dimarts, 23 de febrer de 2016

RICARD PARERA, músic

Per Miquel Bricullé

Ricard Parera, Vilafranca del Penedès, 6/2/2016
El Taronger, Vilafranca del Penedès, 6-feb-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)

Còmodament instal·lat en la trentena, aquest baterista vilafranquí es troba en els inicis d'una etapa de maduresa que,  després de la interessant conversa mantinguda, no ens ha costat gaire d'endevinar. Li para lluny aquell concert de Jazz El Destripador en el que les baquetes de Toni Pagès li van mostrar el camí (allà mateix li va demanar que li fes classes), i ara la vida li proposa coses de músic consagrat: aprofundir en la composició i cultivar grups amb músics propers.

El temps ha fet la seva cirurgia, i aquelles primeres aventures amb el rock s'han convertit en un camp obert ple d'oportunitats. Pel que explica, si mira endavant no albira obscuritat ni obstacles, sinó més aviat un terreny tan desconegut com engrescador. Mestre de formació, es nota que la docència el motiva, segurament amb una força del tot vocacional. Parla amb passió de l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet de Vilafranca, i fa tota la impressió que se la pren com un pilar indispensable en el seu esdevenir personal.

Graduat superior en música moderna al Conservatori del Liceu, va comptar amb la guia de baluards del gènere com David Xirgu i Ramon Prats, dels que en professa una admiració més enllà de cuiros i plats. D'en Xirgu diu que ha après a estimar l’instrument i a descobrir referents com Paul Motian, i d’en Prats, en destaca l'eclecticisme i la importància del món interior, dues coses que el músic banyolí demostra de manera fefaent amb la seva obra actual.

Projectes

El Ricard forma part del grup de l'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien des de la seva fundació i, alhora, és un dels tres pilars d'Àrid, el trio amb Jordi Mestres Guillem Callejón que ha publicat recentment el disc Town and country. Una targeta de presentació més que considerable, si hi afegim la confiança que li dispensa l'Amparo Sánchez (Amparanoia) des de fa més de quatre anys, un grup amb el que ha voltat bona part del globus terraqüi. A banda, figura en el roster de diversos grups, entre ells la Big Band del director i compositor Àlex Cassanyes, a la que se sent especialment lligat, i amb la que li espera una actuació important en els propers dies.

Estem davant d’un baterista dels convençuts. Des del primer dia ho va tenir clar, i no ha fet provatures amb altres instruments. Amo d'un toc sobri i discret, d'ell em pregunto què li queda del rock. Si hem de seguir el seu discurs, no tinc dubtes que el rock se’l guarda ben a prop, lligat al que ell anomena "món professional", és a dir, l’entorn que coneix i on farà parada, encara que només sigui per a canviar ocasionalment de registre.

L'altre món on es reconeix el nostre protagonista és l'artístic, el que ara mateix li desperta l'interès per endinsar-se en la composició, una etapa que també vol fer sense pressions i envoltat del que considera el seu entorn preferit a Vilafranca.

Jo bec de molts llocs i no vull posar-me fites, ni tampoc límits. Penso en fugir de tendències concretes i bastir el meu discurs aprofitant el que he viscut”

Diu que hi ha molts bons músics al Penedès i creu que, si aprofundeix en el territori, li anirà bé. En aquesta línia, inverteix el temps que pot explorant noves idees amb altres músics, com és el cas del contrabaixista Xavi Carbó o el guitarrista Leo Tejedor. M'ho plantejo com un simple laboratori d'idees, diu amb ulls expectants.

Ricard Parera, Vilafranca del Penedès, 7/2/2016
Casal Popular, Vilafranca del Penedès, 7-feb-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)

Futur transversal

No vol etiquetes. L'únic que demana és una mica de pau per aprofitar el seu bagatge i traduir-lo en quelcom propi. Vol fer una parada però no té cap intenció que sigui sabàtica. Sobre què composarà, tampoc es vol aventurar, però creu que cercar una veu única és gairebé utòpic.

“M’encanta Paul Motian però també m’agrada Ringo Star”

Vol aprofitar el seu pas per espais com el Primavera Sound, Robadors23 o el Jamboree Jazz Club per a bastir un discurs que rebrà moltes influències, però que afrontarà amb ganes d’explorar. Una d'aquestes influències podria ser l'electrònica. Mai m’ha apassionat, però no la descarto, diu.

“Tocant només swing m’hauria perdut moltes coses”

Li pregunto per la seva estada a Nova York, fa prop de 10 anys, i la deixa gairebé com una anècdota, tot i el profit que en va treure tant de les classes amb músics de nivell, com pels efectes que aquell mes llarg va tenir en la seva mentalitat oberta.

Músic compromès

La conversa va passant i el Ricard em descobreix la seva passió pel poble on va néixer, i diu que hi veu mancances, musicalment parlant. Hi ha molt de moviment, però els espectadors li semblen aïllats els uns dels altres, cadascun en el seu estil preferit. Troba a faltar una connexió entre ells i diu que esdeveniments com el Vijazz o la pròpia Festa Major la podrien ajudar a bastir. El cap li bull d'idees. De l’absència de públic jove en té una opinió clara:

“Sempre hi ha notables excepcions, però tots escoltem molta música, a cops sense apreciar-la. Deu ser el moment de la història en què sentim més música, però sovint no l'escoltem. La tenim en segon pla.”

En aquesta qüestió es declara admirador del públic alemany, del que diu que sempre escolta, i que assisteix als concerts amb voluntat de descoberta, i no amb ganes preconcebudes d’un determinat estil.
 
Vol abordar amb convenciment, i des de Vilafranca mateix, aquesta estranya indiferència cap a la música. Posar de moda l’ambient musical a la Vila, i que no estigui limitat només a una setmana excepcional (o a un any de Capitalitat Cultural com el que s’acaba de cloure) és l'estímul. Segons diu, li agradaria que els diferents públics (jazz, clàssica, rock, pop) es fusionessin en un de més transversal i actiu.

Aquesta darrera idea, d’una càrrega transformadora evident, ja me l’he anotada egoistament a la llista de preferències futures. No sé si en Ricard acabarà tenint prou tranquil·litat per a dedicar-s’hi, però no hi ha dubte que estem davant d’un artista inquiet i compromès. Una figura que podem limitar només a la bateria, però faríem bé de no perdre de vista el seu univers interior. Estic segur que, amb prudència i determinació, canalitzarà aquesta energia cap a la seva pròpia música, sense deixar de banda tot el que aquest art pot significar socialment. Que tingui tota la sort del món.


Publica un comentari a l'entrada