta primera part, ens va portar pels amplis espais del rock simfònic, la part central ens va alimentar de folk nord-americà (Adrià i la seva guitarra), i el final va transcórrer per subtils patrons llatins. Si a tot plegat hi afegim una bona capacitat per a dibuixar crescendos fins arribar a altes cotes d’intensitat, estem parlant d’un primer plat suculent i refrescant a la vegada.
Per a la Suite motiu de l’estrena s’hi afegia, a la segona part, l’Orquestra de Cambra de Granollers. La interpretació de El Sueño de Coleridge, un assaig/conte de Jorge Luís Borges sobre un poema de Samuel Taylor Coleridge -que el propi Joan Vidal es va encarregar de comentar prèviament al públic-, va ser una mena de muntanya russa en el millor sentit de l'expressió. És, com totes les obres de qualitat, necessària una segona escolta, però deixeu-me descarregar la meva primera experiència.
Al minimalisme inicial li van seguir amplis trams d’ambient neoclàssic (alguns aquí en dirien estil BSO), plens de tics manllevats dels grans musicals nord-americans, amb crescendos i diminuendos aromatitzats també de pop-rock i fusió. Mentrestant molts detalls: el camaleònic Marco Mezquida, ajustant-se admirablement tant al Sextet com a l’Orquestra; espai per a un duo ben significatiu de bateria i percussió, amb el músic de l’OCGr Marc Clos de coprotagonista; i l’Orquestra sonant sempre molt integrada, fins en els moments més intensos. En el tram final, hi va haver temps pel free jazz, representat per un desori que l’OCGr va assumir amb valentia. El terrabastall va desembocar en una pujada de decibels que, en comptes de fer saltar la teulada pels aires, ens va dirigir, per mitjà d’un final quasi fred, a un merescut repòs després de l’aventura..., Kublai Kan, els palaus de Xanadú...
Al final de la sessió hi va haver un homenatge a Josep Maria Ruera, compositor molt vinculat a Granollers i amb una reconeguda producció de caire tradicional. El seu Toc de Festa arranjat amb el segell -ara ja més identificable per part nostra- de Joan Vidal, va servir per a cloure un vespre de carnaval magníficament aprofitat.
