diumenge, 20 de novembre de 2016

OUR VOINT OF PIEW - Threejay (Taller de Músics, 2016)



Joan Solana, piano
Josep Colls, baix elèctric
Joan Carles Marí, bateria



01 Playground
02 Loyal Dino
03 Reaching Destiny
04 Unarre 6AM
05 Nanobubble
06 B Brain
07 Narinan
08 Know Your Enemy
09 Our Voint Of Piew
10 Party Hard



Gravat als Ground Studios sota la direcció del guitarrista Jordi Matas, el segon disc dels Threejay ha arribat amb aires d’òpera prima. El fet que el nouvingut sigui tractat pels seus progenitors com si fos el primer, explica l’alt nivell de compromís i l’energia que ha necessitat el projecte. Threejay els va reunir, i aquest Our Voint of Piew els situa en un escenari complex, que parla de jazz des de la música simfònica, i es deixa portar tant pel ritme agressiu del heavy metal com per les tonades del pop. He de dir però, que la primera escolta em va traslladar al territori de les bandes sonores. I és que la música que han escrit aquests tres artesans-aventurers construeix un relat amb vocació de novel·la fantàstica, una fantasia que va força més enllà del simbòlic intercanvi d’inicials que exterioritza el títol.

El conjunt del disc desprèn sonoritats metàl·liques que configuren una mena de desig elèctric singular. La proposta neta i contundent del Joan Solana, que és el nus de tot, es reforça ocasionalment amb l’“efecte guitarra” (Unarre 6AM), que s'assoleix manipulant directament les cordes del piano. Sobre aquest discurs, del que en surten majoritàriament colors blaus i climes septentrionals, el baix del Josep Colls hi aboca uns efectes amplificadors. Els contrapunta amb un bon estoc de textures, en les que s’hi endevinen enigmes tan boirosos com amarats de llum blanca. Flexible quan cal, el toc rebel del Joan Carles Marí és el mantra d’aquesta obra, una poderosa eina sobretot quan pot córrer, com passa amb les tres peces del final, una mena de bocí autònom que conforma un final càlid, quasi mediterrani.

Descobrir aquesta música escrita a tres mans, és deixar-se captivar per la seva voluntat de créixer, de menys a més, com si fos un directe. Els nou originals (més la melòdica relectura de Know Your Enemy, de Rage Against the Machine), fabriquen una empatia que atrapa, i et fan mirar més enllà. Mirar enrere, on hi veuríem altres grups, més acústics o més elèctrics, movent-se per aquest mateix espai, especialment els nòrdics EST, ja no és opció. Compta més adonar-se que el disc, malgrat dibuixar una cara fàcil en ser descobert, és com aquella goleta romana farcida d'àmfores que demana immersió immediata. No sembla intel·ligent quedar-se a la superfície, respirant immòbil.




Publica un comentari a l'entrada