diumenge, 20 de març de 2016

26è Festival de Jazz de Granollers

Dimas Corbera i Guillem Callejón (Casino Club de Ritme, Granollers, 19/2/2016)
A força de persistència i un bon grapat d’atreviment, aquest certamen, tan matiner en el calendari com esperat pels aficionats, ha superat el quart de segle d’existència. Es pot dir sense por a equivocar-se, que el de Granollers és un Festival que sembla fet des del punt de vista del músic. L’organitzen músics. És un festival on la descoberta hi té un paper important, com si volgués concentrar una part de l'avantguarda que es fa avui dia. Potser no hi ha grans caps de cartell, ni concerts pensats per a fer calaix, però hi trobem propostes agosarades i de gran atractiu, com ha estat enguany el “Drum solo” que va protagonitzar el baterista nord-americà Joey Baron. Una delicatessen en tota regla que va fer sortir els bateristes de sota les pedres, tots en peregrinació apostòlica cap a la capital del Vallès Oriental. Molts van seguir el procés de “construcció de la bateria” per part del protagonista, atès que l’instrument utilitzat va comptar amb la suma de components d'altres "drum sets" propietat de músics del territori. Aquest solo de bateria, tan únic i tan atractiu, es pot prendre com a exemple qualificador d’aquest Festival. Audàcia i clarividència.

Els sota-signants no van poder ser a tot arreu, tampoc al “drum solo”, però sí que vam tenir dues altres intervencions molt ben aprofitades, que ara comentem amb la brevetat (i l’encert justet) que ens caracteritzen, i que il·lustrem amb imatges de dos contrabaixistes. 
  
(19/2/2016) BRIDGES TRIO AMB JAZZ GRANOLLERS ENSEMBLE featuring NICOLAS MASSON 

Nicolas Masson, saxo tenor i clarinet
Dimas Corbera, contrabaix i composicions
Guillem Callejón, guitarra elèctrica i composicions
Alfons Bertran, bateria i composicions
Carlota Amargós, violí
Sergi Claret, violí
Quim Badia, viola
Jordi Claret, violoncel
Àlex Martínez, teclats i arranjaments

Endinsant-nos en la singularitat d'aquest Festival, hi ha quelcom que el caracteritza sense cap dubte. Són les produccions pròpies o, més ben dit, produccions pensades per a l’ocasió. És el cas de la suite que estrenava el grup Bridges Trio (format pel guitarrista Guillem Callejón, el contrabaixista Dimas Corbera i el baterista Alfons Bertran). Es trobaven acompanyats per un quartet de corda (dos violins, viola i cel·lo), l’arranjador de les peces Àlex Martínez, davant del seu Fender Rhodes, i el saxofonista suís Nicolas Masson, que era el convidat, no sé si dir, especial. Perquè especial ho era tot, començant per la formació i acabant per la brillantor de les peces, totes tacades del so centre-europeu infal·lible del convidat. No m'he parat a pensar quina és la raó de tan reeixit resultat, si els arranjaments, la interpretació, o l'ànima de les composicions. El que sí que es pot dir és que, probablement, llevat dels que érem al Casino Club de Ritme, ningú no tornarà a tenir el gust d'escoltar tan saborosa proposta. I tot perquè no ha rebut l'interès d'altres sales per a repetir l'experiència. Una autèntica decepció, si tenim en compte que no és l'únic projecte que es queda simplement en estrena. En tot cas, felicitar-nos per l'estona gaudida i animar els organitzadors que no defalleixin en aquest afany de donar singularitat en el cartell del Festival.

(26/2/2016) MEMORIA UNO

Iván González, conducció
Julián Sánchez, trompeta
Pol Padrós, trompeta
Tom Chant, saxos tenor i soprano
Albert Cirera, saxos tenor i soprano
Alfonso Muñoz, saxo alt i baríton
Christer Bothén, clarinet baix
Pablo Rega, guitarra elèctrica
Agustí Fernández, piano
Johannes Nästesjö, contrabaix
Alex Reviriego, contrabaix
Núria Andorrà, percussió
Oriol Roca, bateria
Ramon Prats, bateria


Álex Reviriego (Casino Club de Ritme, Granollers, 26/2/2016)



La segona experiència en el Festival, fou el concert de la formació conduïda per l'Iván González, un artista capdavanter en l'entorn de la música improvisada barcelonina. Sota el nom de "Memoria Uno", ha reunit 12 músics, tota una Big Band d'experts improvisadors que, en aquesta ocasió va comptar amb la intensa i expressiva participació de la bailaora Sònia Sánchez, que va aportar dansa i taconeo a la darrera peça de la sessió. Però el que va impressionar més fou precisament la conducció del grup que el propi Iván González va protagonitzar. En conjunt va ser una successió d'agrupaments (duos, trios, solos i molts tuttis) que s'expressaven cadascun d'ells de forma autònoma però sota la batuta, igualment improvisada, del conductor. Un espectacle corprenedor. Un desplegament únic i inefable de sons, textures i impactes que van conformar una mena d'univers de so, quelcom tan admirable com únic. I segurament irrepetible. Davant d'això, l'únic que puc dir és que no us els perdeu, si en teniu ocasió. És la millor manera de saber de quina experiència us estic parlant. És per això que no penso dir res més. Callo. 

Publica un comentari a l'entrada