dissabte, 18 de març de 2017

CANTAR EL BLUES

Hernan Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Hernán Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Chino & The Big Bet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11 de març de 2017

Hernán Senra “Chino”, guitarra i veu
Rod Deville, contrabaix
Jake Klamburg, bateria

Fets com estem a la copa i les catànies de després dels concerts, la vetllada de blues que el Jazz Club insereix periòdicament en la programació, ens pot agafar desprevinguts. Per això tanta sorpresa en molts dels habituals, davant l’excel·lent estona gaudida. Paga la pena aprofitar una ocasió com aquesta per a fer un brindis pel blues, una música cabdal en el gestació del jazz. L’ocasió aquest cop la protagonitzava Chino & The Big Bet, un grup hereu directe del blues-rock, i connectat amb intèrprets-compositors de la talla de Louis Jordan, Muddy Waters o Willie Dixon.

Més enllà de l’estètica del guitarrista i cantant Hernán Senra (Chino), l’actuació va tenir altres al·licients extra-musicals. Van ser molt d’agrair, per exemple, les presentacions: totes molt didàctiques, i amb una narrativa realista i contundent. No cal dir que la majoria de cançons duien associada una trama conflictiva i, sovint, dramàtica. Res d’estrany, perquè això és el que el blues ha fet sempre: ser altaveu de vivències socials i personals. El missatge, o la història que s’explica, són vitals per transmetre el blues.

Sempre carregada de sentiment, batedor amunt, batedor avall, l’eloqüència de la guitarra slide es va convertir en la gran protagonista. A mig concert, el blues va esdevenir rock, la seva evolució natural, i l’acceleració es va imposar fins a les darreres cançons, moment en que el grup va voler baixar a la zona de butaques i oferir el final en rigorós acústic, refiats, van dir, de la bona sonoritat de la sala. L’experiència va ser, no només reeixida, sinó que es va tenyir fins i tot de certa tendresa, en alterar algunes textures sobretot de la guitarra, instrument que Chino va bescanviar per una “dobro” amb ressonador, totalment metàl·lica. Rod Deville amb el seu contrabaix i Jake Klamburg, només amb la caixa de la seva bateria, van acompanyar a peu de platea, i amb dolcesa: “Gypsy Woman”, “What a Difference a Day Makes” i “The Sheik of Araby”, peces que tancaven una vetllada aprofitada fins la darrera nota.

En la prèvia del concert, els membres actuals de la junta, encapçalats per Xavier Fernández, van aprofitar per dirigir unes paraules d’homenatge a Francesc de Paula Vila, traspassat recentment, i que fou el primer president del Jazz Club Vilafranca, recuperat el 2006. Que en blues descansi.

Publica un comentari a l'entrada