JOAN SOLANA, pianista

Per Miquel Bricullé

Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 30-desembre-2016

Si un bon dia us trobeu davant dels Threejay, dels Tak!, o dels grups que encapçalen el trompetista Pere Navarro o el saxofonista Roger Martínez, podeu estar segurs que tindreu de pianista aquest jove format al Taller de Músics. En Joan Solana, que enguany en fa 27, ens ha obert les portes de la seva trajectòria com a músic professional, una carrera que tot just despunta i per la qual ha apostat fort. Posseïdor d’un tarannà combatiu, i una seguretat que captiva, utilitza un llenguatge que traspua compromís amb l’ofici. No crec que l’erri gaire si dic que aquesta força és la mateixa que el fa viure abocat al seu art, un tresor al que no sembla disposat a renunciar. Això sí, veu l’actualitat dels músics amb desencís i certa impotència, tot i que també hi posa una bona dosi d’autocrítica. 

Des dels cinc anys sap que a casa hi ha piano. El seu pare n’és l’usuari habitual i el Joan reconeix que va ser conduit davant les tecles “sense esforç”. Va començar a l’Escola d’Arts Musicals de Vilafranca i, amb 12 anys, quan feia l’ESO, va participar per primer cop en un grup (“TetraEscaig”) amb companys de classe. Ja tocaven música que ells mateixos “inventaven” emmirallant-se en el seu germà més gran, el Víctor, i el seu grup, que feien coses semblants. En una mostra de sinceritat, ell mateix reconeix que li interessava més aquest grup que no pas assistir a les classes de l’escola de música. Als 14, el seu professor, Xavier Arnan, li va dir que podia millorar, que se n’anés al Taller de Músics, i a la primera classe del Taller ja li va dir al Carles Huguet, un dels professors, que volia aprendre a “tocar jazz”, sense tenir gaire idea de què era.

“Era molt jove. Hauria volgut fer més coses de piano clàssic, i no haver-ho deixat... després t’adones que has de saltar algunes barreres per posar-te al dia”

Un dia, el seu germà, que toca la bateria i en aquella època es preparava per entrar a l’ESMUC, el va convidar a tocar amb el seu grup, en la comunió d’un familiar. Aquell blues el va fer patir de valent, “però també en vaig aprendre i, el més important, em vaig enganxar”, diu. Fou un moment simbòlic però, si hem de parlar de fites determinants, el Joan Solana no dubta que el seu “moment” va ser el procés que va seguir per anar a fer el curs superior. Es va passar dos mesos preparant-se. “Amb 18 anys jo ja tocava jazz i, perquè m'admetessin, vaig pensar, faré combo”. El primer dia al Taller, per a saber el nivell, li van demanar que toqués una escala mixolídia, i no va saber relacionar el nom amb les notes. El resultat fou decebedor i el van col·locar al “preparatori 1”, el més baix de tots. Allà s’hi va estar tot un quatrimestre, fins que un dels professors, en avaluar les seves capacitats, li va dir “què fas aquí?” i el van pujar de nivell. Aleshores, es va preparar tot sol per a les proves del juny, i va entrar al superior. Això que sembla tan normal, per al Joan va ser quasi com si hagués guanyat un grammy. “Jo aleshores no em movia entre músics professionals, i va ser una autèntica fita per a mi i el meu entorn”.

De nouvingut a habitual
Amb el temps, va acabar portant les jams del JazzSí, el club del Taller de Músics, i aquí van començar les associacions, amb resultats com el Joan Solana Trio, amb Manel Fortià i Andreu Pitarch, o l’LNM Jazz Collective, un projecte que no va arribar mai al públic, però que era força ambiciós i on tots els participants aportaven.

Threejay és ara mateix la proposta més visible de les que duu al sarró. Hi ha posat molt d’esforç junt amb Josep Colls i Joan Carles Marí, no endebades van pel segon disc “... i ja tinc coses al cap pel tercer, coses noves!”. També s’ha implicat a fons amb els Tak!, però no tant a nivell compositiu. Amb Tak! ha pogut aprofundir en el free, que de moment es pren com un recurs més. “Em tiba molt la improvisació lliure, però la veig molt difícil. Potser soc massa reflexiu i prefereixo un free amb normes, no tan obert. Amb els Tak! hi ha una simbiosi interessant en aquest aspecte”. Amb el Roger Martínez i el seu Electric Lab, el Joan es va endinsant en l’electrònica, una via que també segueix explorant amb un grup de hip hop, que troba molt interessant “...hem gravat un EP per a descobrir-nos a nosaltres mateixos i valorar”.

Una mica de filosofia

Quan parlem de lideratges, ja veig que l’assumpte va de debò. Li dic que als noms dels grups on toca no hi ha el seu al davant. “M’agraden les bandes i defujo tant com puc els personalismes”. Jo, que vinc d’una generació anterior, no he pogut fer-hi més, i amb la màquina del temps en marxa, la que tots tenim a la meva edat, he anat a parar al jazz-rock dels 70. M’han començat a aparèixer noms com els Weather Report de Wayne Shorter o la Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin. 

“No vull que el meu nom surti al cap davant d’un grup, m’agrada reivindicar la feina conjunta, encara que jo exerceixi de líder o en sigui el compositor”

Al Joan compositor no li agrada fer valer la seva música perquè sí, “m’agrada que em diguin què els sembla, tant si la veuen bé com si hi troben pegues. Aquesta és una de les gràcies dels grups”. Sorprèn que un músic jove defugi els personalismes, però l’entenc. Tots, com a espectadors, hem viscut actuacions decebedores. No directament per culpa del músic que “cedeix” el nom, sinó per l’ús que se’n fa d’aquest nom i, naturalment pel contingut final del producte, que sovint és massa superficial. Això passa sobretot en els festivals, habitualment molt comercialitzats. No vull dir que el rebuig del nostre convidat sigui per això, però sí que fa pensar molt en quin tipus de lideratges són els que calen. Segons ell, la música ha de dir coses, i no pot ser que el missatge final sigui només el nom de l’artista. Tanmateix, la personalitat del músic compta, i molt. “Jo me’n faig un fart. Potser hi ha gent virtuosa que no treballa tant, però jo necessito practicar molt”. El talent no ho és tot i la història en va plena “...Bill Evans va ser un cas d’aquests, li va caldre treballar molt”.

El tarannà lluitador no permet al Joan Solana deixar de banda ni l’entorn ni el context social. “La vida del músic és molt precària. Jo he de donar classes per poder viure. Dedicar molt de temps als projectes em fa perdre molta qualitat de vida, però ja fa temps que he pres aquesta decisió: tenir temps i viure amb pocs recursos”. Una declaració de vida, i una conclusió que ens interpel·la a tots, i més en els temps que ens toca viure. Li veig un rictus de tristesa, més sincer del que podeu pensar. “Hi ha gent que pot aportar coses al món i no ho podrà fer perquè no es pot dedicar a la música. Aquest és el meu obstacle”.

“Un dels objectius de les escoles de música hauria de ser crear afició entre els alumnes, i no perseguir l’èxit immediat i absolut, el tot o res. L’objectiu seria afavorir el creixement del públic”

Entrem encara més endins i el Joan es descalça amb assumptes que depassen clarament la música. ”Jo noto que la societat veu la cultura en general com una despesa. La cultura necessita inversió... i només es busca que sigui rendible. La cultura es veu com un projecte empresarial i sembla que no es puguin fer concerts si no són rendibles”.

Els músics, el públic i la crítica

Quan parlem de l’actualitat de la música i dels músics que la fan, de seguida arribem a situacions compromeses: “Trobo que falta una mica aquella cosa de tirar-se a la piscina, fer propostes agosarades que agradin a un públic més jove. Grups com Ibrahim Malouff o Snarky Puppy, que a banda del Vijazz també han tocat al Cruïlla, donen noves vies a la música de Jazz”.

El Joan creu que els músics sovint tenen una personalitat autodestructiva, sobretot els que cerquen la innovació i no se’n surten. “Molts es queixen que la gent no va als seus concerts, i el que haurien de fer és pensar que si no et venen a veure és que has fet alguna cosa malament. Has de fer autocrítica i treballar més, o canviar alguna cosa”. Per contra, pensa que els grups més populars solen ser criticats, i no es té en compte tot el que han treballat per assolir aquest èxit. I la conclusió és taxativa: “Res és perquè sí. Qui no treballa no toca”.

“Si vols presentar un projecte a Barcelona, boi es pot dir que has de pagar. Hi ha poques sales en condicions” 

Com que un servidor, de tant en tant, es dedica a la crítica de discos i concerts, em veig directament interpel·lat pel que segueix “...és necessari que hi hagi crítica, i cal que sigui sincera”. I confesso que no vaig ser jo qui va treure el tema! Només per què veieu la visió integral del Joan Solana de tot allò que té a veure amb l’art que l’ocupa. Ell creu que “no n’hi ha prou amb ressaltar les bondats d’un concert, també s’ha de parlar del que no agrada”. Jo, amb certa basarda per la franquesa, no li vaig poder rebatre cap argument. Ans al contrari. I, sinó, per què faig crítica, si no critico? ... Au! Ja tinc feina, vaig pensar. I tant si en tinc!

Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-febrer-2017

El músic i el compositor

Quan escriu, el Joan diu que fa cançons. “M’agraden des de conceptes com la inferioritat de l'ésser humà davant l‘univers (l’estrella més propera és a més de 4 anys llum!!), fins a coses més concretes, com ara una peça de Chopin”. Les referències abstractes, musicals o de qualsevol altre tipus, són les que principalment l’influeixen, “algú fent una botifarra... real o figurada?” (riures i cleques). “Sovint penso en conceptes. Escoltar electrònica ha fet que em fixés més en els conceptes, amb l’ús que se’n pot fer”.

Amb la quantitat d’informació que tots rebem diàriament, és difícil abstreure’s de la influència d’altres músics. El Joan parla amb reverència del malaguanyat Esbjörn Svensson i del seu famós trio, també dels The Bad Plus, i amb total veneració del seu pianista, l’Ethan Iverson, de qui esmenta els discos que va gravar pel segell Fresh Sound, amb Chris Cheek i Jordi Rossy, alguns dels quals en viu des del Jamboree de la Plaça Reial de Barcelona. “Aquest Iverson fa molta por...”, diu com si el pianista nord-americà no fos d’aquest món. Confessa que també escolta Bach i un bon grapat de música electrònica.

“Les vivències són necessàries en la composició. Si no t’enamores, si no llegeixes, si no vius, no composes”

"Passo hores tocant amb idees preconcebudes. Em gravo i torno a escoltar-me...”. Quan parla del procés compositiu, és com si el Joan passés el corró: vol fer cançons que expliquin històries, mentre pensa com pot funcionar un solo, o un determinat passatge, quins instruments serien els que hi funcionarien... Es planteja escenaris i es pregunta, pot funcionar? Veu els projectes, com ja s’ha dit, de manera integral, com un tot associat al motiu principal. “En un concert, vull comunicar, i si pot ser, més enllà de la pròpia música”.

El demà

Si hi ha una cosa segura quan entrevistes un artista, jove o no, és que hi ha projectes i desitjos a la vista.

“Jo crec que tinc la responsabilitat d’aportar, dir coses noves. Si algun dia em puc dedicar a la producció, sobre tot de bandes o grups grans, aquesta seria una feina que m’ompliria segur”

De fet, al Joan tot li va de cara i, com ja s'ha vist, mesura el temps i l'espai en anys llum. Ara, si he de ser sincer, jo el veig vivint el present intensament, i amb molt d'orgull. “Estic content de l’any que he fet, perquè poc a poc la cosa va millor. Vaig fent gravacions i l’activitat és molt bona”. 

Fins aviat, pianista!