diumenge, 17 d’abril de 2016

MATHILDE TOUSSAINT QUARTET, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9/4/2016

Mathilde Toussaint (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9-4-2016)

Mathilde Toussaint, veu
Sergi Sirvent, piano i arranjaments
Jordi Mestres, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria


UNA VEU A SEGUIR

La bona acollida que tenen sempre les cantants es va repetir el passat dissabte a Vinseum amb la presentació de la jove Mathilde Toussaint. Una veu amb arrels a l'illa de La Reunió que va deixar entreveure un futur esperançador.

I el motiu d’aquesta esperança és doble: qualitat vocal que no ofereix dubtes i segell personal incorporat. Per a la presentació a Vilafranca, venia amb el trio que lidera l’eclèctic pianista i compositor Sergi Sirvent, un músic que sempre és sinònim d’aventura. Segons el que vam sentir el passat dissabte el duo desprèn bona connexió, i ho dic amb la mateixa naturalitat amb la que ells interpreten.

Diguem que, a una vocalització innata, la cantant hi afegeix capacitat per a la dissonància. No en debades va versionar una peça com “I’m A Fool To Want You”, amb la cadència imprudent que usaven mites com Chet Baker, i a la que també hi va posar dramatisme. Canta i interpreta, dues virtuts que més que sumar, multipliquen, sobretot quan es fan sense impostures.

Com és habitual a les sessions del Jazz Club a Vinseum, el concert va ser breu, sense dilacions i directe al gra. Després d'un inici tímid, culminat amb un ensurt de la sonorització, el grup es va enlairar amb l’empenta de la seva diva, i va deixar algunes peces tan sorprenents com emotives, començant pel “Time After Time” de Jules Styne a duo amb Sirvent, i continuant amb l’atreviment que va suposar “Naima”, arranjada com una cançó creixent, i tancada de manera molt coltraniana. Més tard, també va impactar la tristesa d'un lapidari “Saint James Infirmary”, la joia arqueològica del blues. El repertori feia un passeig per diverses cantants de la història del Jazz, però sobretot pel cançoner de Billie Holiday, en el focus de l'actualitat després d'haver-se celebrat el seu centenari l'any passat. El grup es completava amb el baterista argentí Ramiro Rosa i el contrabaixista de Vilanova Jordi Mestres, encarregat d’introduir, amb sonoritat colpidora, algunes de les cançons.

La pujada final, amb "What A Little Moonlight Can Do" en el torn del bis, va deixar una sala somrient i satisfeta, preparada pel ressopó que, en forma de catànies i cava, esperava puntual a la sortida. Podem dir, després d’aquesta sessió, que l’efecte “futbol televisat” va quedar en pura anècdota, vist el bon aspecte que oferia l’Auditori. Cada dia, una mica millor.

Publica un comentari a l'entrada