dilluns, 17 d’octubre de 2016

JOSE HORNA, fotògraf

Per Miquel Bricullé

Plaza de la Trinidad, Donostia, 25-jul-2016 (Imma Casanellas)
Plaza de la Trinidad, Donostia, 25-jul-2016 (Imma Casanellas)

Darrera de l’obra d'un artista sempre hi ha la persona i, si aprofundeixes, tard o d'hora hi trobes la seva identitat. M'ha passat amb aquest fotògraf honest i preocupat com pocs per l'art que defensa. Ens coneixem de fa anys i, temps ha, li vaig trobar a la xarxa coses com jazzhunter.net, una mena d'eslògan que me'l fa veure així, com un caçador. Caça fotografies, moltes als concerts de Jazz, i la majoria a grans festivals. És autodidacte i, potser per això, és també un observador implacable. Ell diu que n’ha après observant. 

Aquella càmera telemètrica Yashica que li deixava el seu pare és l’origen de la seva passió, i no se n’amaga: aquest basc perfeccionista li deu la llavor de fotògraf al seu pare. Ell li va ensenyar a treballar conceptes com la velocitat, el diafragma o la profunditat de camp. La resta del camí li va obrir la curiositat. Parla amb clarividència de la primera càmera réflex, una Minolta, i dels fascicles col·leccionables “Los Grandes Fotógrafos” editats per Orbis-Fabri, que li van incentivar la cerca de nous horitzons.
“Les primeres lliçons del meu pare van ser fonamentals“
El Jose Manuel Horna, de preferència Jose (així, canviant l'accent), té una mirada privilegiada quan es tracta d’observar. Diu que una fotografia ha d’explicar coses i creu en l’expressió del moment. Es confessa admirador d’Henri Cartier-Bresson i no amaga sentir-se cridat pel concepte de "l'instant décisif".  Diu que les imatges han de tenir un relat per elles mateixes, i creu que el blanc i negre, que és el seu mitjà d’expressió habitual, ajuda a veure la realitat amb més objectivitat. Va néixer a Bilbao el 1959 i té una altra passió: el Jazz. Ell és Fotògraf de Jazz. El seu capteniment davant de la fotografia és de dedicació absoluta i, sobretot, un exercici de professionalitat. Si em pregunten què em sembla la fotografia d’un músic, sempre penso en com l’hauria fet el Jose Horna.

Al seu pare no li agradava el Jazz i la inclinació del Jose cap aquesta música té a veure més aviat amb els programes de ràdio i TV del “Cifu” (Juan Claudio Cifuentes), i dels de Pío Lindegaard (al País Basc van tenir aquest privilegi). Una herència que ara es rebel·la com una mena d'universitat del Jazz a distància, no només per al nostre entrevistat sinó per a molts dels seus companys de generació. Mitjans de comunicació a banda, John Coltrane i Billie Holiday han estat els artistes de la història que més l’han captivat.

De jove, cinc anys vivint a França el van connectar amb París i amb el món de l’escriptor franco-argentí Julio Cortázar, un enamorat del Jazz. Aquesta llarga temporada, que va coincidir amb la mort de l’escriptor (1984), ha fructificat en un altre espai a la xarxa: el bloc Continuidad de Paris, una passejada gairebé poètica per la ciutat i els seus barris, que juga amb la combinació de textos i imatges. "Cortázar defineix Paris com “el gran tornillo”. Ell em va ajudar a entendre que els barris de París no es dibuixen com anells al seu voltant. Estan configurats com un cargol, com una espiral!!" Només amb aquest comentari ja es veu que el Jose és un rigorós coneixedor de Paris.
“A Paris, no em considero un turista, sóc un visitant”
No va començar seriosament amb la fotografia fins a principi dels 90, treballant per la Casa de Cultura de Basauri. Allà, entre altres coses, va fer una de les feines més complexes que recorda: fotografiar  teatre. “Per a un fotògraf, el teatre és tota una escola, perquè requereix passar-hi tres cops: un per a prendre notes, un per les fotos, i l’altre per a gaudir de l'obra tranquil·lament”, diu rient. Des del 92 va treballar com a fotògraf resident a la Bilbaína Jazz Club, associació fundada per Pío Lindegaard. Després va començar a col·laborar amb el Festival de Jazz de Gexto i, des del 94, amb l'única revista de Jazz editada en castellà a l'Estat espanyol, Cuadernos de Jazz. El 95 va començar a pensar en fer exposicions i, fins avui, n'ha escampat una bona colla: Jazzografias, Jazz Quintet, Round Jazz, Bits of Jazz, i la darrera, Jazz for Two.

Si li demano que destaqui algun moment determinant de la seva trajectòria, no s'agafa a cap gran esdeveniment. Es decanta per la poesia. I sinó, mireu:  "Any 2005. Visitava la Fundació Henri Cartier-Bresson a París. Mirant per la finestra es veia el pati d’una “maternelle” (escola bressol), amb una 'rayuela' (el dibuix d'una xarranca) pintada i dos nens jugant-hi. Vaig pensar que aquella era la foto! Em va impressionar, va ser un moment emocionant. Aquestes són les coses que m’animen a continuar".

Quin és el teu món fotogràfic actual?
Des del 2002 col·labora amb Jazz Hot, una revista que s'edita a París des del 1935, i que ostenta entre d'altres el títol de pionera dins de la temàtica de Jazz. El Jose manté una relació gairebé familiar amb els editors, que s'accentua segurament per les afinitats parisenques conegudes. Cuadernos de Jazz ha estat la seva vinculació amb el Jazz a l’estat espanyol, però des de la mort del seu cofundador, Raúl Mao, afegida als temps complicats que s'estan vivint, la revista es troba en una perillosa aturada temporal. Per a Jazz Hot cobreix els festivals d’estiu del País Basc, bàsicament Gexto, Vitòria-Gasteiz i Donostia-Sant Sebastià. 

També participa amb generosa disciplina en el grup Jazz Photographers, de la xarxa social Facebook, on penja gairebé diàriament una de les seves fotografies. Altrament, ha publicat una sèrie de llibres digitals que donen idea tant del nivell de l’artista com de la seva detallista personalitat: Bits of Jazz i Jazz for Two són un bon exemple de la seva obra. Dos projectes que també inclouen una exposició que s’ha pogut veure a diverses sales del País Basc. Em consta que ja està treballant en una seqüela de la darrera, que estarà relacionada amb un dels tres festivals bascos d’estiu.

Fotografiar i documentar
El Jose creu en la funció documental de les imatges. És un aspecte que em sembla essencial en la seva obra: les fotografies descriuen un espai concret de temps i, com a conseqüència, connecten amb la història. Segons ell, retratar el moment vol dir que la imatge permet algun tipus d'identificació. “La memòria gràfica de William Claxton, Herman Leonard o Guy Le Querrec ens recorda que les imatges formen part de la història del Jazz”. La cronologia és important i diu que no hi hauria d’haver separació entre el moment i el document. Aquest és el repte: composar una imatge que uneixi totes dues coses. Està convençut que es poden observar molts moments increïbles, tant als escenaris com al carrer: “Cal lluitar per obtenir-los!”  
“No hi hauria d’haver separació entre el que és merament documental i l’artístic. La unió entre el moment i la composició és fonamental”
El Jose es confessa una mica "killer" amb la càmera a les mans. Diu que escolta la música, i el decurs de la peça li dóna pautes per a fer les fotos. “Em repto a mi mateix”. Juga a endevinar el que passarà en pocs segons, i molts cops guanya. S’avança al moment i troba la imatge. “El Jazz és imprevisible i els concerts, irrepetibles. Captar aquesta singularitat és l'objectiu”.

Tot i que Man Ray, un dels fotògrafs de jazz més artístics, deia que no la considerava art, el Jose veu un llenguatge i un caràcter propi en la fotografia. Li veu una expressió més propera a la literatura i l’escultura que no pas a la pintura. Diu que el fotògraf, quan enquadra, obre una finestra subjectiva, un retall de la realitat. Ens ho resumeix amb aquella frase tan coneguda de Miquel Àngel: “El Moisés ja era allà, jo només li he tret el que sobrava”.
"El fotògraf no treballa amb un llenç en blanc, sinó que hi plasma una de les "veritats" que troba al seu davant"
Per a assolir aquesta fita, la millor escola és observar. Ho diu un detallista, fotògraf polit i implacable alhora, marcat de forma inevitable per l’escola francesa de documentalisme social. 

La fotografia de jazz
Com s’ha de fotografiar el Jazz? De tendències n’hi ha per tots els gustos però primer cal saber que la fotografia, històricament, ve de la pintura. I segons el parer del Jose, en una bona part de la fotografia hi ha una tendència exagerada cap al pictorialisme. "En el Jazz i en molts altres escenaris de la vida, la fotografia pot anar molt més enllà, i caure en el pictorialisme", és a dir, en el mer retrat estàtic, "és retrocedir".



Plaza de la Trinidad, Donostia, 24-jul-2016 (Imma Casanellas)
Plaza de la Trinidad, Donostia, 24-jul-2016 (Imma Casanellas)

“Vaig al Jazz a fer fotos, o vaig a fotografiar el Jazz?” Segons diu, una pregunta que tots els fotògrafs s’haurien de fer. Fotografiar el Jazz és retratar un moment únic. El Jazz és improvisació i les imatges s'han d'obtenir com a fruit d’aquesta improvisació. Després es pot parlar de la qüestió estètica, i posa un exemple: “jo crec que a un pianista se li han de fotografiar les mans”. Les típiques fotografies d’impacte, que agraden més pel músic que pel mèrit del fotògraf, ell no les posaria a la categoria del Jazz. Hi ha artistes que amb el seu posat et diuen quina foto volen, però aquesta no és la fotografia de Jazz que el nostre entrevistat defensa. Sovint es parla que els espais petits són millors per a fotografiar, però ell diu que als grans escenaris també ha vist coses extraordinàries.
“Jo veig el Jazz en blanc-i-negre, en un 99%. Però no sempre...”
El que sembla clar en el “mètode” del Jose Horna és la importància que dóna al cinema. “Potser n'aprens més en una pel·li d’Scorsese que seguint alguna tendència fotogràfica actual", diu sense embuts. Ens recorda que en una escena del film Der Stand der Dinge (L’Estat de les Coses) de Wim Wenders, el personatge que representa Sam Fuller diu “la vida és en color, però resulta més realista en blanc i negre”. També recorda que John Ford, anys després de The Searchers (Centaures del Desert), film on el color es fonamental, va dirigir The Man Who Shot Liberty Valance (L'Home que va disparar a Liberty Valance), utilitzant-hi novament el blanc i negre, "i segurament no va ser per cap problema amb el pressupost", rebla convençut. Un altre episodi cinematogràfic, aquest cop de la pel·lícula The Bone Collector  (El col·leccionista d'ossos), on un personatge explica que l’escena (del crim) és tridimensional, al Jose li serveix per afegir "Com el Jazz. A l'escenari hi ha una pila d’elements (a cops, massa i tot!) que juguen en la composició de la imatge”. Segons diu, cal tenir-los en compte tots, confegir un enquadrament, i construir un relat. No amago la meva admiració per aquest punt de vista. Tota una lliçó que, de tan òbvia, pot passar desapercebuda.

De les imatges, la propietat i els artistes
Per tancar aquest retrat, abordem breument una de les preocupacions del Jose Horna. Es tracta d’una batalla difícil d’afrontar per part dels fotògrafs. Cada cop hi ha més artistes que posen condicions, o directament prohibeixen fer fotografies als concerts. Molts també, una majoria encara, no s’hi oposen tant, però ja es veu que la tendència hi és i s’està arribant a un extrem. 
“Proliferen les condicions lleonines: contractes sobre els drets de les imatges, amenaces de denúncia si no compleixes... gairebé et tracten com un delinqüent...”
L’assumpte arriba al punt del ridícul amb el “sí però no”: deixar-te fotografiar un únic tema, a 50 metres de distància, i amb poca llum. El Jose opina que valdria la pena que els fotògrafs de Jazz intentessin unir-se, i fer front a una tendència cada cop més estesa. Diu que això és com posar portes al camp. El públic, proveït de "smartphones" i "tablets", captura i filma amb impunitat (flaix inclòs) i, en canvi, als fotògrafs especialitzats se’ls lliga de mans i peus, i se'ls envia lluny de l'escenari, o directament fora de la sala. Un contrasentit que la indústria haurà d’afrontar, un dia o altre, i que els fotògrafs farien bé de prendre’s molt seriosament. El seu art es troba en perill.

Publica un comentari a l'entrada