dijous, 21 de juliol de 2016

LEO TEJEDOR, guitarrista

Per Miquel Bricullé

De Django Reinhardt a B.B. King, passant per Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius, el món de la música en va ple d’autodidactes. Autodidactes i els millors en el seu gènere. Sovint em pregunto si el talent és el culpable de tan heroic triomf, i sempre acabo pensant que la clau té més a veure amb la determinació i el propi instint.
Leo Tejedor, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4 de juny de 2016
Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4-juny-2016 (Imma Casanellas)

En el camí del Leo Tejedor (Benicarló, 1974) hi ha talent i molta determinació. Quan era un xiquet de 13 anys, agafava el bus cap a Castelló on l’esperava el Conservatori i les classes de guitarra. En aquella època li va anar just, segons diu, de caure en el desànim, però el devia salvar algun instint. Amb 17 anys, volia aprendre Jazz perquè un professor seu, que estudiava al Taller de Músics de Barcelona, li havia ensenyat els primers passos. L’avorriment del Conservatori el trencava amb aquesta petita llavor de Jazz. Quan havia après la petita part del Jazz que el seu mestre sabia, la mirada del Leo es va dirigir al Taller de Músics. Tot va coincidir: llicenciat en magisteri, i cercant plaça de docent, va descartar Barcelona per la dificultat en obtenir-ne, i va posar l’ull a Vilafranca. No sabem ben bé perquè, però segles d’història en van plens de parades a Vilafranca, com a porta de Barcelona. No deu ser per casualitat. La determinació del Leo el va fer aterrar al Penedès. Per això ell diu que té el cor dividit, meitat a Benicarló, meitat a Vilafranca.

Actualitat
L’activitat d’aquest guitarrista i mestre de música a primària és molta, però no crec que m’equivoqui si dic que el duo que té amb el saxofonista Gaby Ardèbol és un dels projectes preferits. No se n’està d’esmentar-lo i sempre en diu coses positives. “El punt de vista musical del Gaby, me'l sento proper”. El duo se’l pren també com una oportunitat i un aprenentatge. Admet que li ha fet prendre consciència de la funció del baix. En moltes ocasions s’ha trobat sol com a responsable harmònic i, com es diu vulgarment, quan ets dins la piscina has de seguir nedant.
"Quan la guitarra es troba sola ha de donar informació rellevant, sintetitzar i tenir solvència per a equilibrar la banda"
La Big Band de l’Àlex Cassanyes, és un dels altres projectes que el fan créixer, segons diu, pel món interior que desenvolupa el seu director. L’altre grup preferit és el que tenen muntat amb el Ricard Parera i el Xavi Carbó, una mena de trident per a "provar coses", “és un plaer mutu”, diu. “Som compatibles personalment, i tots hi aportem". A cops, oblidem que els músics també toquen per plaer, i una bona entesa amb els companys, és potser la cosa més important.

Aquesta reflexió ens fa aturar en la idiosincràsia dels grups. "Tenen moltes dificultats per a ser estables, perquè depenen en gran part dels bolos. Tot plegat demana molta energia: composar, muntar la banda, enregistrar, buscar actuacions. I, finalment, les oportunitats per a mostrar-ho en directe són escasses.
“Treus un disc, et gastes uns diners i no acabes fent més que un parell de “bolos”. I què fem?”
M’encurioseix el fet que el Leo guarda enregistraments que no han vist la llum, "per una cosa o per una altra no els he publicat". Ha gravat amb el Roger Martínez, amb els Threejay, la Big Acoustic Band de l’Alfons Carrascosa, i ha participat en projectes originals del compositor Juanjo Villarroya (El Museu del Temps, Anisotropies...). Finalment, també ha fet coses amb grups del pop com El Niño de la Hipoteca, els Pepet i Marieta i alguns més.

La música contemporània li va tocar fort amb Juanjo Villarroya, de qui no s’està de qualificar com una mena de “guru” musical, i que el 2014 va muntar a Benicarló l’espectacle “La Nit en Vetla”, que comptava amb la participació del músic d’avantguarda Carles Santos. No cal dir que el Leo se sent orgullós d’haver-ne format part. "En Carles Santos és de Vinaròs i som coneguts. És una persona que ha viscut la música de la segona meitat del S.XX en la seva pròpia pell".

A més, té en marxa altres projectes com el del pianista de Deltebre Tomàs Fosch, que està preparant un trio amb orgue hammond, i la col·laboració amb un recital de poesia que s'ha de fer a Benicarló, del que n'ha composat la música.
"Em sento tant d’aquí com d’allà, per això faig coses tant d’una banda com de l’altra"
A l'horitzó també hi ha un altre projecte amb el Gaby Ardèbol, que està reunint músics del Penedès i del Garraf amb l'objectiu de muntar una Big Band. La formació comptaria amb solistes de la talla d'Elisabet Raspall, la pianista i compositora vilanovina.

Arrels
Sense voler-ne fer cap titular, es pot dir que el Leo va arribar a Vilafranca pel Jazz. Tot i els anys d’aprenentatge, la guitarra clàssica no es va convertir mai en la seva aproximació a la música. En arribar, el primer objectiu va ser prendre lliçons de José Luís Gámez a Barcelona, un guitarrista majúscul que sempre li havia servit de referència.

Però si anem més enrere, el Leo veu en la seva família la llavor de tot plegat. Els seus pares escoltaven molta música, “cantaven per Falles i moltes vegades assajaven a casa, i els fills escoltàvem. Sovint ens ajuntàvem amb les meves germanes i el meu germà i cantàvem el repertori”.

Al Conservatori de Castelló eren molt exigents i el Leo no ho va passar bé. Tanmateix, tot va anar amb prou naturalitat. “Una dia passejant amb els meus pares per Penyíscola”, i ho diu com si li hagués passat ahir mateix, “ens vam quedar parats escoltant un guitarrista que tocava música sud-americana, però amb un toc diferent. En acabar em va dir: para tocar esto tienes que estudiar Jazz; i allò em va quedar”. Ell diu que no ha tingut moments determinants però comprendran que, pel que escriu, aquest n’ha de ser un. Després de coses així, s’entén la fal·lera del Leo per acabar la guitarra clàssica i “anar cap a fer lo del Jazz”.


Leo Tejedor, El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13 de juliol de 2016
El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13-juliol-2016 (Imma Casanellas)

El camí que et porta fins aquí
Vivint ja a Vilafranca, amb 22 anys, el Leo va començar a anar a Barcelona, i es va trobar amb gent com el Rai Ferrer, l’Alfons Carrascosa o el Jon Robles, amb els que va fer els primers passos en el Jazz, “tots em van ajudar, van ser com petites empentes”.
“Després del meu pas pel Taller de Músics, em vaig presentar a la convocatòria per a músics en actiu que va fer l’ESMUC”
Entre els projectes que li han anat sortint amb els anys, hi ha The Blow Quintet, una aposta de les fortes. El grup va ser concebut junt amb el saxofonista Marcos Serrano. Hi participaven músics com Gonzalo del Val, Oriol Roca, David Gonzalez o Santi Colomer. Eren temes de Tejedor i Serrano que els van portar a girar fins i tot per Europa. De l’època, en conserva composicions que va traient de tant en tant. Com és el cas del projecte que té (un més) amb la cantant Laia Boixadós. The Blow Quintet va ser tot un aprenentatge. Haver de liderar un grup et fa conèixer persones diferents, i quin tractament has de tenir amb cadascuna”. Una persona és un món i cal tenir-hi el tracte adequat, una gran veritat que fins que no et veus involucrat no te n’adones. En un moment determinat, el Marcos no va seguir i la continuïtat del grup es va complicar.
“La formació i manteniment d’un grup no és un tema tècnic, sinó una qüestió d’interacció amb els altres músics. La relació humana i emocional és molt important”
A l’hivern 2005/2006, va fer una estada de tres mesos a Nova York que va ser un gran regal. El Leo va gaudir d’una beca i la va aprofitar junt amb els músics Jordi Berni i Xavi Hinojosa, amb els que va compartir pis a Harlem. Va tenir mestres com Peter Bernstein, Jonathan Kreisberg, Steve Cardenas o Bill McHenry, i es va adonar de l’autèntic bany d’informació que significa viure en aquesta ciutat de ciutats. En un segon viatge, al cap d’un any, s’hi va estar un mes junt amb el baterista Ricard Parera, i hi va conèixer Lage Lund, un dels seus referents actuals.

En aquest terreny el Leo també parla de Gilad Hekselman i Rotem Sivam, que són dos estils que se sent propers i, dels guitarristes de casa, no es vol deixar Jordi Bonell ni Dani Pérez. Tanmateix, sempre hi ha una referència que sobresurt, i és que Jim Hall és un músic molt creatiu. És complicat de transcriure i de seguir, però té una de les gràcies que jo sempre espero d’un músic: no deixa de sorprendre, tant harmònicament com en solo”.

Educar i pensar en la música
El Leo té la vida dedicada a la música, també quan fa de mestre. Intenta que els alumnes s’hi aproximin i la vegin com un món d'emocions. Que aprenguin a gaudir-ne, vaja. “Tenim un sistema educatiu amb massa exigències curriculars, i els nens estan perdent valors artesanals com la música”. Per a donar valor a l’art, el Leo és ben conscient que un mestre pot fer el possible en una hora o dues a la setmana, però l’infant, en el seu dia a dia, rep tanta informació sobre música que pot perdre el punt de vista que aprèn a l’escola.
“Jo parlo als alumnes de viure-la, però el dia a dia els proposa visions supeficials on el més important no és la música”
Estirant el fil, hi ha una conseqüència força evident que jo també comparteixo amb el Leo: l’assistència als concerts. L’educació musical és important, no només per a incentivar la via artística i la naixença de nous músics, sinó també per a formar persones amants de la música, amb els valors que això comporta. En poques paraules, també és molt important fer persones capaces de gaudir-ne. Fer bons espectadors.
“A l’escola s’incrementen les hores d’anglès i en canvi es redueixen les dedicades a l’art”
Saber apreciar l’art, en totes les seves formes, dóna moments feliços a les nostres vides. En canvi, tenir molts coneixements tècnics a costa de no conèixer l’art, a quina societat ens porta? “Amb els alumnes anem a fer so, intentem organitzar-lo. És important que la música es visqui, que es faci també des d'una vessant pràctica. Aquest és un exercici mental i emocional molt gran, i no es valora”.

Tot està relacionat. La formació dels joves, la manca de públic als concerts, la manca de locals en condicions. Assenteixo sense rèplica en aquesta reflexió.

El proper pas endavant
Si li pregunto per la improvisació lliure, el Leo no la defuig i la declara un dels desitjos futurs. Però altres vies el tenen més pendent, com per exemple, escriure per a grups grans, per a Big Band. També li agradaria dominar les eines de producció, que li permetrien millorar l'intercanvi amb altres companys de viatge, com ara s’ha trobat amb el Javier Martín, un músic procedent del flamenc que viu a Vilafranca.
“Gravar un disc amb composicions meves, i amb els músics amb qui m’entenc millor, seria el meu projecte de futur”
El Leo sempre ha pensat en la música com un espai obert. La contemporània, inclosa la improvisació, és la que pot trobar a la propera cantonada. Per això valora tant els modes híbrids de Juanjo Villarroya i, si s’hi pot acostar, no ho dubtarà ni mig segon.

Ai, les intencions futures! Viure per la música i somiar. Sembla massa simple, però així de senzilla i plena és la vida que li desitjo a aquest artista vocacional. Que la música et faci feliç!
Publica un comentari a l'entrada