dissabte, 9 de juliol del 2016

CRÒNICA BREU DEL VIJAZZ 10, Vilafranca del Penedès, 1, 2 i 3 de juliol de 2016


Dee Dee Bridgewater, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 27/7/14
Dee Dee Bridgewater, Trinitate Enparantza, Donostia, 27-Jul-2014 
ELS NÚMEROS RODONS
No és per preocupar-se. Altres festivals han viscut episodis semblants. Quan arriben els aniversaris rodons, als organitzadors se'ls desperten les ganes de fer quelcom diferent. No sé si ha estat aquest el cas, ni si n’hem de culpar altres raons que no les artístiques, però el canvi de registre es veia ben clar des del moment que es va conèixer tot el cartell. Confesso que quan, de manera sorprenent, i molt abans del que ens tenien acostumats, els Tastavins anunciaven dos dels artistes participants, vaig pensar que aquells no eren els caps de cartell. Que un festival que ha portat Chick Corea, Branford Marsalis o Charlie Haden, ens tenia reservats els autèntics trumfos per a l’habitual anunci a Barcelona. Però havent donat tota la confiança prèvia als noms publicats i, després de baixar la persiana al Vijazz més europeu de tots, he acabat acceptant que les meves  esperances tenien més de falses que d’esperances.

Si exceptuem l’extraordinària Dee Dee Bridgewater, la resta d'artistes han passat amb suficiència però sense emocionar. La diva, en plena forma als 66, va brindar divendres una actuació memorable. Més emotiva que efervescent, va completar una segona meitat magistral, després d’oferir uns equilibris vocals a l’abast de ben poques cantants. Acompanyada d’una banda jove, capitanejada pel trompetista Theo Crocker, va tancar absolutament radiant, abraçada al blues, i homenatjant l’enyorada Abbey Lincoln. Pura emoció.

Dels concerts en obert que s'han pogut sentir, cal parlar d'Ibrahim Maalouf. Home de melodies majestuoses i amant d'experimentacions sòniques, ha estat el representant més clar del gir estilístic d’enguany. Tot i gaudir d’una excel·lent connexió, i del mestissatge ben cuinat que comporta la seva música, l'actuació va abusar en excés del volum i del rock. Manu Katché d'una banda, i Richard Bona de l'altra van ser propostes càlides, però superficials. El baterista francès va oferir una actuació quasi inofensiva, sembrada de balades, que van capitanejar dos bons solistes com Luca Aquino al flugel i Raffaele Catalano als saxos. El baixista camerunès es va posar el públic a la butxaca amb la seva innata simpatia, i la clàssica combinació de veu i baix que l’ha fet famós. El sextet Mandekan Cubano, amb Luisito i Roberto Quintero a les percussions, i un vell conegut com Dennis Hernández a la trompeta, va donar una lliçó de sincronia i ritme.

Els més joves, i aposta directa de la direcció artística del Festival, els anglesos GoGo Penguin, van sortir a escena amb gest preocupat. No se'ls veia tranquils i m'inclino a pensar que, o no esperaven un espai tan ampli i a cel obert, o no confiaven gaire en la sonorització. El resultat va ser un concert excessivament pla, força diferent del que s'esperava. Tot i la presència d'una bona legió d'admiradors, el concert no va passar d'una llarga reiteració de tonades, alterades artificialment amb sobtats augments de volum. Aquest trio, totalment acústic, segurament demanava un entorn més íntim i tancat.

Amb nota va exhibir el saxofonista Roger Martínez el seu Elèctric Lab en el concert-vermut de dissabte a Cal Figarot. Amb el Toni Mesa a la guitarra elèctrica, i autor de gran part de les composicions, el Joan Solana als teclats i el Ricard Parera a la bateria, l'encara tendra proposta, passada per filtres electrònics, va connectar amb solvència gràcies sobretot a les familiars sonoritats del jazz-rock.

DUES VELOCITATS
La sensació de les dues velocitats se m’ha fet enguany molt present. Una cosa és el que s'aprecia a dalt l'escenari de la Plaça de Jaume I, i l’altra, el que es veu i se sent a fora d’ell. A dalt, continua sent tot d'una excel·lència evident, i en canvi a la resta sembla que hi hagi una mena de desconcert. Una frisança que no ajuda a gaudir d’aquest certamen amb la pau necessària. Ha estat difícil assistir a totes les actuacions. Uns cops pel solapament horari, i d'altres per la limitació de places. Una llàstima, tenint en compte que és un festival petit on, si exceptuem la Brass Band i els grups que actuaven als bars, s'hi han programat només 9 concerts.